Mar 092019
 

Avui, en el fons és l’endemà. Com després de qualsevol dia assenyalat, avui, molta gent es llevarà amb regust de memòria a la gola, i amb un remolí d’imatges i de sons que es resisteixen a escolar-se pel desguàs del temps. Però ahir va ser ahir, i avui se’ns escapa entre els dits, per poc que badem.

Ahir, el protagonisme va ser per a les dones de tota classe i condició, i per al color lila. Però lamentablement, això va ser ahir, i avui és avui. Avui els mitjans tornaran a les seves rutines habituals de cap de setmana, i la presència pública recuperarà l’equilibri de fa un parell de dies, i de sempre.

La gran pregunta que se’m planteja després de cada diada singular, de qualsevol signe, és “i ara què?”. I la resposta, per vaga, per enganyosa o per inexistent, acostuma a fer mal, per allò de la distància entre les expectatives i la realitat, si més no. Avui, i demà, i cada dia, les dones tornaran a la por, a la limitació, a la invisibilitat d’una societat que sembla que ja fa prou dedicant un dia perquè s’expressin.

Ahir, milers de dones es van aplegar arreu del món per cridar que existeixen i que en tenen dret, en igualtat de condicions que els homes. Ahir, a casa nostra, moltes dones, moltes d’elles molt joves, es van llançar als carrers a exigir un futur digne, just i possible. I tot i que ahir ja és passat, ahir pot ben bé ser també demà, i sempre, si la memòria deixa de ser un regust, només, i s’esdevé l’aliment necessari per avançar cap a un món una mica millor, més igualitari i més lliure.

css.php