Nov 102015
 

Avui, dia  de retrets al Parlament.  Ahir, sessió doble:  matinal amb una declaració tan solemne com amb poc futur i, a la tarda, el discurs de l’encara president.  Avui respostes.  Totes elles previsibles i cap de desitjable.

Aquest és el programa.  No vam guanyar el plebiscit de fa un mes i mig i, segurament, l’única esperança de poder tirar endavant malgrat tot era una majoria parlamentària cohesionada (està per veure quan comenci a debatre i legislar) i un govern sòlid; a hores d’ara, ja impossible, passi el que passi, perquè hi haurà massa rancúnia i massa cadàvers acumulats.  Que ningú va imaginar l’escenari actual?  Que tothom va dir blat abans que fos al sac?  Em costa una mica de creure.  O potser no, ben mirat.

Això és el que tenim.  Deixem a banda l’èpica, que ara mateix sobra.  Tenim un Parlament amb una majoria que costarà que funcioni unida per les enormes diferències ideològiques i no tenim Govern.  I ara mateix, tant li fa, perquè sigui el que sigui, no serà prou fort ni prou sòlid, no ens enganyem, per tirar endavant la construcció d’un nou estat.

Avui , a passar comptes.  A treure les misèries del passat a ventilar i a insultar i amenaçar.  Aquesta és la sessió parlamentària que ens espera.  Una sessió de fireta, al servei de l’espectacle mediàtic només.  Una sessió de fireta per a una legislatura de fireta, que pot durar quatre mesos o quatre anys, però molt em temo que, en cap cas, els divuit que se’ns havien anunciat.  Potser és que la nostre classe política -potser fins i tot la nostra imaginada república- també és de fireta.

Nov 092015
 

Digueu-me simple en el meu raonament, però no acabo d’entendre que la CUP veti Mas com a president, en tant que encarnació de les retallades i de la corrupció, però no tingui cap problema a votar algun altre membre del seu mateix partit, que, pel que semblaria, mai no ha tingut res a veure amb Mas ni els seus governs.

No entenc aquesta obsessió amb una persona -es digui com es digui-, i menys encara quan es vol vendre la idea que l’important és el programa i els continguts dels acords entre partits.  Parlar de programa i vetar una sola persona em sembla força incoherent (per no dir una rebequeria infantil).

En el procés que vivim, ja anem prou justos d’efectius com per anar renunciant a res.  I renunciar a Mas em sembla renunciar a massa.  L’alternativa?  Si la CUP no canvia la seva posició, o la renúncia a aquest actiu o noves eleccions.  En qualsevol dels dos casos, mala peça al teler per a tothom.  Especialment si anem a noves eleccions.  O es pensen que el lamentable espectacle d’aquests mesos no farà enrere més d’un i més de dos?  Que potser es pensen que tornarem a confiar en aquells que han estat incapaços d’evitar aquesta ridiculesa?  Que ens volen fer creure que si no són capaços de configurar un govern ho seran de fer un nou estat?  Ni de conya.  I això sense parlar del temps i la munició dialèctica que anem regalant als contraris al procés.

Digueu-me pessimista, però molt em temo que, un cop més, la tan estimada i inútil lleialtat als nostres i a les nostres essències ens farà perdre bous i esquelles i ens quedarem mirant al buit amb cara de no entendre res.  I no serà culpa del pastor ni del ramat.  I que ningú s’ofengui amb la metàfora.

Nov 082015
 

Ho mirem com ho mirem, les coses mai no acostumen a sortir com havíem imaginat.  Cert que si les tenim prou clares i hi posem bones dosis de constància i de paciència, surten, però tot sovint a la seva manera.  Diguem-ho així.  I tant li fa si es tracta d’aquella festa meravellosa, del viatge somiat, de la parella, dels estudis, dels diners… Tot surt com surt, i això no vol dir que surti malament.

Ens costa acceptar que les coses no són com voldríem.  Ens costa admetre que hi ha models ideals, però no realitats perfectes –Disney Channel i les pel.lis porno han fet molt mal-.  Ens costa reconèixer que la vida és, en el fons, una permanent negociació amb nosaltres mateixos per construir i per acceptar la realitat.  Una negociació en què fixem uns objectius i renunciem a coses, a canvi de guanyar-ne d’altres, o de conservar el que per a nosaltres és realment fonamental.

I així anem fent, entre encerts i errors, entre la il.lusió i la frustració, en busca d’una felicitat que acostuma a estar ben amagada rere una pila d’entrebancs o de realitats que ni havíem imaginat, però que val la pena mirar de trobar, per damunt de tot.  Negociem constantment amb ningú.  Planifiquem, imaginem, triem, acceptem, renunciem…  Al capdavall, vivim;  i així que anem passant comptes ens adonem que els números, bé o malament, van sortint i que anem aconseguint ser feliços i gaudir d’aquest breu moment d’existència que ens ha tocat.  I això és tot. I això és prou.

