joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

juny 222023
 

El concepte d’igualtat és un dels pilars de qualsevol sistema democràtic, però la realitat demostra constantment que no és ben bé així, mani qui mani.

A mitjans del Segle XIX, Bravo Murillo, ministre d’Hisenda, en una presentació de pressupostos va dir: «desengáñense señorias, Hacienda somos todos». Una frase que va viure una segona vida el 1978, i que encara perdura. Però no, la realitat és que Hisenda no som tots.

Més. Mentre la Mediterrània s’omple a diari de cadàvers i tots els governs miren cap a una altra banda, es munta una operació de rescat descomunal per rescatar cinc turistes milionaris que havien pagat una petita fortuna per anar a veure les restes del Titànic.

I encara: enrenou enorme pels insults racistes a un jugador del Real Madrid, i silenci mal dissimulat quan afeccionats del mateix equip insulten, de manera similar, jugadors del Barça. Tot en ordre.

Només són tres exemples anecdòtics, si voleu, però penso que queda clar que no tots som iguals. Tot pot variar en funció de les circumstàncies de cadascú, del seu entorn social, del seu compte corrent, de la seva filiació…

Aquest és el nostre món. Un món on, fins i tot, la paraula, l’opinió, pot ser molt més greu que els fets. Insisteixo, tot depèn d’on ets i a qui, o què, pertanys. Llegim la premsa d’aquests dies i aprendrem que també a casa nostra tot depèn de l’entorn per merèixer totes les atencions i defenses possibles, o per ser condemnat. Qüestió de perspectiva, o terrible dèficit democràtic? Personalment, ho tinc claríssim.

juny 192023
 

Cada dia que passa dono més raó a aquelles paraules atribuïdes a Groucho Marx, tot i que sembla que es van publicar molts anys abans, amb un enunciat molt similar, que afirmen que «aquests són els meus principis, i si no els agraden, en tinc d’altres» (o «els canvio» en la versió original).

No sé si la classe política actual és seguidora de la filmografia dels Marx, però en ocasions podríem pensar que sí, especialment pel que fa als canvis de principis i a la capacitat per fer combregar amb rodes de molí un electorat cada cop més desorientat i més procliu a solucions clares, de blanc o negre, com les que sempre aporta l’extrema dreta. I és que a la vista dels pactes de les darreres eleccions, em costa imaginar com es podran mantenir determinats postulats ideològics, sense envermellir de vergonya, especialment de la suposada esquerra, o des de posicions sobiranistes, o inclús des de posicions autoproclamades republicanes.

Admeto una sensació creixent d’engany que arrenca del 155 i que ha anat donant peu a un sentiment de demolició (o autodemolició) programada i inexorable, del projecte independentista. Així que passen els anys, més em refermo en aquesta sensació, que ja em sembla una certesa absoluta.

Qui m’hauria de dir a mi que acabaria coincidint amb Xavier Trias. Potser no ideològicament, però sí en aquell ja cèlebre «que us bombin a tots». I remarco el «tots» (sense «totes», a risc de ser titllat de políticament incorrecte -que ja no em ve d’aquí- per respecte una llengua també en procés de demolició. O d’autodemolició.

juny 132023
 

Batalla campal entre partits per mirar d’assolir quotes de poder als ajuntaments i diputacions. Pactes, més pactes, acords i desacords, línies vermelles que avui ho són i de les que demà ningú no s’enrecorda… i finalment, per si fos poc, propostes de repartiment de les alcaldies entre dos o, fins i tot, entre tres. És a dir: tothom a «pillar» per torns.

És decebedor constatar, un cop més, que la finalitat última de la política, o dels grups polítics, tot sovint és senzillament arribar al poder, o conservar-lo, segons el cas, pagant el preu de la incongruència, de la renúncia a suposats principis, o de l’abandonament de tot allò que ahir semblava sagrat i que avui és només moneda de canvi.

