gen. 092018
 

No cal que ens expliquin, als catalans, la importància dels gestos, de les posades en escena I, fins i tot, dels colors, en el moment de defensar una determinada posició personal i col·lectiva.  I, per més que algú ens vulgui titllar de fanàtics, sabem que no som un cas estrany en l’univers de les pràctiques socials.

Gala de lliurament dels Premis Globus d’Or.  Uniformitat del negre.  En aquesta ocasió, la vestimenta de les dones presents a l’acte (i de bona part dels homes, tot i que en ells ja és l’estètica habitual) va ser el negre, sense concessions.  La raó?  Un autèntic clam d’un seguit de professionals que, al llarg dels anys, i gairebé com a part indefugible de llurs carreres professionals, han hagut de tolerar tota mena d’abusos masclistes i que fins ara no havien pogut denunciar públicament i amb contundència aquests comportaments i les humiliacions que han hagut de patir.

Vivim en una societat que segueix tolerant, emparant o, fins i tot, protegint els abusos dels homes cap a les dones.  Només cal llegir la premsa, amb els seus escandalosos titulars que, curiosament, sempre carreguen la culpa a la dona abusada i no pas a l’abusador, i que sembla que ja ens estan bé.  De tota manera, la velocitat de les comunicacions i segurament també la necessitat, gairebé històrica, de reivindicar la dignitat femenina en tots els àmbits, fa que cada cop siguin més les veus que s’alcin contra aquests autèntics delictes, encara generalment impunes.

Dones de negre en un acte de gala.  Impossible mirar cap a una altra banda.  Gran i molt potent imatge, i gran i molt potent missatge a un món encara dirigit per homes i per unes maneres de fer tan intolerables com ràncies, tant allà, als Estats Units, amb la seva fàbrica de somnis de cel·luloide, com aquí, on els homes encara han de ser mascles dominants, i les dones femelles submises.

gen. 082018
 

Al final estem sols.  Mirem on mirem, tant en l’àmbit més íntim, com en el més públic i social i, malgrat que vivim amb gent, que ens relacionem amb moltes persones, en espais diferents, al capdavall de tot plegat estem nosaltres, les nostres fortaleses, les nostres pors, les nostres capacitats i les nostres limitacions, i amb això -que no és poc- anem fent, de vegades com bonament podem, i de vegades amb summa dignitat.

Aquesta reflexió, que ben bé podria sonar a trista, m’ha vingut al cap a propòsit de pensar que quan no hi som, sigui on sigui, no passa res.  Senzillament, la nostra presència, els nostres actes, no hi són i tot continua, perfectament aliè als nostres esforços, a allò que tendim a considerar tan important i valuós.  De manera similar, quan tanquem la porta de casa, tot el soroll, o tota la música, que ens envolta cada dia, desapareix, i ens quedem nosaltres, amb la nostra intimitat, amb les nostres circumstàncies, si voleu, i aleshores ja només depenem de nosaltres mateixos, i tot cobra sentit de nou, fins que l’endemà tornem a sortir al carrer, amb les ulleres de la relativitat de tot plegat ben posades.

Comencem l’any, reprenem l’activitat, envoltats de moltíssima gent, de grans projectes compartits.  Però ben mirat, comencem sols, i l’èxit o el fracàs, el nostre èxit o el nostre fracàs, només dependrà de la nostra voluntat, de la nostra tenacitat i de la complicitat, sovint invisible però del tot imprescindible, dels que tenim realment al costat, de manera incondicional i desinteressada.  I aquí rau la diferència entre tots els espais on ens movem, i allò que en podem esperar.

gen. 072018
 

Finalment, tot arriba, fins i tot la fi d’aquestes setmanes nadalenques, amb els seus rituals, les seves celebracions i els seus excessos.  Avui, diumenge, un bon dia per plegar veles, desmuntar el parament de coloraines i llumetes que han presidit casa nostra aquests dies i per anar retornant a la normalitat, a la rutina, sabedors que incomplim la tradició que faria conservar el pessebre fins a la Candelera.  Però ja n’hi ha prou;  no cal més, i els Reis, entre altres coses, ens han portat aquest retorn al ritme habitual de les nostres vides.

I demà, dilluns, dia de tornada absoluta.  Les ciutats i els pobles recuperaran la seva dinàmica quotidiana, els nens tornaran a l’escola, la  gent que ha fet festa uns dies, a la feina i, sense ni adonar-nos, deixarem enrere el Nadal, sabedors que l’any vinent, hi tornarem.

És curiós comprovar que ens movem una mica al ritme de cicles que es van repetint.  Des del que marca el calendari, amb els seus dotze mesos, fins a aquest nadalenc que tot just tanquem, la Setmana Sant, l’estiu, el curs escolar… D’una manera o altra, ens cal alguna cosa que ens orienti, que ens fixi unes pautes que ordenin la nostra vida.  Imagino que això ens dona seguretat i referents clars, definint-nos petits punts d’arribada al llarg de l’any, que ajuden a fer més confortable la rutina.

