joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

ag. 082023
 

Què es pot dir quan ja s’han dit totes les paraules? Què es pot fer quan ja no queden gestos? On anar, quan no hi ha llocs on anar? Quantes llàgrimes resten, quan ja no hi ha llàgrimes? On és el final, quan no hi ha límits? D’on surten els somriures, quan ja no hi ha res per què somriure? Cap a on caminem, quan ja no queden camins? Què podem esperar quan no hi ha esperança?

Quan tot això, i molt més, passa, per pur instint de supervivència, o per simple necessitat, només ens queda no aturar-nos. Seguir dient paraules, ni que siguin sabudes i repetides, i fer els gestos que potser reproduim d’esme. Seguir caminant cap a enlloc, però seguir caminar, i plorar, plorar sense llàgrimes, si cal, que tot té un límit i tot s’acaba. I somriure, ni que sigui com el pallasso, rere una màscara de maquillatge, i caminar i caminar, per sendes impossibles o camp a través, perquè finalment, i sense saber per què, ni d’on, apareixerà l’esperança.

Ens ho recorda Eva Piquer a «Aterratge»: «en una situació límit només t’has de preocupar de continuar volant». Potser no cal saber ni per què ni cap a on, amb pilot automàtic, o amb rumb al desconegut, si cal, però continuar volant, sense aturar-te mai. Només així apareixerà l’esperança de poder tornar a terra, a la realitat merescuda o retrobada, fins i tot enmig de condicions més terriblement adverses. Continuar volant, sempre, desafiant la gravetat.

ag. 042023
 

“El temps passa, els amics se’n van. Jo segueixo endavant, mai no he sabut per què” Això venen a dir, si fa no fa, els versos d’una vella cançó de Bob Dylan, si no m’erro (i disculpeu el lapsus si no n’és l’autor). I és ben cert: el temps passa i els amics se’n van, tant li fa si és a causa d’una mort, imprevista o anunciada, com si es deu a canvis del nostre entorn social i personal.

Deixant a banda el tema de les defuncions, qui no recorda companys inseparables d’escola, dels quals fa dècades que no en sap res? O companys de feines passades, o antigues parelles “per a tota la vida” i que duren el duren, o coneixences puntuals que es van diluint entre la boira de la memòria, de vegades a una velocitat que ens sorprèn.

Potser és una pura qüestió d’ecologia emocional, per fer la nostra existència més sostenible. Algú és capaç d’imaginar-se carregant durant tota l’existència la imatge fresca de tots els amics i coneguts, i de tot el que hem viscut amb ells, sense perdre’n cap detall? Segurament cal anar deixant records, persones i sensacions pel camí, i així fer lloc per al que pugui anar venint cada dia.

I és que tot canvia. Els amics se’n van, i n’apareixen de nous, mentre el temps passa i nosaltres seguim endavant, sense saber ben bé per què, més enllà de la fortuna de comptar amb un cos que encara respon, i d’un cap que encara és capaç de raonar amb una certa dosi de cordura. Mentre això sigui així, seguirem descarregant llast del passat i omplint el present amb la realitat de cada dia i amb l’esperança del futur. Mentre això sigui així, viurem la vida.

jul. 292023
 

Amb ganes o amb mandra, dia a dia, mes a mes, any a any, anem teixint aquest fil estrany i fràgil que descabdellem, sovint sense saber per què, i que, al capdavall, constitueix el nostre bagatge, el nostre rastre d’haver estat algú, en algun lloc, durant un temps.

Amb paciència infinita, o amb tota la il·lusió, anem inventant creacions noves amb aquest invisible fil, que de vegades segueix amable i complaent, i que de vegades es trenca un i mil cops, i ens obliga a aturar la feina i nuar i nuar una vegada i una altra, amagant com bonament podem els bonys dels nusos i seguint endavant, amb l’esperança que aviat arribarà una secció de fil forta i sense fissures.