Davant d’aquest panorama, que admeto que ben poc m’interessa, la pregunta és: on queda el benestar de la població, les millores socials, les polítiques culturals i tot allò que amb prou feines serveix per escriure programes? Doncs molt em temo que tot plegat és paper mullat o, a tot estirar, i en el millor dels casos, accions que es fan, només, al servei del rèdit electoral.

Cada dia tinc més clar que la lògica (si és que existeix) de la política (o dels partits, si voleu) i la lògica de la societat no van ben bé en paral·lel. Una pena per aquells que encara confien en els nostres representants per arribar a unes ciutats i uns països més lliures, més rics, més cultes i més democràtics. Davant de tot aixó, amb pena i sense glòria: ja us ho fareu, que nosaltres ho patirem, sempre i arreu.

juny 102023
 

Te n’has anat. O més ben dit, te n’has acabat d’anar, perquè ja fa massa temps que ens miraves i no ens veies, i que et miravem sense arribar a comprendre què veies quan els teus ull aconseguien d’enfocar-nos. I te n’has anat sigilosa, sense fer soroll, discretament, amb aquella discreció que va presidir tota la teva vida.

Avui, definitivament, trobarem a faltar la truita de patates, els talls de coca de recapte i de pernil, o els teus menjars repetits, insistents, i tot sovint previs als nostres. Trobarem a faltar la teva voluntat de servir, d’ajudar, de col·laborar, especialment amb els més petits de casa, que sempre et recordaran com aquella iaia entranyable i de costums imperturbables.

Costa entendre que ja no hi ets. Però reconforta saber que per a tu ja no hi haurà més patiment, i que ara sí que sabràs on ets i amb qui. I qui són aquells que tens finalment al davant. Els reconeixeràs i seràs feliç, perquè són tots aquells que tant has trobat a faltar, o que has vist en nosaltres tantes vegades.

Sempre és difícil dir adéu, però la calma tot ho amoroseix. I te n’has anat sense soroll, sense patiment, sense plors. Te n’has anat amb pau, amb aquella pau que sempre ens havies demanat.

Adéu Manoli, adéu mare, adéu iaia, adéu besàvia gairebé desconeguda. Potser ara sí que podràs tenir aquella casa de molts pisos on viure sempre amb els teus. Adéu i gràcies per una vida d’amor immens. El teu llegat més valuós, que haurem de saber preservar i transmetre.

juny 072023
 

No sé què té la música, però quina falta que ens fa. Diuen que sense música perdríem l’oremus i tot. No ho sé, això els científics ho han de dir, que són els que en saben. Jo només puc constatar que la música sempre ens acompanya, ja sigui en els moments feliços com en els més tristos, sempre hi ha una melodia que ens evoca allò que vam viure, o que ens fa somiar.

Segurament, la música i el seu significat més íntim per a cadascun de nosaltres també canvia amb el temps. El que avui té un significat, demà en pot tenir un altre de ben diferent. I segurament aquí rau el seu valor, en aquesta capacitat d’adaptar-se, sense canviar ni una nota, a situacions, moments i estats d’ànim diferents.

Si em permeteu una referència personal, per a mi, la música de Hans Zimmer sempre havia anat lligada al record de les pel·lícules, de les que havia vist i de les que no. Però com ja he dit, tot canvia. Ara, aquesta mateixa música que em va fer volar de la mà de les imatges, ara em recorda l’enorme fragilitat de tot plegat, del que som i del que fem. I és que tot, igual com una composició, ara hi és, i sona de meravella, i al cap d’una estona ja només és silenci i record.

