Set 202014
 

Ahir va ser un bon dia per jugar a aquell conegudíssim joc de trobar diferències.  No, no.  No patiu. No em refereixo al referèndum d’Escòcia i a la futura (hipotètica) consulta de Catalunya.  D’això ja se n’ha parlat prou, i més que se’n parlarà.  M’estic referint a la imatge que van projectar ahir dos presidents:  el nostre i el d’Espanya, valorant els resultats escocesos.

És fàcil trobar els vídeos i posar-se a jugar a trobar les diferències.  Aquí podeu veure el de Rajoy, i aquí un fragment del de Mas.

Unes petites pistes per jugar.  A banda dels continguts, òbviament diferents, fixeu-vos només en les formes:

Rajoy llegeix mecànicament i fredament, una declaració institucional (imagino que se n’ha de dir així) davant d’una càmera de vídeo i amb els ulls fixos en un text.  Cap periodista, cap pregunta, cap gest, una sola llengua i ni una coma fora de guió.

Mas fa una valoració davant la premsa internacional en tres llengües:  català, anglès i espanyol i contesta preguntes dels periodistes també en una quarta:  el francès.  Proximitat màxima, amb plena solemnitat institucional.

Si em permeteu, jo diria que mentre un dels dos actua com a president, l’altre ho fa al dictat d’algú que no li permet ni el menor moviment fora de guió.  Potser és que un parla amb llibertat i sabent-se la veu d’un govern, d’una majoria parlamentària i d’un poble, i l’altre des del pànic escènic i més per obligació que per gust.

O potser, tot plegat, és una nova constatació del concepte de democràcia de l’un i de l’altre, tan ben representada en les paraules d’Alicia Sánchez Camacho, companya d’aventures de Rajoy, quan, després que un parlament democràtic aprovés una llei per una majoria amplíssima, és capaç d’afirmar, sense rubor, “és un dia molt trist per a la democràcia“.  Potser a questa és la gran diferència, al capdavall.

Set 192014
 

Fastigós i vomitiu.  Aquests dos adjectius els va fer servir la diputada Sánchez Camacho tot abandonant, suposadament indignada, el Parlament de Catalunya.  Gens malament, pronunciats allà on es van pronunciar.

El que jo em demano, llegint la notícia és a què es referia la popular.  Possibilitats:

1.  A una resolució aprovada per gairebé 2/3 de la Cambra?

2.  Al fet que un parlament democràtic demani a un govern democràtic una sèrie de mesures per donar una resposta democràtica a l’expressió majoritàriament expressada per la població de manera democràtica?

3.  Al propi Parlament?

4.  Al fet que no es faci la seva voluntat.

En qualsevol dels quatre casos, una postura absolutament contrària al respecte que mereix qualsevol cosa que passi, de manera democràtica, en un Parlament.  Tot un símptoma.

I ja posats, caldria demanar-li també, a què es referia quan va dir “això s’ha acabat, és el final”.  Final de què?  D’un parlament? (de debò pensa a suspendre les nostres institucions?), de la seva presència al Parlament (ho dubto)?  de la tolerància amb el debat democràtic?

I per tancar el cercle de despropòsits, també m’agradaria saber a què es referia quan va dir “això serà irrespirable”.  Potser a l’Ulster que ens havien de muntar els seus amics de Ciutadans?  O potser és que ja pensa en una intervenció amb pots de fum? (com en la Catalunya de la seva infantesa).

Gran demòcrata, aquesta dona.  Aviat, insuperable.

Set 182014
 

Ja s’ha posa en marxa el nou curs escolar i ja sabem quina és la famosa majoria silenciosa que esgrimeixen tan sovint els contraris a la realitat catalana.   Concretament, ara sabem quants pares han demanat escolarització en castellà per als seus fills:  16, sobre un total de 176.000.

Si aquesta proporció ha merescut tota la polèmica dels darrers mesos, totes les intervencions del ministre Wert i dels seus escuders catalans, i tots els atacs a la nostra identitat i al nostre sistema escolar (acusacions de nazis i dictadors inclosos), jo em demano:  què caldria, en proporció, per atendre al demanda d’1.800.ooo persones que ens vam manifestar el passat 11 de setembre, o les dels milers de famílies del País Valencià o de les Illes que han vist com es tanquen línies en català, amb total impunitat i a plena consciència del que es fa?  Segurament, els dies no tindries prou hores.

Però és clar, el de menys és el sistema educatiu i l’atenció als estudiants.  El que importa és crispar i dividir la societat, ni que sigui posant tot el que calgui per atendre les peticions de 16 famílies, encara que sigui ignorant les de 176.000.

