Abr 202014
 

A poc a poc, gairebé sense adonar-nos, anem perdent la capacitat de fer coses per nosaltres mateixos i anem necessitant més i més estímuls i ajudes externs per a gairebé tot.

Podríem anar repassant tota mena de diagnòstics mèdics que gairebé només serveixen per vendre determinats medicaments, o la llarguíssima llista d’aliments reforçats amb algun que altre element que ens ajuda a tenir més energia, a combatre l’estrenyiment, a augmentar la nostra memòria o a tenir els ossos més forts.

No fa massa, i en resposta al ritme cada cop més frenètic de la societat, va sorgir allò de l’slow food, en oposició al fast food.  Ben bé va ser el descobriment de la sopa d’all:  menjar sense pressa, gaudint del menjar, de la companyia i de la sobretaula.  Tot un invent, vaja.  Ara, una volta més de cargol a aquesta idea, que ens arriba des de Noruega;  l’slow tv, una tele sense acció que causa furor.  No és nova la proposta, perquè alguna que altra cadena que només ofereix les evolucions d’uns peixos en una peixera o un foc a terra encès ja existien, però en forma de canal amb continguts i programació ben organitzats sí que és novetat.

Ara resulta que fins i tot la calma ens ha de venir no ja de fora, sinó directament de la televisió.  Però com que no tot es pot aconseguir via tele, quan trigarem a veure slow cars, que no puguin passar de 30 km/h, o slow films, pel.lícules que es facin eternes o, sobretot, slow running, que serà alguna cosa com córrer lent (això serà digne de veure).

Realment, tant hem perdut la capacitat de generar calma nosaltres mateixos?  Segur que ja no sabem aturar-nos, deixar el ritme frenètic amb què vivim habitualment per retrobar un llibre, un paisatge, uns amics, un disc, o el senzill plaer de badar?  Segur que sí que en sabem, encara, per més que la calma estigui esdevenint un article més de consum i, per tant, de venda a telebotigues.

Abr 192014
 

La Setmana Santa ens deixa, cada any, una bona col·lecció d’imatges característiques i ben bé es podria dir que aptes per a tots els gustos.

A mi, personalment, sempre m’han fet angúnia les d’esquenes i membres ferits per tota mena de fustigacions i maltractaments físics que determinades persones s’infringeixen com a penitència.  Però com que la cosa no va gaire més enllà del subjecte que les pateix, acabo pensant que cadascú sap què fa amb el seu cos i per què.

Però entre totes les imatges d’aquests dies, la que em provoca més repulsió, sense cap mena de dubtes, és la que reflecteix aquesta anacrònica connivència entre exèrcit, poder polític i església, que cada any es repeteix, especialment, a Málaga, amb la sortida en processó del Cristo de la Buena Muerte (el nom ja és tota una declaració de principis), en la qual té un paper fonamental la legió espanyola.  Recomano sobretot la darrera de les fotos d’aquest enllaç que us proposo, on queda clara aquesta estranya barreja que comento, prou ben acollida, pel que es veu, tant des de la dreta com des de l’esquerra.

Hi ha coses que no canvien i, a Espanya, els estaments militar i eclesiàstic són encara intocables, especialment des de la política.  I és que imatges com aquestes de Málaga, entre altres, em costa molt d’imaginar-les en cap altre lloc del món on l’integrisme i el fanatisme religiosos no siguin instruments al servei de l’estat.

Per cert, a casa nostra també passen aquestes coses.

Abr 182014
 

Divendres Sant és un d’aquells pocs dies en què la nostra realitat sembla que s’aturi, d’una manera o altra.  Segurament és que no hi ha diaris als quioscos, que molta gent no treballa i que una bona part del personal està més per viatjar o per participar en qualsevol dels actes propis d’aquests dies (classe política inclosa) que no per les seves activitats habituals.

Aquest petit parèntesi sempre va bé, i s’agraeix moltíssim enmig dels temps de soroll que vivim.  Per això, em vull afegir a aquesta tendència i  no afegiré res més.

Com va dir la mai prou reconeguda Scarlett O’Hara:  “demà serà un altre dia”.

Abr 172014
 

Encara se senten els ecos d’aquella fornada d’estudiants que havien de tenir un portàtil a classe i estudiar sense llibres quan llegim que els grans gurús de la tecnologia, a Sillicon Valley, aposten, per a l’educació dels seus fills, de la metodologia tradicional amb llapis, paper i pissarres amb guixos.