Que no ens falti mai la música, però. Ni la capacitat de recordar, o de somiar. Al capdavall, no oblidar res és una bona manera d’encarar el futur, i millor amb una bona banda sonora de fons.

juny 062023
 

Diuen que la millor manera de no acabar decebut de res ni de ningú és, justament, no esperar res de ningú, ni de res que se’ns posi al davant. Segurament, aquesta sentència és molt dura quan ets jove i tens tota la vida encara per fer, i les il·lusions més o menys intactes. Però amb el pas dels anys, i dels danys, vas aprenent que la decepció és part de la realitat, i que si en volem sortir més o menys poc perjudicats, el millor és rebaixar espectatives, així, a l’ample, en general.

Si fem això, més que viure en un constant estat d’alerta o de tristesa, com podria semblar, en realitat, acabem sorprenent-nos i celebrant tot allò de bo que ens arriba, perquè com que no ho esperàvem, com que no hi havíem posat cap confiança que fos realitat, tot són petits o grans regals que ens sobten i que ens alegren.

D’aquesta manera, a poc a poc, anem descobrint que nosaltres som nosaltres, només nosaltres, i un petit entorn molt proper i molt íntim que coneixem com a família. Aquí les decepcions són molt més escasses, i les espectatives i esperances molt més habituals i justificades.

Així doncs, moderem una mica les nostres fantasies, que això ens evitarà molts maldecaps, i ens farà una mica més feliços. Al capdavall és això el que sempre perseguim, oi que sí? Bé, llevat que prioritzem la riquesa, el poder o la fama, posem per cas. Si és així, no he dit res. Ni tampoc tindria res a dir.

juny 052023
 

Diu l’Eclesiastès: «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de perdre, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau».

Ha passat un temps, per a mi, que ben bé puc identificar amb el fragment bíblic que acabo d’esmentar, i en comença un de nou. Aquest moment nou és el reprendre vells costums, com ara, entre altres, tornar a escriure en aquest bloc. No sé encara amb quina periodicitat, però el que sí que sé és que els continguts no seran estrictment els d’abans, perquè els temps, les circumstàncies i la perspectiva han canviat, tot i que jo segueixo sent el mateix, una mica més vell, una mica més savi, una mica més escaldat per massa coses, fins i tot, però el mateix de sempre. Això no ho puc (ni vull) evitar, ni penso renunciar-hi.

Fa poc més de tres anys que vaig escriure el darrer text, en aquest bloc. Aquell, en plena pandèmia, amb regust d’absències. Avui torno, a mode de salutació només, ara que ja podem dir que deixem enrere ferides i privacions, i que reprenem el pols d’aquesta vida que tenim al davant, i que vull plena, digna i lliure. Perquè com va dir algú en una cèlebre pel·lícula: «tots els matins del món són un camí sense tornada».

abr. 132020
 

Plou. No és el primer cop, ni serà l’últim, que un dia com avui plou. Ben mirat, n’hem viscut molts, d’aquesta mena; però avui és com si la pluja fos aquell teló de fons inevitable, d’un escenari buit i trist, amb la grisor de l’enyoraremt, potser, com a únic referent possible.

Avui és el Dia de la Mona, o dilluns de Pàsqua, si voleu. Però tot és diferent, perquè la solitud que acostuma a acompanyar aquella pluja que habitualment ens convida a tancar-nos a casa, avui no fa més que reblar que no hi ha alternativa. Silenci allà on cada any hi ha soroll i tràfec de plats, gots i safates, i rialles sinceres quan arriba la mona de torn. Avui, silenci i enyor. Melanconia gris humida.

Avui no ens caldrà patir per si tindrem prou cadires per a tothom, perquè no hi haurà tothom, a taula. I potser, qui ho sap, cadascun dels absents, des de casa seva, recordarà, amb una barreja de nostàlgia i ràbia, que no hi som tots, com sempre. I a partir d’aquí farem festa, malgrat tot.