Per cert, la Generalitat pot respirar alleugerida, perquè ningú no ha demanat l’escolarització en castellà pagada amb diners públics en centres privats.  Una despesa menys.  De tota manera, no cantem victòria, perquè tot plegat, a Catalunya, ens deixa més hores de castellà i la desaparició tàcita de la immersió lingüística, que tot i les seves mancances havia facilitat la cohesió social de manera extraordinària.

Qui crea polèmiques?  Qui inventa problemes allà on no n’hi ha?  Nosaltres no.  I encara tenen la barra de parlar de majories silencioses.  Per a majoria de debò, la nostra, encara que la vulgui silenciada.

Set 172014
 

Ja ha passat l’11 de setembre i la data del 9 de novembre s’acosta inexorablement.  S’acosta l’hora de la veritat.  O la de la gran mentida.  Aviat ho sabrem.

Portem anys perseguint una consulta que ens permeti dir què volem ser.  La societat civil, sobretot gràcies a la descomunal feina de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, ha fet tot el que és humanament possible per recollir les il.lusions de milers i milers de ciutadans.  El seu missatge ha estat clar i contundent:  tres manifestacions, a quina més nombrosa, més espectacular i més complexa;  prop de 750.000 signatures presentades al Parlament i una feina de conscienciació silenciosa i extraordinàriament efectiva.

Per la seva banda, la política ens ha deixat una data, una pregunta i una pila d’interrogants, alguns dels quals potser s’aclariran a partir del debat d’aquests dies al Parlament, però que, en qualsevol cas, no poden anar gaire més enllà del novembre, sense que en tinguem resposta.

I és que la qüestió ja només és si votarem o no el 9 de novembre.  I que consti que no volem una altra votació testimonial i amb valor purament polític.  Ara toca o votar amb reconeixement internacional, amb totes les garanties formals i amb plens efectes, o bé proclamar unilateralment la independència (prèvies eleccions o no), si és que realment s’ha fet la feina estructural que ens ha de permetre ser un estat com cal, modern i competitiu.  En qualsevol cas, és l’hora de la política, i només de la política.  És l’hora de veure si els diferents partits són capaços d’oferir respostes adequades a la població o si els interessos particulars prevalen un cop més i ho engeguen tot a mar.

Sigui com sigui, tenim a tocar la fi d’un procés que es va iniciar ja fa uns anys, que ha crescut amb una enorme il.lusió i que ben aviat dibuixarà l’esperança d’un projecte nou de país o una frustració sense precedents.  Els nostres representants, tots ells sense exclusions, tenen la paraula.  Només podem confiar que no traeixin la nostra voluntat i que, aquest cop sí, estiguin a l’alçada d’allò que la història els exigeix.

Set 162014
 

La celebració de l’11 de setembre m’ha tornat a posar al davant una activitat que sempre he trobat un tant, si més no, curiosa:  l’acte institucional.  I és que la major part d’actes institucionals acaben sent una mena d’espectacle privat en què polítics de tot color  es presenten davant d’un petit grup d’afins per recordar qualsevol efemèride, però sempre ben lluny de la ciutadania i, en tant que poden, amb una bona presència de mitjans de comunicació, tot sovint també afins.

Dos exemples de la ciutat on visc, a propòsit de la Diada:

D’una banda, actes institucionals de les diferents institucions per separat, cadascun dels quals comptava amb un public propi, fàcilment identificable, i amb els representants dels mitjans de comunicació (més o menys, en funció de cada institució).  L’objectiu final?  Aconseguir uns quants segons (o minuts) de televisió i una bonica foto a la premsa, perquè la ciutadania en general pugui constatar com són de patriotes i els votin.

D’una altra banda, marxa de torxes.  Multitudinària, amb una participació massiva de la ciutadania i on costava trobar algun representant de la classe política institucional.  N’hi havia, però no gaires, i ara en un discret segon terme.  Aquest deu ser l’acte institucional d’una institució inexistent que podríem batejar com a societat, poble, ciutadania, o com vulgueu.

És trist constatar que les institucions i els seus representants viuen en una mena de món paral.lel, ben allunyat dels ciutadans, fins i tot en dates tan assenyalades i, tot sovint, confonent partit i institució, sense cap mirament institucional, curiosament.  Perquè allò d’identificar persona, partit, institució i país si cal,  no és cosa del passat, lamentablement.  Ni l’autocomplaença tampoc.

I el més greu és que el cas de la meva ciutat no és pas l’únic.  Mireu una mica i comprovareu que l’esquema es repeteix a tota mena de viles i ciutats.  Un exemple paradigmàtic?  Quan les ofrenes al monument a Rafael Casanova, a Barcelona, es van començar a fer tallant tots els carrers dels voltants per evitar els crits i les increpacions dels ciutadans (curiosament sota un govern autoproclamat d’esquerres).  Cal un exemple més clar de voluntat de separació per part de qui ostenta el poder?  I si encara dubteu, aneu repassant els actes institucionals del Tricentenari, que n’hi hauria per sucar-hi pa.

