No cal que en facis gaire cas

Nou afer, de nou en l’àmbit futbolístic, lligat al masclisme més repugnant. Ara, el de jugadors de la pedrera del Real Madrid que van difondre un vídeo d’un d’ells mantenint relacions sexuals amb una menor. Nou escàndol a la vista? Doncs pel que sembla, molt d’aquella manera… una mica de soroll i assumpte tancat. Al capdavall, parlem de qui parlem, i es tracta del que es tracta.

El Reial Madrid ja va fer el seu comunicat, i amb això, tema resolt. Si en algun moment s’havia especulat amb sancions, sembla que res de res. Bones intencions i para de comptar; i és que, com deia la meva padrina, de bones intencions l’infern n’és ple. Pel que fa a determinada premsa esportiva (evidentment madrilenya i madridista), la cosa queda com una anècdota de canalla, sense més importància. Chiquilladas, que en diuen ells. Molt freqüent en alguns mitjans, d’ací i d’allà, això de treure ferro al delicte, ja sigui per guanyar audiència o lectors, ja sigui per complicitat.

Més enllà del tema i del moment, i val a dir ni l’un ni l’altre són qüestions menors, tot plegat apunta a un corrent que va agafant força en tots els àmbits i que suposa normalitzar allò que mai no pot (ni ha) de ser normal, si és que realment aspirem a una societat més justa i més digna. Però es veu que no, que tot és normal i acceptable, a tot arreu (no només al futbol), perquè les coses són com són, i passa el que passa. Ja se sap… El problema és que a força d’anar normalitzant anormalitats, obrim de bat a bat la porta a les pitjors pràctiques i actituds, a tota mena d’excessos, a tot de comportaments que violen totes lleis i normes ètiques i morals hagudes i per haver, i a un retrocés democràtic més que alarmant. Però bé… ja se sap, chiquilladas, tot plegat, No passa res, fins que ja no hi serem a temps, ni d’aturar-ho, ni d’assumir tot el mal que s’haurà fet pel camí, i que s’hauria hagut d’evitar.

Tweet

Ara que el futbol ens està ensenyant, ni que sigui de la pitjor manera, que és molt més que un esport col·lectiu i que pot tenir una enorme incidència social, em sembla molt moment per recordar una jugada característica d’Emilio Butragueño, que molts afeccionats al futbol recordaran, independentment dels colors, que consistia a controlar la pilota, sovint a dins de l’àrea i, tot seguit, aturar-se i abaixar els braços, com si es rendís, o com si es quedés a l’espera d’alguna cosa. Aquests breus instants eren prou perquè el defensa abaixés la tensió i perquè quan volgués reaccionar al següent moviment, ja fos tard. I el següent moviment sempre era el regat imprevisible, l’assistència perfecta, o el xut imparable.

És curiós, i ningú més ho ha fet, si més no amb la tècnica i la perfecció de Butragueño, que la genialitat vingui després d’un segon d’aturada, de reflexió. O potser no ho és tant, d’estrany, perquè, al capdavall, res no desconcerta tant com l’abandonament de l’acció, enmig d’un enfrontament.

En uns temps accelerats com els que vivim, potser caldria repescar aquesta jugada futbolera i aprendre que abans d’actuar, si pot ser amb contundència i efectivitat, mai no està de més perdre una mica del nostre preciós temps per aturar aquest ritme frenètic, com el d’un atac en un partit de futbol, per pensar, desviar l’atenció del rival i, tot seguit, actuar.

I ara que tornen les essències més ràncies i casposes que, il·lusos com som, havíem donat per perdudes en el temps, també podríem recordar, ja posats, allò que va dir Juan Belmonte (1892-1962), tot definint què és torejar: “parar, templar y mandar“. I és que hi ha ensenyaments que cal no oblidar, més enllà del que resulta evident. El futbol és més que futbol, els toros més que toros, i la vida més que estar viu.

Tweet

L’escàndol Rubiales sembla que tindrà molt més recorregut del que inicialment es podia pensar. I tant de bo que així sigui, perquè el que ha fet aquest exemplar de mascle alfa és destapar i mostrar amb tota la seva cruesa una manera de fer, d’entendre el món, l’esport, les relacions personals, o els equilibris de poder que, per més normes que hagin canviat, segueixen inalterables des de fa anys i panys. O segles.

Ara parlem de futbol femení, però, a la vista de la tebior de moltes de les respostes, o directament de la seva absència, costa poc entendre que el mal és al futbol en general (molts altres esports, fins i tot), al seu sistema organitzatiu, farcit de contraprestacions i favors inconfessables i de clientelismes indignes. Però també podem estendre el fenomen a molts altres àmbits socials, en què donem carta de legitimitat a comportaments que mai no la poden tenir. Al capdavall, quina diferència hi han entre la palmellada al cul de la secretària, el petó no consentit a una jugadora o el fet de carregar a l’espatlla una altra esportista, exhibint-la com a trofeu de caça?