Sigui com sigui, a força de dies i constància, tenim el nostre teixit avançat, d’una peça o a retalls, però en qualsevol cas el nostre, l’únic que l’atzar o el coneixement ens han permès de fer. I aquí que hi som, teixeix que teixeix, sense saber mai què vindrà al següent tomb del cabdell. Així, fins que abandonem la troca i canviem feina per ensopiment i desídia, o fins que la troca ens abandoni a nosaltres.

Cap de setmana. Bon moment per anar fent, al costat de qui també teixeix, potser sense ni ser-ne conscient, amb mans menudes i poc destres, o amb la il·lusió d’una madeixa encara molt gran entre els dits.

jul. 282023
 

Entre altres, la Generalitat de Catalunya té en marxa dues campanyes de publicitat amb finalitats i temàtiques del tot diferents. O potser no tant. Estic parlant de «Foc Off», en prevenció dels incendis forestals, i de «Provem-ho en català», per augmentar la presència social d’aquesta llengua.

Una de les crítiques que va tenir la campanya de «resurrecció» de la Queta, va ser l’expressió «provem-ho», ja que podia obrir la porta al fracàs de la prova i a la necessitat de recórrer a una altra llengua en qualsevol situació. Doncs bé, sembla que el temps no ha trigat gaire a donar la raó als que sostenien aquest argument. La pròpia Generalitat no s’està de fer servir l’anglès, imagino que per suposadament arribar millor a un públic jove, i deixa sense alternativa nostrada el concepte d'»apagada/desconnexió/negació», amb aquest massa recurrent duet «on/off«, que no aporta res a la normalitat en l’ús de la llengua. Ans al contrari.

Entenc que publicitàriament pugui agradar, o fins i tot funcionar, l’eslògan «Foc Off», i que hi hagi qui el pugui veure especilament modern, però a nivell de coherència sociolingüística, i potser fins i tot política, fa aigües per tot arreu, i denota un important nivell de desconcert o de manca d’harmonia, com a mínim, entre dos missatges coincidents en el temps, per part de la institució que els difon. Coses que passen, o Game Over? No sé si m’explico.

jul. 252023
 

A l’estiu, tota cuca viu. I la pau a cada casa. Ja sé que no són ben bé així aquests versos nadalencs, però ja em perdonareu el poti-poti estacional. Al capdavall, l’estiu és també un temps de calma, de relaxament i, fins i tot, de retrobament amb persones, llocs i sensacions de les quals ens aparta el ritme frenètic de la rutina de tot l’any, i que sovint associem més amb les festes nadalenques.

Però l’estiu també és un temps en què passen coses, moltes d’elles mig desapercebudes, o en primera plana, enmig d’aquesta dinàmica de calma mig festiva, o festiva del tot, com ara que ERC s’incorpora al govern de la Diputació de Barcelona (oh, sopresa!, o potser no tant, vist el que hem vist darrerament), sense oblidar, faltaria més, els tradicionals culebrots de fitxatges del Barça -tot un clàssic-, les enguany previsibles i temibles converses i negociacions per fer govern, o no, a Espanya, o els tan nostrats fanalets de Sant Jaume.

I és que, insisteixo, a l’estiu, tota cuca viu, encara que no ho sembli, i res no s’atura. I malgrat tot, com la tossuda llum del sol, la pau entra a cada casa, entre la cridòria dels petits sense escola, el soroll de l’aigua de les piscines, i els acords amables o insufribles, que de tot n’hi ha, de festivals de música o de temes estiuencs, embolicats entre anuncis de cervesa i videoclips de regguaeton.

Però per damunt de tot, o malgrat tot, l’estiu és temps de casa, de família, d’amics, i de vetllades a la fresca, lluny del soroll i de la voràgine social, política, laboral… i és aleshores que ens adonem que arriba la pau a cada casa, i sentim que, de debò, i sense farses ni impostures, a l’estiu, tota cuca viu. Si més no, a casa nostra. I tant de bo a la de tothom que sap veure que la vida és realment això.

jul. 242023
 

Sempre hi ha un culpable per justificar la incompetència. I és que la capacitat d’autocrítica és gairebé nul·la, o totalment nul·la, en aquells partits que es diuen de govern, i que aspiren a mantenir les seves opcions de manar.

