Jul 292017
 

Aquesta setmana que ja comença a abaixar la persiana ens ha deixat una notícia d’aquelles que acostumen a passar desapercebuda entre el soroll d’interrogatoris, declaracions als tribunals i munició escrita diversa contra tot el que  belluga.  Aquesta notícia, que trobo molt més interessant, és el gest (potser la gesta, fins i tot) de tres escaladors bascos que van rescatar un altre d’italià abandonat sol, a la seva sort, a més de 7.000 metres d’alçada, per una expedició comercial en la qual participava.

En quin món vivim?  Quina societat hem creat que és capaç d’abandonar una persona a la seva sort perquè unes altres han de seguir la seva vida, sense aturar-se ni un segon?  Doncs, per més que ens pugui sorprendre -o no-, la mateixa societat que mira cap a una altra banda, o fins i tot condemna sense cap pudor, la mort de milers de persones cada any al mateix mar on anem a rostir-nos al sol, o a refrescar-nos, per exemple.

La vida i la mort, cada dia més, són només peces d’un puzle macabre on els diners, la competitivitat i els privilegis d’uns pocs són l’únic que interessa i on els seus valors, per dir-ne d’alguna manera, és a dir la individualitat, l’egoisme, la satisfacció immediata de desig i la insolidaritat, entre molts d’altres que podeu anar afegint a la llista, han fet fora altres de més tradicionals i potser ja definitivament antics, com la solidaritat, el respecte a la vida, la capacitat de sacrifici i, al capdavall, la bondat, que de tant en tant agafa botes, cordes i grampons i ens recorda que encara hi ha un petit espai d’esperança per creure en les persones.  En algunes persones.

css.php