Mai 292011
 

El desallotjament de les acampades de Lleida i Barcelona passarà a ser, en aquest petit espai de memòria que cadascú de nosaltres té i que contribueix la seva història singular, un dia de vergonya col.lectiva, de vergonya com a poble, que veu com els seus representants polítics i els seus cossos de seguretat, aquells que ha costat tants anys aconseguir, es giraven contra ells en una actuació indigna d’un sistema que es diu democràtic.

L’únic consol és que en ple segle XXI la imatge i la comunicació han esdevingut els grans relators de la realitat.  Les càrregues policials i la seva violència injustificada han donat la volta al món als pocs minuts i han rebut el judici dels mitjans internacionals. I també ho han fet les manifestacions de suport posteriors.

Reconec que jo també he sentit vergonya d’una actuació feta amb llum i taquígrafs, per demostrar no sé quin concepte d’ordre, sota el paraigua d’un partit del Barça i amb l’esperança que un hipotètic triomf seu pugui silenciar la seva violència i apartar-la de la primera línia informativa.  Molt cobard tot plegat. Curiós contrast amb l’actitud dels indignats durant la celebració del triomf del Barça protegint pacíficament el seu espai, en una demostració que l’argument de la seva seguretat per desallotjar la plaça era fals.

Ara només cal convertir la vergonya en més indignació, perquè ja tenim una nova raó per afegir-la a l’inacabable memorial de greuges d’aquesta democràcia tan singular que ens prohibeix l’expressió lliure i pacífica.

css.php