Nov 072015
 

Per a tots aquells que es pensen que un govern d’extrema dreta disfressat de centre civilitzat no és cap problema, els convido a repassar, amb calma, tot el que hem retrocedit en aquests darrers anys i l’efecte que tot plegat tindrà en el futur.  A tall d’exemple, les condicions laborals tardaran dècades a recuperar una mínima dignitat;  la pobresa actual seran les malalties futures;  i el masclisme recuperat són i seran les mortes de cada dia i la violència assumida com a natural.

Avui, però, només vull enllaçar el darrer article d’una persona que vaig trobar fa un temps per twitter amb el nom @barbijaputa i que aquesta setmana que anem tancant ha publicat aquesta petita meravella que ens convida i ens desafia a pensar en com de normals trobem coses que mai no ho haurien de poder ser, i en de contents i tranquils ens sentim entre tanta normalitat.  Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Realment, estem creant una normalitat on els avenços de bona part del segle passat comencen a ser, només, material de novel.les o de telesèries.  A nosaltres es veu que ja ens està bé anar tirant enrere.  Serà que som nostàlgics de mena.  Ah!  i en això tampoc no hi sé veure cap, però cap, diferència amb els nostres veïns.  Si parlem de la dignitat de la dona, els nostres partits tampoc no saben anar més enllà d’una inútil, quan no insultant i ridícula, duplicitat de les paraules (allò del “companys” i “companyes” i tot plegat) o d’una ben poc respectada paritat, per més progres i moderns que es proclamin.

Nov 062015
 

Encara tenim ben viva la imatge dels líders catalans de tres partits unionistes davant de la seu del Tribunal constitucional, tots cofois mostrant els respectius recursos, amb la carpeteta de les corresponents formacions mal dissimulada perquè quedés ben clar que tots tres servien amb orgull ses respectives gracioses majestats de cada partit, quan ja s’ha vist que el gest, més enllà de tot el que la imatge diu per ella mateixa, no els ha servit de res.

I és que començo a pensar que ens trobem en un moment de gestos inútils.  Uns recursos al dictat dels seus amos, un joc de postures i posats que impedeixen acordar un govern, una declaració que es votarà dilluns i que farà el mateix camí que altres de similars que també han arribat al Parlament (el camí de la paperera de la inconstitucionalitat)…  Tot plegat, res de res.

D’acord que vivim en una societat marcada per la imatge i per la seva omnipresència.  Que els ho demanin als tres del Constitucional, si no.  Però una imatge, ella sola, no acostuma a servir de res.  Absolutament de res.  A tot estirar, ens representa un ideal impossible que només acaba generant-nos frustració, quan no vergonya de la nostra realitat.  Perquè, per més que ens vulguin vendre, sense gran cosa més que gestos i paraules ocurrents no arribarem enlloc.  I en aquest punt em temo que ens trobem.  I per molt temps.

Nov 052015
 

La gent del Barça, des de fa molt de temps, crida “independència” el minut 17 amb 14 segons de cada partit que es juga al Camp Nou i hi duu estelades, sense que mai hi hagi hagut cap incident per aquest motiu.  Bé, cap fins ara, que la UEFA, assessorada per vés a saber qui -tot i que molt fàcil d’imaginar- es decideix a imposar sancions al club.

El Real Madrid demana disculpes a Falange per haver impedit l’entrada al Santiago Bernabeu de les seves banderes i simbols feixistes.  Recordem que els falangistes sí que tenen tot un historial de violència i xenofòbia, tant esportiva com ben lluny dels estadis (físicament i en el temps).

Juguem a les diferències?  I ja posats, juguem a descobrir el per què de les diferències?  Tirem una mica de memòria, encara que no els agradi i neguin el passat?

Avui, vistes aquestes coses, fins i tot fa mandra seguir escrivint sobre el tema.  Per a què.

Nov 042015
 

El ministre García Margallo, ministre d’Exteriors -i pel que sembla, d’exteriors molt exteriors-, està decidit a posar a prova la nostra capacitat d’imaginació.  Les seves darreres declaracions afirmant que una Catalunya independent quedaria fora del món, són tot un repte a la intel.ligència, perquè impliquen una separació gairebé física de Catalunya respecte a les masses continentals.  O potser directament fora del planeta, volia dir?

Costa una mica d’entendre.  De fet, ja fa dies que va vaticinar que Catalunya, fora d’Espanya, restaria condemnada a viatjar eternament fora de la galàxia, o alguna cosa per l’estil.  Potser aquelles paraules ja eren una avançada de les actuals.  Sigui com sigui, no em negareu que costa una mica d’imaginar.  I d’entendre.

Però paral.lelament a les premonicions apocalíptiques, des del Govern de Madrid ens arriben dos missatges més:  el primer, que Catalunya mai serà independent.  El segon, que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional -jutges a banda- estan preparades per garantir-ho.  Si tan segurs estan de la indissoluble unitat de la pàtria, a què venen les ocurrències de Margallo?  Posats a demanar, podrien unificar el discurs, perquè el puguem mirar d’entendre.