Llegir aquest article de fa uns dies m’ha fet pensar que, efectivament, cada cosa té el seu lloc, cada lloc els seus objectius i cada objectiu a assolir, els seus instruments.  La resta, una rendició absurda a les modes, sota el pretext d’una suposada modernitat.

Resulta sorprenent que allà on més s’ha apostat per al informatització de les aules (i ja no tinc ni ganes de recordar en quins territoris se’n va fer bandera no fa pas tants anys) sigui justament allà on menys s’inverteix en tecnologia, en investigació i en recerca, i on menys riquesa es crea, més enllà de la imatge que es vulgui projectar a les aules.

La tecnologia és imprescindible per al desenvolupament de les societats, per a la seva economia i per a la seva competitivitat.  Però potser no és tant (potser gens) necessària a les aules, si volem que els nostres fills creixin i s’eduquin realment amb capacitat crítica, amb habilitats de càlcul, escriptura, lectura… i amb un cervell capaç de retenir conceptes i continguts, i de raonar com cal esperar de futurs adults responsables, cultes i preparats.  I tot això no ve, com per art de màgia, donat per la tecnologia.

Abr 162014
 

Una de les pitjors coses que li poden passar a un polític, o a una determinada formació política, és que les seves propostes no tinguin absolutament cap credibilitat.  Quan això passa, el desprestigi de qui les fa és total i, de retruc, també passa a perdre solidesa tot el seu ideari polític, per fals i demagògic.

I això justament és el que li està passant al PSOE i a la seva veu màxima, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la seva proposta de reforma de la Constitució en clau federalista.  I és que tot sona tan buit, tan poc creïble que, quan parla, és molt més fàcil (fins i tot raonable) ignorar el que diu que intentar prendre les seves paraules com alguna cosa mínimament seriosa.   Per què?  Molt simple:

En primer lloc, perquè les seves propostes neixen tan coixes, tan poc ambicioses, que per poder-les dur a terme no caldria tocar ni una coma de la Carta Magna.  Només caldria no forçar tant la seva interpretació cap a les postures actuals, summament restrictives.

En segon lloc, perquè qualsevol reforma constitucional passa, d’una banda, per la connivència (digueu-li acord, si voleu) del PP i dels propis barons del PSOE i, ara mateix, ni els uns ni els altres no estan per la feina, a no ser que sigui per anar cap a posicions encara menys federalistes i molt més unitaristes i recentralitzadores que les que ara diuen defensar.

I en tercer lloc, i sobretot, perquè el que ara es proposa és pràcticament el que ells mateixos es van encarregar de ribotar, raspallar, eliminar, sentenciar i condemnar de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, en una successió de mentides i traïcions absolutament indigna, però ben present, encara, a la memòria de milions de catalans.

Amb aquest escenari, qui pot creure Pérez Rubalcaba, més enllà dels seus fanàtics seguidors?  Francament, dubto que ningú.  En qualsevol cas, un servidor, no.

Abr 152014
 

Són dies estranys, aquests de Setmana Santa.  La rutina habitual es trenca, la canalla no va a escola, força gent fa festa, bona part d’aquesta gent surt cap a la platja -a gaudir dels primers raigs de sol consistents-, cap a les pistes d’esquí -a apurar les darreres baixades de la temporada-, o cap als pobles i ciutats natals, a retrobar parents, amics i coneguts.

I per adobar-ho tot, la imatgeria i les tradicions pròpies d’aquests dies:  passions, processons, viacrucis… que acaben, sovint, incorporant elements forans que arraconen els autòctons i en transformen el sentit original, en una mena de mestissatge  cultural, religiós i folklòric, de tant en tant no massa fàcil de pair.  I també caramelles i aplecs, en llocs petits habitualment.  I la mona; aquesta sí, ben nostra.

És com si aquests dies tot hi cabés.  Ahir mateix, dilluns 14 d’abril.  Aniversari de la República de 1931, però també de l’accident del Titanic, i de la mort de Simone de Beauvoir o de George Friedrich Händel (el de l’Al.leluia), per exemple.  I també Dilluns Sant, data que recorda l’estada de Jesús a Betània, on Maria (la de Betània, valgui la redundància) ungí els peus de Crist amb perfums caríssims i els eixugà amb els seus cabells, i on Judes li recriminà aquesta despesa innecessària, en tot un exercici del que podríem qualificar de digne precedent de la moderna demagògia.

