Mar 012019
 

Albert Pla cantava que ell volia ser torero, i Lluís Gavaldà, que volia ser rei.  Gens malament, l’un i l’altre.  De tota manera, repassant el que hem pogut veure i escoltar aquests dies, he pensat que, posats a demanar, jo ja faria sent ministre o president d’Espanya. No cal ambicionar la fama i la glòria del matador ni la porpra de la testa coronada, per viure ben descansat.

Si hem pogut seguir les declaracions de Rajoy, Sáenz de Santamaria, Montoro i Zoilo en el judici aquest de Madrid, ja podem tenir ben clar que la seva feina, bàsicament, és delegar les decisions més delicades en els seus subordinats (ja veurem què declaren els tals subordinats) i estar al corrent de què passa al país per la premsa, la ràdio o la televisió, si fa no fa, doncs, com qualsevol de nosaltres. A canvi, un bon sou, cotxe i xofer, i una vida farcida de prebendes i reverències. Què més es pot demanar?

Cap d’ells no sap res, no li consta res, o no recorda res de què va passar a finals de 2017, ni per què la policia va pegar sense cap mirament a tothom que se li va posar al davant, ni per què va deixar de pegar en un moment donat, ni res de res. Això que la cosa va acabar amb la destitució de tot un govern electe. Però no, ningú recorda res, ni sap res. Es veu que com a màxims responsables polítics del país, això no era cosa seva. I tan amples.

Francament, no sé si és incompetència o la mentida com a resposta a qualsevol situació, encara que sigui davant d’un tribunal i sota jurament, i malgrat haver proclamat als quatre vents, i sense cap pudor, el seu mèrit d’haver avortat un referèndum o decapitat el lideratge independentista. En qualsevol cas, aquest judici injust, a poc a poc, anirà despullant i mostrant les vergonyes d’unes institucions que són qualsevol cosa menys honorables (i vés que no els toqui rebre, també, a les nostres). De moment, la misèria política i humana més absoluta ja ha passat per la cadira dels testimonis. I encara queda molt per escoltar i aguantar.

css.php