I per acabar d’adobar el misteri, els nostres partits, que ja no sé si negocien com caldria esperar, o si estan fent un particular joc de l’ouija en què sembla més important moure’s al dictat dels esperits propis que al servei general dels ciutadans.

Una mica estrany tot plegat.  Segur que podria ser més senzill, més normal i menys estrambòtic.

Nov 032015
 

Entintats, particulars, alguns establiments comercials, alguna que altra administració… estan preparats per acollir com millor saben i poden els refugiats que intenten arribar a Europa, tant per mar com per terra.  Però els refugiats no arriben.  Els ho impedeixen les muralles de filferro, els controls i barreres policials i militars i la incompetència demostrada d’una classe política que ja fa dies que fins i tot passa de jugar al joc dels disbarats de repartir-se quotes de misèria i desesperança.

Fa ben pocs dies podíem sentir com algunes veus ja afirmen, sense cap mirament, que aquestes columnes de refugiats abandonats als camins, si segueixen dormint al ras -i res no indica canvis al respecte- començaran a morir d’hipotèrmia.  Primer els nens i els més grans, els més febles, i més endavant la resta.  Però tant li fa.

L’Europa que no vol fronteres (això és el que ens diuen) és la mateixa que els bloqueja el pas, en una exhibició impúdica d’inhumanitat.  S’acosta el fred i la pluja ens visita.  Quants hauran de morir perquè algú es decideixi a trobar una solució?  Ho sabrem mai, quanta gent innocent s’haurà quedat pel camí?  Segur que no.  Segur que el mar i la terra silenciaran els noms i perpetuaran la ignomínia dels poderosos;  dels senyors de la política fets criminals.

Mentrestant, hi ha qui segueix preparant l’ajuda per ningú.  Perquè igual com en les grans catàstrofes, potser acabaran sent més els morts que els ferits a qui ajudar.

Nov 022015
 

Reconec, i no em sap cap greu fer-ho, que sempre m’han fascinat les notícies relacionades amb els viatges espacials i, molt especialment, les que tenen a veure amb aquelles petites naus que es van enlairar fa la tira d’anys i que segueixen enviant informació.

El cert és que no entenc res.  Però el que es diu res de res, quan es comença a parlar de determinades magnituds d’espai i temps, o de dades sobre presència de determinats elements no sé on, que indiquen no sé què.  Però més enllà de la comprensió sempre hi ha la fascinació.  I el fet que un aparell segueixi funcionant anys i anys i desenvolupant tossudament la tasca per a la qual va ser creat em resulta gairebé increïble.

Llegia que la Voyager 1 va directa cap a més enllà del radi d’acció del sol i que en 10 anys entrarà de ple en una regió desconeguda molt més enllà del nostre sistema solar.  I segueix dient-nos coses, algunes de les quals desafien les nostres creences científiques.  Tota una metàfora, si em permeteu, de les conseqüències dels nostres actes.

La Voyager 1 va ser llançada a l’espai el setembre de 1977 per una sèrie de persones avui ja jubilades.  Bé, em sembla que encara hi ha en actiu un dels responsables (si no s’ha jubilat recentment).  Però gairebé quatre dècades després, aquell repte tecnològic segueix ben viu.  Molt s’ha dit, des de qualsevol línia filosòfica o de pensament sobre la repercussió dels nostres actes.  Ara, la Voyager ens segueix parlant de constància (mecànica, però constància) i de perdurabilitat de la decisió d’una colla de científics i de tot un equip de treball interdisciplinari.  I és que, un cop més, la nostra feina -els nostres fets- ens depassen i no tenim cap certesa de fins on arribaran ni sobre què ens retornaran.  Siguem-ne conscients sempre.

Nov 012015
 

Un any més, Tots Sants.  Bé, de fet, una castanyada més, disfressada de halloween, el nou uniforme oficial de les modernes castanyeres, potser.

Hi haurà qui defensarà a mort el nostre moscatell, els mostres moniatos i les nostres castanyes, i se li trencarà l’ànima nacional en veure la invasió de gent vestida de mort vivent, en una mena de macabre carnaval de tardor.  És el que hi ha.  Som un país fet a tot, fet a conservar allò més nostrat i a incorporar a la nostra vida qualsevol cosa que, vingui d’on vingui, ens la faci una mica més divertida i agradable.  I si pot ser en companyia, encara més.

Ahir, vam tornar a riure i a compartir vetllada amb aquells que ens estimem.  I ens vam sentir vius, fotent-nos del mort -en aquest cas fictici- i del que el vetlla; i ben conscients i contents de ser-hi, encara.

Tots Sants.  Recordem els absents i ens conjurem per seguir amb els presents, enmig del perfum dels panellets i el gust de tardor de les fulles seques i del fum de les castanyes.

css.php