des. 102016
 

Anticicló persistent.  O el que ve a ser el mateix, boira als nostres barris.  La boira intensa, un cop més.  Aquell vel que tot ho difumina i que tot ho fa gris, uniforme, lànguid.  Aquella capa invisible que convida a buscar el confort, o a caure en la temptació de dir que és part de nosaltres i que què faríem sense ella, en un exercici d’acceptació d’allò que no ens agrada (a qui li poden agradar dies i dies de grisor sense llum) i que ens limita la capacitat de veure poc més enllà del nassos.

Boira aquí, poc recorregut en el que ens deixa veure i una pobra paleta de colors per retrobar la tardor.  Massa encisador ni massa engrescador no sembla.  I això és el que fa dies que tenim, i el que ens espera uns altres, encara.  La boira interior, tossuda, de poca extensió però de prou intensitat com per arribar-nos a fer creure que és una sort poder gaudir de paisatges sense llums, sense contrastos, sense alegria.

Avui sortirem del clot i anirem a la claror, a la recerca de la blavor del cel i del mar que tot ho amaren, i retrobarem la calidesa d’un sol que tot ho embolica i que tot ho amoroseix amb la seva calidesa.  I cap al tard tornarem sota la cúpula freda i humida de la boira i tot seguirà igual;  però res ja no tornarà a ser igual.

des. 092016
 

Vet aquí una nova moda -els moderns ben informats em diuen que ja ha passat, quan tot just ha arribat a casa nostra-, aquesta del mannequin challenge o, si voleu, allò de quedar-se una estona palplantats mentre una càmera enregistra l’escena voltant entre els personatges, com si d’una fotografia en tres dimensions es tractés.

No seré jo qui li negui el punt divertit a la cosa, i menys encara veient la gràcia d’alguns dels exemples que corren per Internet, però tampoc em costa gaire de veure-hi una mena de necessitat d’algun estímul extern per tal que un grup de persones puguin fer alguna cosa plegades.  És com si ens costés deixar anar l’espontaneïtat en les nostres relacions socials i sempre ens fes falta algun motiu.  Fet i fet, no gaire diferent a aquests intensos programes de vacances pensats per omplir cada minut del nostre temps lliure, encara que aleshores deixi de ser lliure.

Si ens situem en el terreny de la política més propera, confesso que fa dies que la veig com una mena de mannequin challenge on cadascú interpreta el seu paper, però sense que acabi de passar res de res.  De tant en tant s’afegeix un element nou a l’escena, com ara l’arribada de la virreina Soraya a la seva colònia del nord-est peninsular, on va ser rebuda pel seu fidel lloctinent Millo.  Res de nou, però.  Una foto estàtica i poc més.

Potser algun dia tornarà el moviment a tot plegat.  Encara que potser no, perquè si ens ho mirem amb detall, això del mannequin challenge ja fa dies que ho vam descobrir els catalans, i ho tenim prou interioritzat, però en dèiem pessebres vivents.  Tot canvia en aquest món, però déu n’hi do el pessebre que tenim muntat, entre unes coses i unes altres.

 

des. 082016
 

Diuen que una imatge val més que mil paraules.  Potser sí, però jo encara crec en el poder de la paraula, tot sovint més difícil de fer servir, més complicada d’entendre i molt més complexa, però també molt més efectiva i molt més intensa.  Qui no recorda allò que va dir o allò que va escoltar, encara que passin els anys?  No menystinguem el poder de les paraules, tant per bo com per mal, que és moltíssim.

Però tornem a les imatges.  També és cert que al llarg dels anys anem construint una mena d’arxiu gràfic de la nostra vida, en un suma llarguíssima de moments que retenim en la memòria.  Moments més aviat dolços -la memòria és molt selectiva- i alguns d’amargs que ens evoquen situacions, sensacions i vivències.  De tant en tant val la pena recórrer a aquesta mena de powerpoint mental i recrear-nos una estona amb tot allò que ens evoca.