Però «ja se sap» (quina expressió més covarda i més indigna, per cert)… el món és així, les coses són com són, això és cosa d’homes, en aquest esport (o empresa, o club, o casa) ja se sap. I com que ja se sap, tothom content, callat i a eternitzar la violència contra els (les) més febles.

Per cert, molt van trigant a posicionar-se massa estaments, massa persones i massa entitats. I més si tenim clar d’on vindran els grans silencis. Molt revelador. Tan revelador com determinades respostes condescendents. Tot plegat, i tant de bo sigui així, fa olor de revolució real, de sotrac important de determinades estructures. Bé, sempre que la cosa no quedi amb l’anècdota d’una destitució que només serveix per apaivagar el soroll i per deixar fer i silenciar de nou el mal de fons que tot ho amaga i que tot ho permet. I és que és molt difícil renunciar a determinats privilegis, a tota una colla de palmers, i al tot pagat, sigui el que sigui, en nom dels èxits esportius, en aquest cas.

Tweet

Ja és ben veritat que sempre hi ha una realitat «oficial» i una altra de «real». Potser és la manera de tenir-nos, fins i tot a nosaltres mateixos, contents i enganyats. O potser només és tracta d’amagar la veritat darrere d’un vel de fantasia que ens faci sentir en pau.

Aquesta reflexió, que entenc que pot ser útil per a molts àmbits de la nostra existència, m’ha vingut al cap veient com el català torna a ser cavall de batalla, o moneda de canvi (o potser la torna, fins i tot) d’una negociació amb Madrid. Però ho és només en relació al català «oficial», a la seva presència a les institucions espanyoles i europees.

De debò, algú pot arribar a pensar que el futur del català, si és que en té, passa per aquí? Portem anys i anys (dècades, fet i fet) apostant pel català «oficial», el de les institucions (amb no tot l’encert que caldria, especialment pel que fa a les nostres), el dels certificats de coneixements (caldria saber quantes llengües al món són requerides d’acreditar als ciutadans d’on és oficial), el dels jutjats i, com no, el de les institucions no catalanes. El resultat? Milions i més milions esmerçats en fer creure una realitat, la bona salut de la llengua, que no és, mentre anem perdent el carrer, les botigues, els patis, el joc, la música, la sanitat… és a dir, mentre anem perdent allò que hauria de ser el català «real».

I com sempre passa, amb gairebé tot, autocrítica zero. Tot ho hem fet a la perfecció, i la culpa és dels de fora que no ens volen reconèixer.

M’esgarrifa veure el que ja hem vist mil vegades: el català com a moneda de canvi d’un pacte polític. Moneda de canvi que, finalment, no serà de curs legal, ja ho avanço.

El futur de la nostra llengua, si és que realment volem que en tingui, no passa pel català «oficial», sinó pel «real». Però, és clar, és més fàcil treballar l’oficialitat, amb els resultats que prou coneixem, que arremangar-se i embrutar-se les mans de debò, posar-se a peu de carrer, i fer-ne d’un cop per tots, prioritat, més enllà de les paraules i de les declaracions de bones intencions, dels plans que mai no van enlloc, o de les justificacions per guanyar l’aplaudiment dels palmers de torn.

Tweet

No tinc clar si la gent, així, en general, som cada dia més estúpids, o si hem perdut la capacitat de raonar amb un mínim de lògica, o si, ni que sigui per comoditat, hem renunciat a pensar i trobem més còmode, més segur i, fins tot, més lògic, que sigui el govern de torn qui ens digui què hem de fer i què no hem de fer.  I si pot ser, com i quan, ja posats.

Em fa riure (i molta ràbia, de passada), veure com els governs esmercen diners i més diners en campanyes que ens venen a dir que si fa calor, millor que ens quedem a casa, que vigilem amb les hores de màxima insolació, que passem per l’ombra, o que posem ventiladors per refrescar una mica l’ambient. El mateix, si fa no fa, passa a l’hivern, quan el fred es fa sentir.

Què hem perdut el senderi definitivament? Només així s’explicaria que quaranta graus, posem per cas, algú tingui la feliç idea se sortir a córrer a ple sol, o que, podent triar, no passi per l’ombra.  De debò que cal que ens ho recordin?  Pel que fa a la utilitat dels ventiladors, la coneixen prou bé fins i tot les nostres padrines.  On ha quedat el sentit comú?

Molt em temo que anem cap a una societat cada cop més infantilitzada, més incapaç de pensar i més sotmesa a les indicacions, o les ordres, de qui se suposa que ens governa. No sé si seran els darrers efectes dels confinaments i prohibicions de la Covid, o que realment, davant de qualsevol circumstància que alteri l’equilibri confortable de la nostra existència, hem renunciat al sentit comú, al seny. Mal negoci, però, fiar la nostra manera de viure a la política.  Temps al temps.

Tweet