nov. 192017
 

La solitud limita al nord amb l’oblit i al sud amb la indiferència.  La solitud és, segurament, una de les sensacions més dures de pair si pensem que vivim en societat, voltats de gent, de coneguts, d’amics, de companys, de parelles, de famílies.  I és justament per això, perquè vivim enmig de molts com nosaltres, que la sensació de no sentir-se acompanyat és tan dura, tan cruel, fins i tot.

Evitar la solitud és combatre l’oblit i la indiferència.  Oblit i indiferència, d’entrada, no tenen gaire a veure amb el fet d’estar sense ningú al voltant, però són dues peces que si s’instal·len a viure a dins nostre, immediatament ens fan sentir que no importem res a ningú, i en aquest moment és quan apareix la cruel solitud.

Nosaltres que vivim amb altres, que estimem, que podem sentir l’escalf de l’autèntica companyia, tenim el deure de no oblidar ni sentir indiferència per ningú, perquè ningú no mereix el càstig de la solitud, per més complicat que tot sembli, en un moment donat.  Avui em ve de gust recuperar un meravellós tema del musical Mar i Cel, en la seva versió de 2014, que ens parla, justament de solitud i de llibertat.  Avui em ve de gust repetir que no esteu sols.  Que no estem sols.  Memòria, contra la solitud, memòria i esperança.

YouTube Preview Image



css.php