Aquesta setmana, per a mi, és històricament una setmana rica en records que val la pena retenir i no oblidar mai.  Val la pena recuperar imatges i paraules antigues i també més recents i projectar-les endavant tota l’esperança del futur.  Al capdavall, tot el que hem fet, dit i viscut és la nostra història i el passadís que ens duu a la resta de la nostra vida.

des. 052016
 

Com aquell que no vol la cosa ja hem entrat, de patac com sempre, al desembre, un mes curiós, que comença amb una estranya seqüència de festius -enguany prou distreta- i que acaba tancant l’any, després d’un parell de setmanes atípiques de festes nadalenques.

Sigui com sigui, aquí ens trobem, encetant la setmana de la immaculada constitució, sense saber massa què fer ni cap a on tirar, ni si hem de treballar més o menys, o si hem de fugir ben lluny de tot.  De tota manera, i parlo per mi, el desembre és un mes que sempre em recorda començaments de coses prou importants.  Cert que no hi falta algun que altre final, però siguem optimistes i pensem que tot final és el principi d’alguna cosa millor, i el temps s’encarrega de fer bona aquesta afirmació.  Dono fe.

Avui és dilluns i som a principis d’una setmana estranya però prou atractiva, si ens sabem moure amb destresa en aquesta mena de muntanya russa que tenim al davant.  Agafem-nos ben fort als que tenim més a prop i endavant amb la recta final d’un altre any que anem carregant-nos a l’esquena.  De moment, juguem la partida d’una setmana prou estrambòtica però que sempre pot acabar sent prou positiva o, fins i tot, digna de recordar.  Només depèn de nosaltres, en el fons.

des. 042016
 

On es venen les cataplasmes contra la pena,  les pastilles contra la tristesa, els xarops que posen remei a la desil·lusió, o l’esparadrap que subjecta les angoixes?  Francament no ho sé, tot i estaria bé trobar un remei més o menys definitius als mals que de vegades el nostre propi cos ens causa i que mai no tenen fàcil solució, per més que alguns diguin.

De moment, i a falta de tractament millor, quan les cabòries ataquen, el més efectiu encara és deixar-nos anar entre els braços d’aquells que sempre tenim al costat i que, a falta de bruixots i sanadors, poden escalfar-nos l’ànima i asserenar el pensament, amb aquell remei misteriós i antic que coneixem com a amor o tendresa.

Potser són coses de l’edat, o que és diumenge -que no sé que hi té a veure-, però avui valdria la pena recuperar les abraçades i les carícies -i fins i  tot una bona dosi de petons-, i potser així la festa serà una mica més completa, i tots plegats una mica més feliços.

des. 032016
 

JoKB.  Tal qual, amb aquesta estranya composició tipogràfica, és el nom d’un grup musical format per gent jove, molt jove, d’Igualada, a qui vaig tenir el plaer de veure en acció diumenge passat.  A dalt de l’escenari són pura energia i bon rotllo, com caldria esperar d’una formació tan jove.  Tota una festa, veure’ls en acció.  Però el millor passa a fora de l’escenari, perquè així que van acabar la seva actuació (només tenien 15 minuts per demostrar tot el seu talent) vam comentar la seva feina i, inevitablement va sortir el tema de la sort, tan vinculat a tothom que comença qualsevol activitat.  Aleshores, un dels musics, amb un posat molt seriós, que contrastava amb el somriure de només feia un moment, ens va soltar:  «la sort és treballar.  Res més».  A partir d’aquí, una conversa on van anar apareixent les hores i hores d’assaig i de pràctica que hi havia darrere de cada gest seu a l’escenari.  Que si com es pot tocar el baix i no parar de botar, per exemple, i sempre la mateixa resposta:  assajant, repetint cada gest mil cops fins que tot passa a ser natural i espontani.  En un moment donat, la cantant del grup ens va explicar que a ella encara li costava molt saltar i cantar alhora, però que ja ho podia fer.  Dono fe que és cert.

