Ara que el futbol ens està ensenyant, ni que sigui de la pitjor manera, que és molt més que un esport col·lectiu i que pot tenir una enorme incidència social, em sembla molt moment per recordar una jugada característica d’Emilio Butragueño, que molts afeccionats al futbol recordaran, independentment dels colors, que consistia a controlar la pilota, sovint a dins de l’àrea i, tot seguit, aturar-se i abaixar els braços, com si es rendís, o com si es quedés a l’espera d’alguna cosa. Aquests breus instants eren prou perquè el defensa abaixés la tensió i perquè quan volgués reaccionar al següent moviment, ja fos tard. I el següent moviment sempre era el regat imprevisible, l’assistència perfecta, o el xut imparable.
És curiós, i ningú més ho ha fet, si més no amb la tècnica i la perfecció de Butragueño, que la genialitat vingui després d’un segon d’aturada, de reflexió. O potser no ho és tant, d’estrany, perquè, al capdavall, res no desconcerta tant com l’abandonament de l’acció, enmig d’un enfrontament.
En uns temps accelerats com els que vivim, potser caldria repescar aquesta jugada futbolera i aprendre que abans d’actuar, si pot ser amb contundència i efectivitat, mai no està de més perdre una mica del nostre preciós temps per aturar aquest ritme frenètic, com el d’un atac en un partit de futbol, per pensar, desviar l’atenció del rival i, tot seguit, actuar.
I ara que tornen les essències més ràncies i casposes que, il·lusos com som, havíem donat per perdudes en el temps, també podríem recordar, ja posats, allò que va dir Juan Belmonte (1892-1962), tot definint què és torejar: “parar, templar y mandar“. I és que hi ha ensenyaments que cal no oblidar, més enllà del que resulta evident. El futbol és més que futbol, els toros més que toros, i la vida més que estar viu.
