jul. 092017
 

Quinze dies, dues setmanes, són un breu espai de temps que, de tant en tant, pot esdevenir un parèntesi enmig de la bogeria quotidiana, del camí cap a enlloc, o de l’absurd, fins i tot.  Quinze dies, de vegades, són tot el que cal per gaudir del plaer de descobrir mons nous i de retrobar-ne d’altres, fins i tot, sempre sorprenents i meravellosos.

Avui, diumenge.  Punt i final d’un petit parèntesi de quinze dies, enguany més que imprescindible.  I demà dilluns, retorn a la normalitat, a la insensatesa en molts sentits.  Però aquesta és també la vida que vivim, a cavall entre la meravella i l’estupidesa, entre la il·lusió i la desesperança.  En qualsevol cas, demà serà un dia de retrobaments, de represa de moltes coses, i ho serà des de la serenor de quinze dies diferents i irrepetibles.  I només aquest petit o gran detall, ja marcarà diferències prou importants.

Temps d’estiu.  Temps de fer coses diferents i de viure experiències noves.  Temps de descobrir llocs i persones.  Temps, al capdavall, de viure amb intensitat, de forma diferent, la nostra realitat, en qualsevol cas, afortunada, i sempre prou prou satisfactòria.  Temps d’estiu, temps per gaudir, també, de petits períodes de calma enmig de la voràgine, de petits oasis de sensacions agradables en bona companyia.  Ara han estat quinze dies, però en vindran més, i tot serà una mica millor, una mica més dolç i una mica més engrescador, de nou.



css.php