Us asseguro que tots els adults, seriosos i responsables, que estàvem parlant amb aquells nois ens vam quedar de pedra.  Aleshores vam entendre la festa que tenien muntada en un racó, entre bambolines, mentre actuava el grup anterior a ells.  Estaven escalfant.  Volien sortir a l’escenari amb cos i ment ben disposats i amb tota l’energia a punt.  I així ho van fer.

JoKB s’ha guanyat  un lloc al cartell de l’Acampada Jove de l’any vinent, ens van comentar, i no tinc cap dubte que hi triomfaran.  De moment, us recomano que els pesqueu, per exemple, al resum del concert Kastanya.cat que aquests dies emet Lleida Televisió i que ben aviat es podrà veure al seu web

Tot sembla molt fàcil, i no només a dalt d’un escenari, però perquè així sigui, sempre calen hores i més hores de feina, uns objectius clars i una constància a prova de tot.  I apliquem aquest principi allà on millor ens sembli.  La gent de JoKB a les seves actuacions i nosaltres a allò de la nostra vida que considerem que realment val la pena.

Gràcies per la vostra música i per la vostra lliçó, nois.  I molta sort (és a dir, que no deixeu mai de treballar).

des. 022016
 

Vivim en un món cada cop més transparent, on és prou fàcil saber moltes coses de molta gent, on les parets cada cop són més primes, però on, paradoxalment, cada cop més només se’ns mostra -o només volem veure- una petita part d’aquesta enorme realitat, prèviament filtrada pels canons estètics o mentals que ens anem autoimposant.

Volem amagar la lletjor, la misèria, les discapacitats, la malaltia, les talles no normatives… només volem veure allò que cap a les coordenades estètiques -i ètiques- que ens fan somiar amb una mena d’Arcàdia feliç que hauria de ser la nostra societat, habitada només per una mena de replicants tallats pel mateix patró.

Però vet aquí que de tant en tant apareix qui ens recorda que hi ha altres realitats a dins de la nostra realitat per més que les vulguem ignorar o amagar.  Una bona mostra és el gest de Marta Garcia, presentadora d’una televisió de Múrcia i que ha decidit tornar a la seva feina amb el cap rapat, per efecte del tractament que segueix per combatre un càncer.  Qui no coneix algú en una situació similar?  Cal amagar-se?  Serà que sempre és més fàcil compadir-se que acceptar?  Quanta hipocresia.

Potser va sent hora que en aquesta societat tan transparent que volem, tothom pugui mostrar-se i expressar-se tal com és, sense la cotilla estranguladora dels cànons de la correcció estètica i formal que algú va decidir que havien de ser model i guia, i que entre tots hem assumit en un exercici d’absoluta estupidesa col·lectiva.

des. 012016
 

Ja és ben veritat que el nom no fa la cosa.  Fa quatre dies, com aquell que diu, la vicepresidenta del Govern espanyol parlava d’empatia com a valor a tenir en compte en les futures relacions amb la Generalitat.  Empatia.  Fins i tot la paraula va sonar estranya en boca de qui la va pronunciar.

Però com acostuma a passar, una cosa són les paraules i una altra els fets i, si res no ho impedeix, i sembla que res no ho impedirà, el govern del qual forma part la vicepresidenta en qüestió aprovarà, demà mateix, la creació d’un impost sobre les begudes ensucrades, tot impedint, de passada, que sigui la Generalitat qui l’aprovi i privant el nostre govern d’una nova via de recaptació.  De propina, podem dubtar si el tal impost, en mans de Madrid, quedarà en simple formalització (amb això ja es bloqueja la nostra capacitat de fer) o si s’acabarà aplicant.  També n’hi ha, de precedents d’aquestes maneres de fer en èpoques on l’empatia no es treia a passejar.

Molta empatia, doncs.  Però les maneres de fer són les mateixes de fa un any, o quatre.  El govern de Madrid és on era, abans sol i ara ben acompanyat de socis de tot pelatge, i nosaltres si fa no fa, també.  Decididament, el nom no fa la cosa.  Ni empatia, ni procés.

css.php