Mar 242019
 

Doncs deu ser veritat que tot és relatiu, i no només el temps. Mirem, si no: tot just hem estrenat la primavera i sembla més interessant parlar de les al•lergies i de la polinització desmesurada -som molt exagerats quan ens hi posem- que de l’eclosió de vida que sempre ens ofereix aquesta estació.

En el fons, potser és que som així i no tenim remei. La pena sempre és notícia i per alguna estranya raó ens agrada tenir-la ben present, ni que sigui per poder dir “a mi rai, que no m’afecta”, si fos el cas.

Però com que ja hem quedat que tot, o gairebé, és relatiu, i com que encara tenim el dret i la capacitat de decidir sobre els nostres pensaments, em poso del costat de la vida, en aquesta dialèctica primaveral i m’assec a esperar, amb paciència i el neguit propi de l’ansietat, que es repeteixi la més gran de les meravelles i que la vida s’obri camí, un cop més. Ja falta poc, tot sembla lent, o molt imminent, segons amb quins ulls es miri, però la primavera ja és aquí, i també l’escalf i la llum d’uns dies cada cop més llargs, que conviden a gaudir-ne amb intensitat i sense cap ombra que enterboleixi la il•lusió, ni l’esperança.

css.php