Mar 032019
 

No sabria dir ni quan, ni on, però en qualsevol cas fa molt de temps, vaig llegir o escoltar, tampoc no ho tinc clar, que estem fets de carn i de somnis, i encara avui penso que no està gens malament com a definició de cadascú de nosaltres.

La carn, l’aspecte físic, sempre és allò més o menys força evident que va per davant nostre, com una mena de freda, breu i poc il•lustradora targeta de visita, del tot incapaç de dir gran cosa dels somnis, l’autèntica matèria de la qual estem fets. De nosaltres, al capdavall.

I és que, ben mirat, somiem molt més que mengem o que ens rentem. Somiem futurs i presents i, si cal, som capaços de fer fonedís com un malson, el passat. Ens passem la vida imaginant què volem ser, on volem anar, amb qui volem estar i amb qui no, o quin llegat deixarem de nosaltres quan ja no hi serem. D’aquesta manera, tan fràgil i inconsistent, anem construint la realitat on vivim i ens movem. Anem fent coses, prenent decisions, i les anem alimentant de somnis perquè tinguin sentit i puguin veure la llum.

I la gran pregunta és què passa quan deixem de somiar? Som conscients que la carn es deteriora i que un dia l’organisme diu prou. Però què passa quan són els somnis els que es deterioren fins que també diuen prou? Francament, no sabria què respondre, ni tampoc voldria.

css.php