No cal que en facis gaire cas

Vet aquí una nova moda -els moderns ben informats em diuen que ja ha passat, quan tot just ha arribat a casa nostra-, aquesta del mannequin challenge o, si voleu, allò de quedar-se una estona palplantats mentre una càmera enregistra l’escena voltant entre els personatges, com si d’una fotografia en tres dimensions es tractés.

No seré jo qui li negui el punt divertit a la cosa, i menys encara veient la gràcia d’alguns dels exemples que corren per Internet, però tampoc em costa gaire de veure-hi una mena de necessitat d’algun estímul extern per tal que un grup de persones puguin fer alguna cosa plegades.  És com si ens costés deixar anar l’espontaneïtat en les nostres relacions socials i sempre ens fes falta algun motiu.  Fet i fet, no gaire diferent a aquests intensos programes de vacances pensats per omplir cada minut del nostre temps lliure, encara que aleshores deixi de ser lliure.

Si ens situem en el terreny de la política més propera, confesso que fa dies que la veig com una mena de mannequin challenge on cadascú interpreta el seu paper, però sense que acabi de passar res de res.  De tant en tant s’afegeix un element nou a l’escena, com ara l’arribada de la virreina Soraya a la seva colònia del nord-est peninsular, on va ser rebuda pel seu fidel lloctinent Millo.  Res de nou, però.  Una foto estàtica i poc més.

Potser algun dia tornarà el moviment a tot plegat.  Encara que potser no, perquè si ens ho mirem amb detall, això del mannequin challenge ja fa dies que ho vam descobrir els catalans, i ho tenim prou interioritzat, però en dèiem pessebres vivents.  Tot canvia en aquest món, però déu n’hi do el pessebre que tenim muntat, entre unes coses i unes altres.

Tweet

Com aquell que no vol la cosa ja hem entrat, de patac com sempre, al desembre, un mes curiós, que comença amb una estranya seqüència de festius -enguany prou distreta- i que acaba tancant l’any, després d’un parell de setmanes atípiques de festes nadalenques.

Sigui com sigui, aquí ens trobem, encetant la setmana de la immaculada constitució, sense saber massa què fer ni cap a on tirar, ni si hem de treballar més o menys, o si hem de fugir ben lluny de tot.  De tota manera, i parlo per mi, el desembre és un mes que sempre em recorda començaments de coses prou importants.  Cert que no hi falta algun que altre final, però siguem optimistes i pensem que tot final és el principi d’alguna cosa millor, i el temps s’encarrega de fer bona aquesta afirmació.  Dono fe.

Avui és dilluns i som a principis d’una setmana estranya però prou atractiva, si ens sabem moure amb destresa en aquesta mena de muntanya russa que tenim al davant.  Agafem-nos ben fort als que tenim més a prop i endavant amb la recta final d’un altre any que anem carregant-nos a l’esquena.  De moment, juguem la partida d’una setmana prou estrambòtica però que sempre pot acabar sent prou positiva o, fins i tot, digna de recordar.  Només depèn de nosaltres, en el fons.

Tweet

JoKB.  Tal qual, amb aquesta estranya composició tipogràfica, és el nom d’un grup musical format per gent jove, molt jove, d’Igualada, a qui vaig tenir el plaer de veure en acció diumenge passat.  A dalt de l’escenari són pura energia i bon rotllo, com caldria esperar d’una formació tan jove.  Tota una festa, veure’ls en acció.  Però el millor passa a fora de l’escenari, perquè així que van acabar la seva actuació (només tenien 15 minuts per demostrar tot el seu talent) vam comentar la seva feina i, inevitablement va sortir el tema de la sort, tan vinculat a tothom que comença qualsevol activitat.  Aleshores, un dels musics, amb un posat molt seriós, que contrastava amb el somriure de només feia un moment, ens va soltar:  «la sort és treballar.  Res més».  A partir d’aquí, una conversa on van anar apareixent les hores i hores d’assaig i de pràctica que hi havia darrere de cada gest seu a l’escenari.  Que si com es pot tocar el baix i no parar de botar, per exemple, i sempre la mateixa resposta:  assajant, repetint cada gest mil cops fins que tot passa a ser natural i espontani.  En un moment donat, la cantant del grup ens va explicar que a ella encara li costava molt saltar i cantar alhora, però que ja ho podia fer.  Dono fe que és cert.

Us asseguro que tots els adults, seriosos i responsables, que estàvem parlant amb aquells nois ens vam quedar de pedra.  Aleshores vam entendre la festa que tenien muntada en un racó, entre bambolines, mentre actuava el grup anterior a ells.  Estaven escalfant.  Volien sortir a l’escenari amb cos i ment ben disposats i amb tota l’energia a punt.  I així ho van fer.

JoKB s’ha guanyat  un lloc al cartell de l’Acampada Jove de l’any vinent, ens van comentar, i no tinc cap dubte que hi triomfaran.  De moment, us recomano que els pesqueu, per exemple, al resum del concert Kastanya.cat que aquests dies emet Lleida Televisió i que ben aviat es podrà veure al seu web

Tot sembla molt fàcil, i no només a dalt d’un escenari, però perquè així sigui, sempre calen hores i més hores de feina, uns objectius clars i una constància a prova de tot.  I apliquem aquest principi allà on millor ens sembli.  La gent de JoKB a les seves actuacions i nosaltres a allò de la nostra vida que considerem que realment val la pena.

Gràcies per la vostra música i per la vostra lliçó, nois.  I molta sort (és a dir, que no deixeu mai de treballar).

Tweet

Ja és ben veritat que el nom no fa la cosa.  Fa quatre dies, com aquell que diu, la vicepresidenta del Govern espanyol parlava d’empatia com a valor a tenir en compte en les futures relacions amb la Generalitat.  Empatia.  Fins i tot la paraula va sonar estranya en boca de qui la va pronunciar.

Però com acostuma a passar, una cosa són les paraules i una altra els fets i, si res no ho impedeix, i sembla que res no ho impedirà, el govern del qual forma part la vicepresidenta en qüestió aprovarà, demà mateix, la creació d’un impost sobre les begudes ensucrades, tot impedint, de passada, que sigui la Generalitat qui l’aprovi i privant el nostre govern d’una nova via de recaptació.  De propina, podem dubtar si el tal impost, en mans de Madrid, quedarà en simple formalització (amb això ja es bloqueja la nostra capacitat de fer) o si s’acabarà aplicant.  També n’hi ha, de precedents d’aquestes maneres de fer en èpoques on l’empatia no es treia a passejar.

Molta empatia, doncs.  Però les maneres de fer són les mateixes de fa un any, o quatre.  El govern de Madrid és on era, abans sol i ara ben acompanyat de socis de tot pelatge, i nosaltres si fa no fa, també.  Decididament, el nom no fa la cosa.  Ni empatia, ni procés.

Tweet