Nov 152015
 

Primera setmana de la temporada.  Sol arreu (això diuen aquells que solen mirar curt) i boira a casa.  Ja n’estem fets, però.  Hem après de petits a sobreviure en la invisibilitat difuminada en gris que cada any ens abraça, a voltes dolça i a voltes opressora.  És el que té viure aquí, a la plana, prop del riu i lluny del mar.

Sabem conviure amb aquest mur imperceptible que ens amaga.  Fins i tot hem sabut dibuixar el nostre caràcter en base a la realitat d’un clima dur que ofega, glaça o desdibuixa, segons el moment.  Ens agrada pensar que som com som perquè som d’on som, i ho diem amb versos, amb imatges, amb paraules, amb humor i amb ironia, definint, de grat o per força, la nostra identitat esmorteïda.

Enguany ha estat matinera, aquesta primera setmana de boira.  Les coses van com van, ja ho sabem.  Acceptem-la com a lleial parella de la tardor i de l’hivern, i fem-li el salt, així que puguem, per anar en busca del sol, igual com ens nostres avantpassats més remots, aquells que sabien molt bé que el foc, la llum i l’escalfor eren un tresor extraordinari i una garantia de supervivència.

Aquesta setmana que tanquem, i potser la que arriba, ha estat de retrobament amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat amagada i amb el paisatge que ens defineix i que sempre ens acompanya, perquè cada any torna.  Una excepció estranya en un irreal univers petit.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php