Mar 152019
 

Això del judici (segur que no cal concretar de quin es tracta, oi que no?) és un no parar. Ahir mateix, una declaració llarga, contundent i molt aclaridora del major Trapero. Una declaració que, sense cap mena de dubtes, desmunta molts castells de sorra, tant a la banda de les acusacions, com a l’imaginari col·lectiu de molta gent de bona fe.

Un dels efectes que tindrà aquest judici, i que no tinc clar que en siguem encara prou conscients, és que deixarà al descobert moltes vergonyes. En primer lloc, d’una fiscalia que construeix una causa sobre la ficció d’uns informes policials més que inconsistents, per molt suport mediàtic que tinguin; i d’una altra, d’una esbojarrada cursa política, amb moments memorables de lluita entre mascles alfa, cap a un horitzó incert, i sense tot allò que s’havia anunciat, al darrere.

Res de tot plegat, però, farà trontollar les conviccions dels uns i dels altres. Els defensors de la unitat d’Espanya seguiment defensant-la, i els que volem la independència, també, malgrat la mediocritat -o les obscures intencions- de jutges, fiscals, policies, mitjans o polítics. Al capdavall, tots ells són només circumstàncies temporals que duren el que duren, mentre que les idees -els ideals, fins i tot- els sobreviuran a tots ells, i també a nosaltres, em temo, a l’espera d’unes circumstàncies més favorables.

El que ja no tinc tan clar és si, en algun moment, hi haurà alguna mena de reconeixement d’errors, o alguna cosa semblant a una rectificació pública, a banda i banda. Crec que la societat catalana, i també l’espanyola, de fet, ho mereixem. Però, és clar, això ja són figues d’altre paner, i ara del que es tracta és d’escarmentar o de sobreviure políticament, no de fer cap exercici de realisme o de justícia real. Qüestió de prioritats.

css.php