Aquesta actitud de supèrbia i de desarrelament de la realitat l’hem vista amb claredat a les darreres eleccions, un autèntic cadàver polític encara calent. Sembla que tant facin els resultats, o si responen o no a les expectatives creades, o a la més elemental de les aritmètiques, la de la suma i la resta sense decimals. Però aquest no és l’únic cas (tant de bo ho fos), perquè ara que portem un triple cicle electoral en pocs anys (i a saber què més ens depara el futur immediat), veiem que aquest és un mal generalitzat, que va més enllà de les votacions i que s’escampa com un virus per tota l’activitat política de govern, a qualsevol organisme, petit o gros. Ningú és responsable de cap error, de cap fracàs, de cap ineficiència. Sempre hi ha algun culpable a qui carregar-li el mort, per tal de mantenir una falsa aparença d’immaculada gestió, o de superioritat moral, i un optimisme de cartró pedra, malgrat la pèrdua de vots, d’escons, de bous i d’esquelles.

Decep veure determinades actituds i escoltar determinats arguments en boca de segons qui. I ja no sé si és que ens prenen per imbècils capaços de combregar eternament amb rodes de molí, o si és que no donen per a més, i no veuen més enllà dels seus nassos i de la ficció que els dibuixa el cor de panxes agraïdes que els envolten. que els canten totes les gràcies, quan potser caldrien les absoltes. Sigui com sigui, mala peça al teler de la política. I ja no valen excuses. Si no en sabeu més, plegueu. Tingueu aquesta mínima decència ètica. Us ho agrairíem de tot cor, encara que segur que no ens caldrà.

jul. 222023
 

Hi ha expressions que caldria esborrar dels diccionaris i del nostre marc mental, ja de passada. Una d’elles, sense cap mena de dubtes, és «ja se sap». Amb aquestes tres senzilles paraules, qualsevol aberració, qualsevol bajanada, qualsevol bestiesa adquireix legitimitat i passa a ser acceptada com la cosa més normal del món, perquè «ja se sap».

I és que vivim temps en què, sigui per por, sigui per covardia, sigui per incapacitat, tendim a donar carta de naturalesa a tot. Absolutament a tot. Tant li fa si es nega l’evidència científica, com si s’ignoren els principis bàsics de funcionament social, com si suposen el retorn d’ideologies antidemocràtiques, o la mentida més descarnada. Tot hi cap, en un simple «ja se sap».

Però què sabem? Què és això que ja se sap? Senzill: el pànic profund i paralitzador a defensar principis i normes bàsiques de comportament, a les quals ens agrada recórrer en nom de la justícia, de la democràcia, de l’ètica o de la moral, però que no ens estem d’ignorar sempre que ens ve de gust, o que ens convé, sense ni despentinar-nos, perquè «en aquest país ja se sap», «amb aquesta gent ja se sap», «en aquesta casa ja se sap»…

Potser va sent hora de no saber tant, de no donar tantes coses per normals, per immutables, per veritats absolutes, per tal d’aprendre de nou què implica la nostra realitat, les nostres circumstàncies i, sobretot, la nostra responsabilitat individual, si és que realment aspirem a contribuir, ni que sigui molt modestament, a fer una societat millor i més digna. Tot i què… sempre, ja se sap. Reflexionem-hi.

jul. 192023
 

Recta final d’una campanya electoral que s’ha enganxat a una altra campanya electoral i que ja veurem si és o no el pròleg d’una altra, encara. Sigui com sigui, una nova constatació del lamentable nivell de la política (per dir-ne d’alguna manera) del país.

Ja ho vam constatar a les municipals i ara es ratifica, amb més força, si encara és possible, a les estatals: tot plegat és una simple pugna partidista per assolir o per conservar el poder, que prescindeix de la política de debò, aquella que presenta idees i programes amb propostes de solucions viables a problemes reals. Ara només s’aposta pel titular cridaner, pel suport del personatge famoset de torn, o per la foto ridícula, si es mira amb una mínima distància crítica, per aparentar una proximitat que ni existeix ni es vol.

