Nov 272017
 

Tinguem-ho ben clar de bon començament:  Madrid no negocia mai.  Madrid, cort i capital d’un imperi ja inexistent, no negocia, no cedeix.  Combat, derrota o és derrotat, però no negocia res que no siguin, i encara, les condicions de la rendició de l’enemic.  Això sí, s’omple la boca amb paraules tan espectaculars com buides:  diàleg, consens, acord, democràcia i per què no, justícia.

Dit això, ja ens podem posar davant les pantalles i començar a sentir parlar de la necessitat d’acords sobre un hipotètic referèndum o sobre una reforma federal de la Constitució que  permeti encabir-hi les aspiracions de bona part de la societat catalana.  Ja ens podem posar a escoltar tot el que ja hem començat a sentir i que sentirem constantment a partir de principis del mes que ve.  Però quan pensem que  a l’altra banda de la taula pot haver algú realment interessat a escoltar-nos i a atendre les nostres demandes, recordem que Madrid no negocia, només pacta rendicions per recuperar el seu control sobre tot i sobre tothom.

Una mostra? Tenim mig Govern empresonat i altre mig a l’exili, el Parlament desballestat, les finances intervingudes, l’estructura exterior de la Generalitat desmuntada, la interior sota vigilància, i unes eleccions a la vista.  Amb aquest escenari escollirem un nou Parlament i aquest un nou Govern.  Si tot va bé, en un parell o tres de mesos haurem aconseguit un gran triomf:  restituir un govern legítim a la Generalitat, tornar a tenir un Parlament actiu i patir una menor supervisió dels nostres comptes públics.  Tot un èxit.  Haurem tornar a fa un parell d’anys, ja ens estarà bé i ens semblarà una victòria.  Si hi ha molta sort, més endavant i sense gaire soroll, aniran caient les causes obertes als tribunals, que quedaran en res;  i estarem satisfets de tenir la nostra gent, en el millor dels casos, fora de la presó i sense citacions judicials.  I l’Estat cantarà les virtuts de la democràcia i de l’estat de dret.  Negociació tancada.  Problema resolt.

css.php