Però com que la saviesa popular diu que tots els sants tenen vuitada, ja hi ha qui ha congelat una mona, esperant uns temps millors. Uns temps que vindran, no en tinc cap dubte. Aleshores, potser fora de calendari, però amb totes les ganes, omplirem de sorolls i de somriures aquests espais de buidor d’avui. I explicarem històries increïbles d’un temps segrestat i de com el vam sobreviure; i la bondat de la memòria, fins i tot, oblidarà la pluja. Aleshores, només aleshores, ressucitarem, que ja ens haurem deixat prou vida i prou carícies, pel camí.

des. 082019
 

I demà, què? Misteri, incògnita, pregunta sense resposta, fins que arribi un nou dia i es vagi escrivint, minut a minut, un present que se’ns escapa, sense donar-nos opció a rectificar res, abans d’esdevenir passat.

És curiós com anem fent plans, com imaginem un futur que mai no acaba sent ben bé com hem ideat però que, així i tot, de tant en tant ens sorprèn i se’ns fa més amable del que mai hauríem pogut imaginar. Quan això passa, ens agrada mirar enrere i retrobar-hi tot el que hen anat deixant pel camí, amb el somriure complaent de la felicitat dels bons records. De vegades som allà on mai no hauríem ni gossat imaginar, i sentim que tot està bé.

De vegades, però, mirem el futur amb la incertesa i la inseguretat de no saber res, i inclús amb la por de pressentir que no sabrem estar a l’alçada d’allò que se’ns demana, o que de nosaltres s’espera. És llavors que mirem enrere amb ulls crítics i hi veiem errors i desencerts, ja inevitables i impossibles de corregir. Aleshores, el vertigen de pensar que els podem repetir un i mil cops, aquests i altres errors, ens tenalla i ens ofega.

Demà serà el que serà. Avui, de fet com sempre, una estranya barreja de tot plegat;  el delicat equilibri entre la satisfacció i l’engoixa. I des d’aquesta finíssima maroma per on avancem, pas a pas, només podem que fixar la mirada endavant i, un peu després de l’altre, de vegades amb passes insegures, de vegades amb una sorprenent seguretat, seguir caminant, sense aturar-nos mai, en aquest trajecte sempre encisador que és l’avui. La vida.

nov. 152019
 

Segurament, l’única certesa que tenim en aquesta vida és que tot passa, fins i tot la vida. Disculpeu l’espòiler, si algú no ho sabia. Fa poc més de nou anys es va posar a caminar aquest petit racó de la Xarxa, amb el compromís amb mi mateix d’oferir alguna cosa cada dia; i així ho he anat fent, amb els parèntesis de quan he estat a fora, ja sigui per feina, ja sigui per lleure, primer perquè no sempre podia tenir a mà els mitjans per escriure i, més endavant perquè em va semblar que trencar la rutina del tot també estava prou bé, de tant en tant.

Però tot s’acaba. No, no tinc intenció de tancar aquest bloc -amb el temps li vas agafant afecte- però sí de trencar el compromís amb mi mateix d’escriure-hi cada dia. Ahir vaig rebre un encàrrec de feina que m’omple d’orgull -de fet, el considero tot un honor- i de responsabilitat. I com que des del primer moment me’l prenc com un enorme repte professional i també personal, he decidit que cal que li dediqui totes les meves capacitats, la qual cosa passa per deslliurar-me del plaer i de l’obligació d’escriure a diari aquestes línies.

No tanco res, ni me’n vaig d’enlloc. A partir d’ara només escriuré quan disposi del temps necessari, quan tingui alguna cosa a dir que no pugui retenir, o quan em vingui de gust escriure, pel simple gust de fer-ho, sense obligacions ni compromisos. Han estat nou anys intensos, només cal girar els ulls enrere per veure tot el que hem viscut, i ara arriben uns temps nous, si més no a nivell personal, que reclamen canvis.

Per acomiadar aquesta etapa que deixo enrere, i per obrir la porta a aquest futur desconegut i seductor, no se m’acut res millor que una mica de música. Una cançó que parla de gratitud, de complicitat, d’esperança, de superació, d’amor fins i tot. De vida, al capdavall.

css.php