A l’estiu, tota cuca viu. I la pau a cada casa. Ja sé que no són ben bé així aquests versos nadalencs, però ja em perdonareu el poti-poti estacional. Al capdavall, l’estiu és també un temps de calma, de relaxament i, fins i tot, de retrobament amb persones, llocs i sensacions de les quals ens aparta el ritme frenètic de la rutina de tot l’any, i que sovint associem més amb les festes nadalenques.
Però l’estiu també és un temps en què passen coses, moltes d’elles mig desapercebudes, o en primera plana, enmig d’aquesta dinàmica de calma mig festiva, o festiva del tot, com ara que ERC s’incorpora al govern de la Diputació de Barcelona (oh, sopresa!, o potser no tant, vist el que hem vist darrerament), sense oblidar, faltaria més, els tradicionals culebrots de fitxatges del Barça -tot un clàssic-, les enguany previsibles i temibles converses i negociacions per fer govern, o no, a Espanya, o els tan nostrats fanalets de Sant Jaume.
I és que, insisteixo, a l’estiu, tota cuca viu, encara que no ho sembli, i res no s’atura. I malgrat tot, com la tossuda llum del sol, la pau entra a cada casa, entre la cridòria dels petits sense escola, el soroll de l’aigua de les piscines, i els acords amables o insufribles, que de tot n’hi ha, de festivals de música o de temes estiuencs, embolicats entre anuncis de cervesa i videoclips de regguaeton.
Però per damunt de tot, o malgrat tot, l’estiu és temps de casa, de família, d’amics, i de vetllades a la fresca, lluny del soroll i de la voràgine social, política, laboral… i és aleshores que ens adonem que arriba la pau a cada casa, i sentim que, de debò, i sense farses ni impostures, a l’estiu, tota cuca viu. Si més no, a casa nostra. I tant de bo a la de tothom que sap veure que la vida és realment això.
