Fins aquí i més enllà

Segurament, l’única certesa que tenim en aquesta vida és que tot passa, fins i tot la vida. Disculpeu l’espòiler, si algú no ho sabia. Fa poc més de nou anys es va posar a caminar aquest petit racó de la Xarxa, amb el compromís amb mi mateix d’oferir alguna cosa cada dia; i així ho he anat fent, amb els parèntesis de quan he estat a fora, ja sigui per feina, ja sigui per lleure, primer perquè no sempre podia tenir a mà els mitjans per escriure i, més endavant perquè em va semblar que trencar la rutina del tot també estava prou bé, de tant en tant.

Però tot s’acaba. No, no tinc intenció de tancar aquest bloc -amb el temps li vas agafant afecte- però sí de trencar el compromís amb mi mateix d’escriure-hi cada dia. Ahir vaig rebre un encàrrec de feina que m’omple d’orgull -de fet, el considero tot un honor- i de responsabilitat. I com que des del primer moment me’l prenc com un enorme repte professional i també personal, he decidit que cal que li dediqui totes les meves capacitats, la qual cosa passa per deslliurar-me del plaer i de l’obligació d’escriure a diari aquestes línies.

No tanco res, ni me’n vaig d’enlloc. A partir d’ara només escriuré quan disposi del temps necessari, quan tingui alguna cosa a dir que no pugui retenir, o quan em vingui de gust escriure, pel simple gust de fer-ho, sense obligacions ni compromisos. Han estat nou anys intensos, només cal girar els ulls enrere per veure tot el que hem viscut, i ara arriben uns temps nous, si més no a nivell personal, que reclamen canvis.

Per acomiadar aquesta etapa que deixo enrere, i per obrir la porta a aquest futur desconegut i seductor, no se m’acut res millor que una mica de música. Una cançó que parla de gratitud, de complicitat, d’esperança, de superació, d’amor fins i tot. De vida, al capdavall.

Tweet