gen. 142018
 

Diumenge de gener.  Diumenge gris, fred, humit.  Diumenge d’hivern.  Un diumenge d’aquells que conviden a no sortir del llit, a no fer res, a esperar només que les hores passin lentes i que arribi dilluns, i potser una altra perspectiva.  Diumenge, a tot estirar, de manta i sofà, o  de llar de foc i llibre gros, o breu poemari.   Diumenge de música lenta, escoltada amb la monotonia dels colors finestra enllà.

Vist així, promet poc, aquest dia que comença.  Però malgrat tot, sabem que només és un diumenge més d’un hivern més.  I sempre ens acaben podent les ganes, o allò que calgui per vèncer la mandra i sortir al carrer, potser ben tapats, potser amb paraigua, o de la manera que calgui, per recordar-nos que estem vius, que tot té sentit, i que més enllà de la foscor i del fred hi ha una vida endormiscada a punt d’obrir-se pas de nou.

Diumenge de gener, i les mateixes opcions de sempre, malgrat tot.  Podem deixar-nos abraçar per allò que es veu rere la porta de casa i recloure’ns en la melangia, o podem sortir al carrer, segurs i convençuts que l’hivern és només una estació, que el gener només té trenta-un dies i que un diumenge només són vint-i-quatre hores que val la pena viure-les, com si fossin les últimes.

css.php