Està clar que quan abandonem la rutina, les coses se’ns barregen i superposen.  Potser aquesta és la gràcia, però.  I que cadascú esculli allò que bonament li plagui;  que alci la bandera tricolor, o que surti en processó.  Que aquesta setmana mig festiva ofereix possibilitats per a tots els gustos, i tothom acaba trobant alguna proposta per sentir-s’hi identificat.

Abr 142014
 

Ara que ja fa dies que va passar, tot i que els ecos ressonaran, em temo, setmanes i setmanes encara, es bon moment per recordar alguna de les idees més curioses que es van sentir al Congrés dels Diputats, dimarts passat;  concretament alguna de les que va deixar anar, amb la seva tranquil.litat habitual Mariano Rajoy.

En concret, em vull referir a tot allò de la lleialtat institucional, del respecte (i admiració) a Catalunya i de la falsedat de les denúncies de maltractament del nostre país per part dels governs espanyols.

Potser sí que Rajoy té raó i tot són invencions nostres o enganys perversos d’un president Mas que ens condueix, qual flautista d’Hamelin, cap a la nostra destrucció.  Però es dóna el cas que tot el seu equip de govern (el de Rajoy) s’ocupa de carregar-nos d’arguments dia a dia.  La setmana passada ens va deixar, mig amagada, la notícia de les intencions del Ministre Fernández Díaz de facilitat (i en el seu moment segur que propiciar) que els mossos d’esquadra i els policies locals puguin passar al cos de la Policia Nacional.  Una autèntica OPA hostil a la nostra policia, vaja.

Caldrà esperar els arguments, però em temo que són fàcilment imaginables:  el primer, allò de garantir la igualtat de tots els espanyols visquin on visquin;  el segon, allò de facilitar la mobilitat funcionarial entre les diferents administracions;  i el tercer -l’autèntic, de fet-, posar una autèntica càrrega de profunditat al si de la nostra policia, una de les poques estructures reals d’estat que tenim, per tal de carregar, de passada i si la seva iniciativa té una bona resposta -cosa que espero que no-, contra els independentistes, que es veu que neguem l’autèntica voluntat de la gent i no sé quantes barbaritats més.

El conflicte policial és a tocar.  I un cop més, ens ve de fora.  Deu ser allò d’españolizar los policias catalanes.  Paraula de Wert.

Abr 132014
 

No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d’aquí a deu mesos, mentre se’ns esmuny el temps i la vida, sense que n’acabem de ser massa conscients.

Un grup d’investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d’un instant.  Aquest estudi sosté que la realitat, l’instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem.  D’alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.

15 segons.  Però si gairebé no és res! Si se’ns passa sense que ni ens adonem.  I nosaltres preocupats per què farem d’aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer.  No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.

Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l’últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.

 

Abr 122014
 

La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es  va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l’Assemblea Nacional Catalana.  Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d’acceptar.

Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat.  Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l’Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens  fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.

Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no?  I ves per on, no en tinc.  El que tinc és un sentiment d’immensa vergonya per determinada classe política que hem d’aguantar.

Abr 112014
 

El català a la justícia és una de tantíssimes assignatures pendents, tan com a país com en matèria pròpiament lingüística.  I és que l’absoluta manca de respecte a la nostra llengua als tribunals, a cal notari i, en general, a qualsevol procediment o tràmit relacionat amb aquest univers burocràtic tan particular.

Ara, una magistrada que treballa a Catalunya es despenja dient que el català és una nosa a la seva feina.  I rebla la cosa recordant que l’única obligació lingüística és amb el castellà.

Val a dir que la professional de la justícia té raó.  El català li fa nosa i li suposa una feina afegida (tot i que se li va reconèixer competència en català i valencià -només això ja és prou indicatiu de es com tracta la nostra llengua en aquest àmbit- com a mèrit).  D’altra banda, ja sabem que la Constitució només dicta l’obligatorietat del coneixement de l’espanyol, amb la qual cosa, qualsevol altra norma és susceptible de ser manipulada i titllada d’inconstitucional. I pel que fa a la llengua, en tenim una llarguíssima experiència de manipulacions d’aquesta mena.

Ja ho sabem.  El català, a la justícia, a Catalunya, ja no és ni oficial ni cooficial, és una nosa i, per tant, prescindible.  Davant d’aquesta realitat i de com van -i han anat sempre- les coses de la llengua i la justícia, o podem arribar a disposar d’una estructura judicial pròpia (no única, que aquesta ja hi és, però espanyola, per més que Barcelona sigui una de les seus de l’Escola Judicial), o ja ens hi podem anar posant fulles.  La resta, fer volar més gallines que coloms.

 

css.php