Feb 192012
 

Aquests dies han coincidit dues notícies esportives tan contraposades com il.lustratives:  Gemma Mengual ha plegat de l’alta competició i Angel Maria Villar ha renovat com a president de la Federació Espanyola de Futbol.

La primera fa 16 anys que va aconseguir el primer or en un campionat d’Europa B, al qual han seguit tota mena de triomfs esportius.  El segon fa 24 anys que presideix la Federació, amb força punts foscos.

Com gairebé tot en la vida, l’esport té dues cares:  una, la dels que viuen per a l’esport, els que el fan gran, i una altra, la dels que passen a viure de l’esport escarxofats en una mena de poltrona vitalícia, que res no té a veure amb la competició.

Una cosa semblant ens passa a tots així que anem fent anys.  O ens apoltronem i els deixem anar fent -els anys- (intentar negar-los fóra una estupidesa), o ens decidim a viure’ls, dia a dia.  Personalment, aposto per la segona opció, sense estridències, però amb intensitat.  Per això m’és tan gratificant compartir dates assenyalades amb aquells que estimo, i si pot ser amb calçots, brasa i postres, molt millor encara.

Gemma Mengual, en anunciar la seva retirada, va agrair a l’esport tot el que li ha donat.  Salvant totes les distàncies, avui, que no em retiro de res però que algú s’ha preocupat que sigui un dia singular i especial, jo agraeixo a la vida tot el que em dóna, no en forma de medalles, sinó, sobretot, de persones.

css.php