I és que mentre la política es mogui entre el tacticisme de poca volada i l’elitisme de qui sap que mana i se sent superior, no hi haurà res a fer.

Set 152014
 

Durant els mesos que portem de commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona hem pogut sentir sovint el lema “lliures o morts”, posat en boca dels defensors de la ciutat el 1714, que reflecteix sense matisos la voluntat decidida de resistir fins a les últimes conseqüències abans que claudicar davant l’enemic.  Tot un exemple de valor i de fidelitat, sense cap mena de dubtes.

Però els temps canvien.  Ara, en ple segle XXI, els setges ja no són com fa 300 anys, i la defensa del país no pot ser la mateixa.  Avui, i més després del que vam viure per tercer cop consecutiu l’11 de setembre, hauríem de canviar el lema de la resistència per un “lliures i vius”.  I és que avui ho volem tot.  Volem la llibertat per ser qui decidim ser i volem la vida per gaudir d’aquesta llibertat.

L’heroisme, el patriotisme si voleu, avui, s’expressa amb la il.lusió que només dóna la vida i la confiança en un futur millor i més lliure.  Aquesta, en el fons, és l’actitud dels centenars de milers de catalans que vam sortir al carrer dijous passat, la dels seus organitzadors i, espero, la de la classe política que ha de canalitzar aquesta decidida voluntat de ser i posar els mitjans perquè puguem aconseguir una vida digna i lliure com a país.

Lliures i vius.  Aquesta és la qüestió.   Aquest ha de ser el compromís personal de cadascun de nosaltres, si realment volem retre l’homenatge que mereixen aquells que enguany recordem.  Només així el seu sacrifici haurà tingut sentit.

Set 142014
 

Imagino que per sort, no cada dia és una muntanya russa.  No cada dia ens reserva descobertes sorprenents, ni experiències noves, ni sensacions inimaginables.  També hi ha dies que, quan ens posem al llit, pensem “avui no ha passat res”.  I és que les hores han passat en calma, emmarcades en una rutina predicible:  en hem llevat, hem treballat l’estona que ens pertoca, hem menjat qualsevol cosa, res d’excepcional, hem xerrat amb la família i els amics, hem vist la tele, potser fins i tot hem llegit un llibre, hem fet un tomb per internet, ens hem estimat sense estridències, hem visitat quatre botigues sense novetats, hem descobert que faria sol i no plouria, hem badat cinc minuts imaginant on ens agradaria anar de vacances, hem dedicat altres cinc minuts a recordar no sé quines coses que un dia ens van passar, hem vist gent molt rara al carrer, hem sentit les noticies sense gairebé ni adonar-nos, perquè tot ens sonava a repetit… en fi, res de res, fins que finalment ens ha abraçat la son i ens hem adormit plàcidament.

Realment, hi ha dies que no passa res.  Aleshores pensem que quina pena.  Tant com ens agraden els dies excepcionals i sorprenents.  Però la vida és així.  Hi ha dies en què tot passa sense que ens n’adonem.  I no passa res.  Quina pena.

Set 132014
 

Igual que no és el mateix un entrepà de qualsevol cadena americana que un menú a qualsevol restaurant de la Guia Michelin.  Igual que no és el mateix un petit utilitari que un Ferrari.  Igual que no és el mateix la roba de mercadet que l’alta costura, tampoc no és igual la V de Barcelona que el que va passar a Tarragona l’11 de setembre.

I per més que vulguin dir, no és el mateix.  Ni de lluny.  Com volen comparar 1.800.000 persones (o les que siguin, que tant li fa) amb una colleta de col.legues que es van reunir a unes restes romanes (fantàstic el simbolisme del lloc triat) on, segons diu per Twitter algú que hi ha actuat amb l’aforament a petar, no hi caben més de 800 persones (i aquí, un que ho ratifica)?

No és el mateix, senyors tertulians, senyors opinadors i senyors articulistes.  I dic “senyors” perquè també en aquest àmbit la presència de dones és residual, quan no inexistent.  I això tampoc és el mateix (discriminatori i sexista, sí.  Però el mateix, no).

No és el mateix la concentració més gran que ha vist mai Europa (i, d’aquestes característiques, caldria saber si el món) que una trobada d’amics un dia de festa a la tarda.

I com que les coses no són el mateix, demano als mitjans de comunicació que atorguin a cadascuna l’espai i el lloc que li correspon.  I ja posats, a la classe política que abandoni el seu equivocat afany d’equitat i bonisme i que no dediqui el mateix temps als uns i als altres, perquè acaba ofenent la immensa majoria.  Perquè mentre els uns són més d’una quarta part de la societat catalana (números canten) que es va reunir un dia i en un lloc concrets per projectar una imatge d’unitat increïble, els altres són, si fa no fa, tota la població  d’El Capell (localitat natal de Duran Lleida), per posar només un exemple que ajudi a entendre que la dimensió, en aquest cas, és fonamental.

