No cal que en facis gaire cas

Cada dia que passa dono més raó a aquelles paraules atribuïdes a Groucho Marx, tot i que sembla que es van publicar molts anys abans, amb un enunciat molt similar, que afirmen que «aquests són els meus principis, i si no els agraden, en tinc d’altres» (o «els canvio» en la versió original).

No sé si la classe política actual és seguidora de la filmografia dels Marx, però en ocasions podríem pensar que sí, especialment pel que fa als canvis de principis i a la capacitat per fer combregar amb rodes de molí un electorat cada cop més desorientat i més procliu a solucions clares, de blanc o negre, com les que sempre aporta l’extrema dreta. I és que a la vista dels pactes de les darreres eleccions, em costa imaginar com es podran mantenir determinats postulats ideològics, sense envermellir de vergonya, especialment de la suposada esquerra, o des de posicions sobiranistes, o inclús des de posicions autoproclamades republicanes.

Admeto una sensació creixent d’engany que arrenca del 155 i que ha anat donant peu a un sentiment de demolició (o autodemolició) programada i inexorable, del projecte independentista. Així que passen els anys, més em refermo en aquesta sensació, que ja em sembla una certesa absoluta.

Qui m’hauria de dir a mi que acabaria coincidint amb Xavier Trias. Potser no ideològicament, però sí en aquell ja cèlebre «que us bombin a tots». I remarco el «tots» (sense «totes», a risc de ser titllat de políticament incorrecte -que ja no em ve d’aquí- per respecte una llengua també en procés de demolició. O d’autodemolició.

Tweet

Te n’has anat. O més ben dit, te n’has acabat d’anar, perquè ja fa massa temps que ens miraves i no ens veies, i que et miravem sense arribar a comprendre què veies quan els teus ull aconseguien d’enfocar-nos. I te n’has anat sigilosa, sense fer soroll, discretament, amb aquella discreció que va presidir tota la teva vida.

Avui, definitivament, trobarem a faltar la truita de patates, els talls de coca de recapte i de pernil, o els teus menjars repetits, insistents, i tot sovint previs als nostres. Trobarem a faltar la teva voluntat de servir, d’ajudar, de col·laborar, especialment amb els més petits de casa, que sempre et recordaran com aquella iaia entranyable i de costums imperturbables.

Costa entendre que ja no hi ets. Però reconforta saber que per a tu ja no hi haurà més patiment, i que ara sí que sabràs on ets i amb qui. I qui són aquells que tens finalment al davant. Els reconeixeràs i seràs feliç, perquè són tots aquells que tant has trobat a faltar, o que has vist en nosaltres tantes vegades.

Sempre és difícil dir adéu, però la calma tot ho amoroseix. I te n’has anat sense soroll, sense patiment, sense plors. Te n’has anat amb pau, amb aquella pau que sempre ens havies demanat.

Adéu Manoli, adéu mare, adéu iaia, adéu besàvia gairebé desconeguda. Potser ara sí que podràs tenir aquella casa de molts pisos on viure sempre amb els teus. Adéu i gràcies per una vida d’amor immens. El teu llegat més valuós, que haurem de saber preservar i transmetre.

Tweet

Diuen que la millor manera de no acabar decebut de res ni de ningú és, justament, no esperar res de ningú, ni de res que se’ns posi al davant. Segurament, aquesta sentència és molt dura quan ets jove i tens tota la vida encara per fer, i les il·lusions més o menys intactes. Però amb el pas dels anys, i dels danys, vas aprenent que la decepció és part de la realitat, i que si en volem sortir més o menys poc perjudicats, el millor és rebaixar espectatives, així, a l’ample, en general.

Si fem això, més que viure en un constant estat d’alerta o de tristesa, com podria semblar, en realitat, acabem sorprenent-nos i celebrant tot allò de bo que ens arriba, perquè com que no ho esperàvem, com que no hi havíem posat cap confiança que fos realitat, tot són petits o grans regals que ens sobten i que ens alegren.

