No cal que en facis gaire cas

Caldria anar a buscar l’aprovació pel Parlament de Catalunya de l’Estatut i la presentació, a les poques hores, per part del PSC, d’una bateria d’esmenes al Congrès dels Diputats, per trobar una actuació més vergonyant per al nostre país.

I és que molt més enllà de les declaracions, de la història, dels noms i, fins i tot potser, de les intencions, hi ha la submissió absoluta als interessos de la nau nodrissa del socialisme espanyol.  El PSC acaba de signar la seva acta de defunció definitiva en votar, al Congrès, no ja contra els interessos econòmics de Catalunya, sinó contra les seves necessitats més bàsiques, tot defensant el no pagament dels diners que el Govern d’Espanya deu en concepte de fons de cohesió.

Ahir va ser un dia molt trist per a la política catalana,  perquè s’ha consumat la bipolarització entre aquells que estan a favor dels interessos d’Espanya i els que prioritzen els de Catalunya.  Un dia trist i clarificador alhora.  Només falta que la nostra agenda política, definitivament, s’escrigui sota aquests paràmetres i no sota una falsa i inexistent dialèctica dreta-esquerra. Espero que els partits catalans en sàpiguen prendre bona nota.

El vot del PSC al Congrès, contra Catalunya, al dictat del PSOE, és el vot de la vergonya aliena que sentim molts ciutadans d’aquest país.  Però també és el vot de l’orgull per anar més enllà d’aquesta obediència mesella, amb PSC o sense PSC.  Ells ja han triat, ara ens toca a nosaltres.

Tweet

Segurament, un dels dèficits importants que patim, a Catalunya, és la manca de llocs comuns on una gran part de la societat es pugui reconèixer com a membres d’aquesta mateixa societat.

Durant massa anys, en pro de la defensa del cosmopolitisme i del culte a la diversitat hem tendit a oblidar o a menystenir, fins i tot, allò que sempre ha estat nostre i que ha contribuit a fer que siguem allò que som.  Un exemple d’això que dic pot ser Montserrat, un espai comú de l’imaginari col.lectiu de moltes generacions on han trobat cabuda des de creients fins a turistes de qualsevol, o de cap, religió, passant per intel.lectuals, escaladors, caminaires i tota persona que s’hi acostava atreta pel magnetisme inexplicable i per la bellesa geològica d’aquest espai.

Cal tornar a recuperar aquests espais d’identitat col.lectiva (sí, he dit "identitat") i tornar a prendre consciència de qui som.  Com va dir l’Abat Escarré, si no m’equivoco, la tradició és tenir peu ben ferm a terra i projectar l’altre tan lluny com puguem.

Cal potser, perdre’s una estona passejant de nou entre les escates d’aquest drac adormit que tenim al bell mig de Catalunya i gaudir-ne, com nosaltres vam fer ahir.

Tweet

L’afer Bildu ha posat de manifest, un cop més, però amb una claredat meridiana en aquesta occasió, totes les misèries de l’entrellat jurídic i polític espanyols i les més que evidents interferències entre tots dos, malgrat el que digui la Constitució i el seu principi bàsic de separació de poders.

Allò que el Tribunal Suprem sentencia amb tota solemnitat, el Tribunal Constitucional ho fa enrere en un equilibri de forces molt difícil d’explicar si no és des de la lògica dels partits que nomenen els seus membres.

No oblidem una qüestió important: molt difícilment, per no dir que de cap de les maneres, Brusel.les i les seves instàncies judicials haurien donat suport legal a la sentència del Suprem contra Bildu.  I aquest preu, i potser amb una anul.lació de les eleccions de propina, no el pot, ni el vol, pagar el PSOE.

La pregunta que em queda a l’aire és què diran ara tots aquells que tant des del PSOE com des del PP afirmaven que Bildu és ETA? (començant pel vicepresident Rubalcaba o pel president del Congrés, José Bono).  Suposo que, com a bons demòcrates que es consideren, acataran (s’empassaran) la sentència (els del PSOE i algú del PP) o diran que el Govern s’alia amb ETA (alguns altres del PP).  Molt previsible i molt teatral tot plegat, a no ser que algú es llaci en tromba a desacreditar el Constitucional.  A veure si al final ens donaran la raó…

La bona notícia és que l’independentisme basc pugui accedir a els urnes, però no perdéssim de vista que tot plegat és pura estratègia política per minimitzar danys per part del Govern d’Espanya.  Sort en tenim, de Brusel.les.

Tweet

Sempre és una gran notícia que el català s’obri camí en tots els àmbits, i molt especialment quan ho fa de la mà d’algú que durant 130 anys ha mantingut l’exclusivitat de la llengua espanyola.  Evidentment, m’estic referint a La Vanguardia.

No seré jo qui posi aigua al vi, però tampoc no treiem la realitat de mare, perquè correm el perill de caure en una satisfacció autocomplaent que ens acabi passant factura.  És cert que tenim un nou diari en català, i també és cert que no és un diari qualsevol, ni per història, ni per incidència social, ni per tiratge;  però no és menys cert que el panorama de la premsa escrita en català és molt més que justet.  Repassem les prestatgeries de qualsevol quiosc i veurem que les coses són com són.

I és que aquests darrers dies hem hagut de sentir declaracions de personalitats polítiques, culturals i acadèmiques que gairebé dibuixaven un paisatge idíl.lic per al català.  I no és aquesta la realitat, ni de bon tros.  És massa fàcil pujar al carro dels èxits i deixar-se anar, es veu.

Benvinguda, doncs, La Vanguardia en català -ja tocava-, però no oblidem que aquest és un pas més, només un pas més, i que encara som molt, però que molt lluny, de la normalitat de la nostra llengua en l’àmbit de les publicacions periòdiques.  I en tots altres, de fet.

Tweet

Si algú encara podia creure en la democràcia espanyola, diumenge, el seu Tribunal Suprem va dictar la sentència definitiva a qualsevol rastre de credibilitat, en prohibir la presentació de llistes independentistes a les eleccions municipals a Euskadi.

Remarco:  prohibir la presentació de llistes independentistes, perquè no ens trobem davant de la il.legalització d’un partit (pràctica més que dubtosa des de la raó democràtica), ens trobem davant la prohibició de concórrer a unes eleccions de partits amb una enorme i inqüestionable tradició democràtica i que han format, durant molt anys molt difícils, part del Govern Basc.

Punt final.  Ser independentista, a Espanya, és delicte condemnat amb el silenci i amb la negació dels drets polítics i socials bàsics.  Euskadi és el primer lloc on aixó s’ha consumat de forma nítida.  Esperem esdeveniments, que la cosa ben segur que no acabarà aquí.

La modèlica democràcia espanyola s’acaba d’ofegar definitivament en les seves misèries.  Que n’és d’útil mantenir l’espantall d’ETA sempre a mà per impulsar aquest autèntic retorn a les cavernes que fa anys que es va concretant de manera inexorable.

Tweet