Al cap i a la fi, els números són definitius en democràcia, oi?  Perquè les majories, les que manen i despleguen els seus programes, es basen en la seva dimensió.  Doncs això.  I no oblidem que la V va ser, com a mínim, 600 vegades la trobada de Tarragona (si ens creiem les increïbles dades oficials).  O, si voleu, tota la gent que es va reunir a Tarragona no hauria pogut dibuixar, ni molt de lluny, una estanquera seguint tres de les franges de color de qualsevol dels trams en què es va dividir la V.  Posar-ho tot al mateix sac és, senzillament, indecent.

Definitivament, no és el mateix.  Ni de broma.  I punt.

Set 122014
 

El senador Montilla, des del seu exili daurat a la capital del regne, es va avançar a la diada i, fidel al seu pensament de sempre, es va despatxar a gust contra la presència d’estelades i remarcant, amb contundència, que la independència és impossible.  Gens malament a poques hores de la concentració més multitudinària d’Europa.

De tota manera, per més que li costi de creure, les seves paraules ja no les escolta ningú;  ja no impressionen ningú.  Al que segurament va ser el president més gris i més lamentable de la història de la Generalitat, només li vull recordar que no gaires anys abans que ell arribés al càrrec, els seus companys madrilenys, entre altres, ja parlaven de prejudicis a Catalunya, tot afirmant sense rubor que Catalunya no tindria mai un president que no es digués, alguna cosa com ara Jordi Puig.  Doncs ves per on, allò que deien que era impossible, va ser ben real, en la persona de José Montilla, natural d’Iznájar, per a més detalls.  Així és que atenció amb la contundència d’afirmar què pot ser i què és impossible.

D’altra banda, i pel que fa l’estelada, estic segur que ningú entre els centenars de milers de ciutadans que ahir ens vam concentrar a Barcelona per dibuixar una senyera immensa tindria el més mínim problema a abandonar-la definitivament, si la senyera, la quatribarrada que diu el senador, fos realment la nostra bandera, la nostra única bandera.  Aleshores sí que ens representaria a tothom, perquè aleshores sí que seríem un país normal, no com ara.  Mentrestant, seguim fent de l’estelada el símbol dels nostres anhels, mentre dibuixem una senyera immensa als carrers i a les places.

Mala sort, senador.  Un cop més, les paraules que algú li ha dictat, no serveixen de res.  I per cert, ahir, el protagonisme de la societat catalana va ser a Barcelona.  Encara que imagino que la distància enorme que ens separa de Madrid (i no només geogràfica) devia impedir escoltar prou bé allò que el poble, al qual vostè es va comprometre a servir, reclama.

Set 112014
 

D’aquí a una estona ens creuarem, compartirem mirades de complicitat, somriures, il.lusions, i colors.  No sabrem res l’un de l’altre.  Ni d’on venim, ni de què treballem, ni si tenim família o estem sols, ni si fem esport, ni quina música ens agrada, ni segurament ens tornarem a veure mai més.  Però tant li farà.  Per unes hores compartirem el desig i l’esperança d’un futur millor, i això ens farà iguals, ens atorgarà un grau de complicitat i d’afinitat com segurament mai haurem sentit fins ara.

D’aquí a una estona omplirem els carrers, les places, les carreteres, amb els colors groc i roig esquitxats d’un blau intens i, durant una estona, serem un.  Serem una sola persona, un sol país, una sola veu.  Una sola imatge que donarà la volta al món i que parlarà, a tothom que vulgui escolar amb una ment oberta i neta, d’una voluntat ferma, sense fissures, de ser, de decidir amb maduresa, en pau, i de manera democràtica.

D’aquí a una estona anirem a ocupar el lloc discret i anònim, però imprescindible, que ens pertoca i se’ns tornarà a posar la pell de gallina, igual com l’any passat, i com fa dos anys, sense anar més lluny.  I farem mans i mànigues per guardar el record, les sensacions, amb la seguretat que algun dia no caldrà que ens tornem a mobilitzar, si no és per celebrar, novament plegats, que haurem assolit allò que ara exigim.

Ara mateix, ja s’ha posat en marxa el gran dia, la gran cita dels que creiem en la democràcia i en la llibertat.  I abans de res, abans que tot comenci, un record i tota la gratitud del món per a tantíssima gent desconeguda, silenciosa, que amb la seva feina de mesos (i d’anys) han fet possible que avui siguem on som i que tinguem el futur que tenim.  Gràcies a tots per la seva impertorbable constància i que puguem compartir un enorme dia de festa i d’il.lusió col.lectiva.

Feliç diada a tothom.

css.php