Comencem any, com aquell que diu, i retornem a les setmanes sense festes intercalades.  Temps de començar projectes i de pensar què farem aquests propers mesos.  Un bon moment per recomençar, per fer net de tot allò que cal abandonar i de reprendre l’activitat carregats d’energia i d’il·lusió, malgrat totes les complicacions, però sabedors que sempre podem construir un futur millor, i que és possible, si ens hi posem de debò.

gen. 062018
 

El mal existeix.  Em refereixo al mal absolut,  a allò que al llarg de la història s’ha mirat de representar d’una manera o altra, des de la visió innocent dels dimonis d’Els Pastorets, fins a la visió dantesca de l’infern de La Divina Comèdia.  Parlo del mal, d’aquell comportament humà perjudicial, immoral o destructiu que només busca causar patiment físic o moral;  de l’absència absoluta de principis morals, de bondat, de caritat fins i tot;  d’allò que renaixentistes oposaven a la utopia i que Maquiavel va qualificar d’ineludible i impossible d’erradicar;  d’allò que Bauman va definir com a propi de la “mentalitat de jardiner”, per a la qual el món és una selva que cal convertir en jardí a través de la manipulació fins a dominar-la i ajustar-la a unes exigències ideològiques, fins que sigui “allò que ha de ser”.

És complicat parlar del mal un dia com avui, en què sembla que la fantasia, la màgia i la il·lusió ho omplen tot de sentiments positius i de somriures.  Però cal no oblidar que rere la purpurina i els llums de colors hi ha l’ombra omnipresent del mal i la seva materialització a través d’accions, de documents, d’interlocutòries, d’informes, de sentències i de decisions que afecten i condicionen la vida de les persones, fins i tot de les persones innocents.  Però és el que té el mal, que no s’atura en els detalls per tal d’aconseguir els seus fins.  I darrerament en tenim mostres més que abundants.

La maldat existeix, i les persones que actuen guiades per ella, també.  I no ens cal recórrer als malvats  del cinema o de la literatura.  Només cal llegir la premsa aquests dies per adonar-nos, com diu la cançó de Lluís Llach que “sòn aquí, entre nosaltres, potser amb rostres innocents, vora del llit on mor el pobre, que sols és ric per dir adéu”.

gen. 052018
 

Aquesta nit arriben els Reis d’Orient, els bons, els que reparteixen il·lusió, els únics que val la pena respectar durant la seva visita de cada any.  Arriben els Reis i arriben les cavalcades d’aquest vespre, sempre polèmiques però sempre seductores;  algunes, fins i tot, retransmeses per tota mena de televisions.

Nit de nervis i d’esperances, aquesta que vindrà.  Nit pintada de groc, enguany, perquè no són poques les cartes que han demanat als Reis la llibertat d’aquells que no en podran gaudir amb les seves famílies, d’aquesta nit especial, perquè es troben en presó o a l’exili només per complir la seva paraula i el seu compromís amb la ciutadania.  I avui arribaran els tres savis d’Orient carregats de regals, i els rebrem com sempre, o potser enguany caldria que fos com mai.  Potser enguany valdria la pena fer omnipresent el color groc, aquell que s’ha arribat a prohibir i a perseguir judicialment i policial, i a titllar d’incitador a l’odi;  aquell que serveix per exigir la llibertat dels nostres presos polítics i, de passada, la llibertat que mereixem i que se’ns va prenent cada dia que passa amb absoluta impunitat.

Aquest vespre, moltes càmeres de televisió retransmetran l’arribada del seguici reial.  Una bona ocasió per insistir en allò que fa massa dies que demanem, i fem-ho tal com ho hem fet fins ara, en pau i amb llaços o tota mena de complements ben grocs, i que tothom ens vegi, i que tothom, fins i tot els monarques, se n’adonin que no ens callarà ningú fins que no puguem ser ciutadans lliures en un país democràtic.

gen. 012018
 

1 de gener.  Quan els efectes de la fartera, de la son, o de la ressaca vagin desapareixent, aniran deixant espai al ritual propi d’aquesta data:  les peticions i els propòsits.  Tot allò que li demanem a l’any que tot just arrenca i tot allò que pactem amb nosaltres mateixos que tirarem endavant.  Però anem a pams:

1. Peticions.  Què li vull demanar a aquest 2018?  Francament?  Doncs a banda del que diu des de fa massa dies la imatge que encapçala els meus textos, i que no depèn en absolut de mi, però que és un deute d’un sistema injust amb unes persones innocents, res.  No demano res, no espero res d’aquest any perquè tot el que vingui serà una sorpresa, un regal, si és bo, i un repte en cas contrari.  Fa dies que crec que no esperar cap cosa de res ni de ningú és una bona manera d’agrair tot el que m’arriba.  I què pot haver més bonic que la capacitat de sorprendre’s, fins i tot en excés si cal, i que la gratitud?

2. Propòsits.  Què em proposaré decididament avui i, no ens enganyem, abandonaré d’aquí a pocs dies, o setmanes, posat a ser molt optimista?  Només una cosa:  continuar.  Si voleu, perseverar en tot allò que per a mi és important i té sentit, mirant d’aprofitar al màxim les oportunitats i aprenent a deixar allò que no pot ser o que no té remei, i que només acaba fent nosa o mal.  I, per acabar de reblar el que dic, miraré d’aplicar-ho a tots els àmbits, tant si són personals, com familiars, de relació social, de feina… Continuar, senzillament, per tal d’acabar trobant, aconseguint, aquelles petites recompenses en forma de moments de felicitat que donen sentit a la vida.

I per agafar revolada, em retiro un dies, fins a Reis, si fa no fa.  Per cert, els únics reis que encara tenen sentit i que encara ens ofereixen il·lusió i alegria.  Mireu de començar l’any amb esperança, que ja diu la dita que és l’últim que es perd, que rebin resposta les vostres peticions i que tingueu força per tirar endavant els vostres propòsits.  Fins aviat.

css.php