Molt em temo que anem perdent, a marxes forçades, el sentit del servei públic que ha de ser la política, una activitat que se situa al capdamunt de les administracions i que, en principi, hauria de garantir el respecte a la norma i la prioritat del millor servei possible, a través de les millors persones per a cada lloc. Però ja veiem que no és així. La norma es vulnera quan cal, per part de segons qui, i la voluntat de servei és només un pretext propagandístic que vol amagar l’autèntic objectiu: el poder a qualsevol preu, prescindint de la realitat o de la veritat, al dictat del partit (déu suprem de tota aquesta tropa), perquè tot es fa, i tot s’hi val, per la poltrona. Pel que fa a noms i capacitats, repassem les llistes i podrem deduir qui hi és, simplement, per assegurar-se les garrofes a final de mes, a manca de res més sòlid on agafar-se, fins i tot als llocs més capdavanters.

Mala peça al teler. Però aquesta és la realitat, i amb aquests bous hem de llaurar. O abandonar el tros, i que llauri algú altre (aplicable a processos electorals i a d’altres situacions del mateix bancal).

juny 292023
 

Diuen que les paraules se les endú el vent. De tota manera, fa dies que començo a pensar que tot sovint les paraules només són vent, sons enllaçats sense gaire més sentit que omplir el silenci i sense cap valor més que la buidor absoluta de significat.

Què velles ens sonen expressions que fa pocs anys tenien sentit. Què se n’ha fet dels carrers que havien de ser sempre nostres? O què són els embats democràtics? O les lluites compartides. O, fins i tot, què entem per progressisme? I és que tot el que ahir era tan clar, avui és perd, parafrasejant el cinematogràfic replicant Roy Batty, «com llàgrimes entre la pluja», igual com els drets socials, laborals, personals… fins i tot els més elementals. O la dignitat, si cal.

I com que tot es dilueix, també es van diluint discursos rancis, antics, propis d’altres temps, però que de tan diluïts, es van escolant i amarant-nos, i ja ens semblen fins i tot nous, actuals i moderns. I així és com torna la bèstia, i ho trobem ben normal. Segurament, perquè hem perdut el sentit de les paraules i de tot el que es diu i sentim, però no escoltem.

Potser sí que tenim un problema de comprensió lectora a les escoles (no en tinc gaires dubtes, de fet), però el que segur que tenim és un dèficit enorme de comprensió de la realitat, de la veritat, de la història i d’un present que comença a fer mal, perquè no dibuixa res de nou ni d’esperançador, mentre seguim articulant paraules buides i discursos sense sentit ni interès, apresos de memòria al dictat de ves a saber qui. Això sí, sempre des de la màxima pulcritud moral, no fos cas que algú ens pogués titllar d’incorrectes. Pulcritud sempre, si cal ben buida i absurda, però pulcra. Ridículament immaculada.

juny 242023
 

De vegades, el calendari ens juga a favor i les coses arriben en el moment més oportú. M’atreviria a dir que aquest Sant Joan, el del foc amb majúscules, enguany arriba el mateix dia que sempre, però en el moment més oportú que mai.

A casa teníem foguera grossa preparada, construïda, a poc a poc, amb restes d’esporga, quatre trastes inútils i poca cosa més, que han anat fent pila al llarg dels mesos. Tot a punt, doncs. Però al llarg dels mesos, també hem anat acumulant sensacions, records, vivències i barrets que cal fotre al foc per tal que esdevinguin cendra i oblit. O potser tan sols algun que altre record discret i amable.

Foc a tot el que és vell i lleig, doncs, per tal de fer foc nou i recomençar. I llum i soroll per acompanyar la cerimònia de l’oblit. I bona companyia, i coques i beure, en una nit de retrobament amb bona part dels de sempre, en què hem compartit la certesa que el passat és passat, i l’esperança que el foc que tot ho purifica ens convida a gaudir d’un futur diferent i encara per escriure.

La revetlla de Sant Joan sempre és un misteri per descobrir i una oportunitat per posar al dia antigues creences sobre les propietats de les plantes medicinals que s’han d’arreplegar aquesta nit màgica, o sobre els poders d’aquesta, no ho oblidem, també, nit de bruixes i conjurs.



css.php