D’aquesta manera, a poc a poc, anem descobrint que nosaltres som nosaltres, només nosaltres, i un petit entorn molt proper i molt íntim que coneixem com a família. Aquí les decepcions són molt més escasses, i les espectatives i esperances molt més habituals i justificades.

Així doncs, moderem una mica les nostres fantasies, que això ens evitarà molts maldecaps, i ens farà una mica més feliços. Al capdavall és això el que sempre perseguim, oi que sí? Bé, llevat que prioritzem la riquesa, el poder o la fama, posem per cas. Si és així, no he dit res. Ni tampoc tindria res a dir.

Tweet

Plou. No és el primer cop, ni serà l’últim, que un dia com avui plou. Ben mirat, n’hem viscut molts, d’aquesta mena; però avui és com si la pluja fos aquell teló de fons inevitable, d’un escenari buit i trist, amb la grisor de l’enyoraremt, potser, com a únic referent possible.

Avui és el Dia de la Mona, o dilluns de Pàsqua, si voleu. Però tot és diferent, perquè la solitud que acostuma a acompanyar aquella pluja que habitualment ens convida a tancar-nos a casa, avui no fa més que reblar que no hi ha alternativa. Silenci allà on cada any hi ha soroll i tràfec de plats, gots i safates, i rialles sinceres quan arriba la mona de torn. Avui, silenci i enyor. Melanconia gris humida.

Avui no ens caldrà patir per si tindrem prou cadires per a tothom, perquè no hi haurà tothom, a taula. I potser, qui ho sap, cadascun dels absents, des de casa seva, recordarà, amb una barreja de nostàlgia i ràbia, que no hi som tots, com sempre. I a partir d’aquí farem festa, malgrat tot.

Però com que la saviesa popular diu que tots els sants tenen vuitada, ja hi ha qui ha congelat una mona, esperant uns temps millors. Uns temps que vindran, no en tinc cap dubte. Aleshores, potser fora de calendari, però amb totes les ganes, omplirem de sorolls i de somriures aquests espais de buidor d’avui. I explicarem històries increïbles d’un temps segrestat i de com el vam sobreviure; i la bondat de la memòria, fins i tot, oblidarà la pluja. Aleshores, només aleshores, ressucitarem, que ja ens haurem deixat prou vida i prou carícies, pel camí.

Tweet

Segurament, l’única certesa que tenim en aquesta vida és que tot passa, fins i tot la vida. Disculpeu l’espòiler, si algú no ho sabia. Fa poc més de nou anys es va posar a caminar aquest petit racó de la Xarxa, amb el compromís amb mi mateix d’oferir alguna cosa cada dia; i així ho he anat fent, amb els parèntesis de quan he estat a fora, ja sigui per feina, ja sigui per lleure, primer perquè no sempre podia tenir a mà els mitjans per escriure i, més endavant perquè em va semblar que trencar la rutina del tot també estava prou bé, de tant en tant.

Però tot s’acaba. No, no tinc intenció de tancar aquest bloc -amb el temps li vas agafant afecte- però sí de trencar el compromís amb mi mateix d’escriure-hi cada dia. Ahir vaig rebre un encàrrec de feina que m’omple d’orgull -de fet, el considero tot un honor- i de responsabilitat. I com que des del primer moment me’l prenc com un enorme repte professional i també personal, he decidit que cal que li dediqui totes les meves capacitats, la qual cosa passa per deslliurar-me del plaer i de l’obligació d’escriure a diari aquestes línies.

No tanco res, ni me’n vaig d’enlloc. A partir d’ara només escriuré quan disposi del temps necessari, quan tingui alguna cosa a dir que no pugui retenir, o quan em vingui de gust escriure, pel simple gust de fer-ho, sense obligacions ni compromisos. Han estat nou anys intensos, només cal girar els ulls enrere per veure tot el que hem viscut, i ara arriben uns temps nous, si més no a nivell personal, que reclamen canvis.

Per acomiadar aquesta etapa que deixo enrere, i per obrir la porta a aquest futur desconegut i seductor, no se m’acut res millor que una mica de música. Una cançó que parla de gratitud, de complicitat, d’esperança, de superació, d’amor fins i tot. De vida, al capdavall.

Tweet