Per una vegada, hi estic mig d’acord

 Actualitat  No Responses »
set. 102014
 

Per una vegada estic mig d’acord amb unes recents declaracions de Miquel Iceta.  Lamentablement, no puc estar-ne del tot.

En concret, estic d’acord quan afirma que ni l’afer Pujol, ni una suposada derrota electoral de CiU, ni la desaparició de la primera línia política del President Mas no resoldran el «problema» català.  Cert.  De tota manera, ja han trigat prou a entendre que la voluntat catalana de voler decidir el seu futur és nostra, de la gent, dels milers i milers de ciutadans que ens trobarem demà a Barcelona, i dels milers i milers que no hi podran anar, per qualsevol motiu.  I això està molt per sobre de partits, d’ideologies i de noms.  Només faltaria.

I seguint amb les declaracions d’Iceta, el que ja no puc compartir és la seva reiterativa proposta federal.  I no hi estic d’acord per dos motius:  el primer, perquè fa tard, perquè arriba quan ells i els seus socis del PSOE han decebut fins a la sacietat les demandes de la major part de catalans, i ja no ens els creiem, perquè no es pot confiar en qui et menteix o et traeix.  El segon, perquè la via federalista és impossible sense el PP, i el PP no té la menor intenció de renunciar a la recentralització d’Espanya (ni el PSOE, em temo).

Així estan les coses.  I així seguiran.  Uns, instal.lats en l’immobilisme, uns altres en propostes inviables i, nosaltres, a la nostra (construint el «problema», que en diuen), i de manera clarament majoritària.  Insisteixo:  clarament majoritària.  I si no ens creuen, que ens comptin (potser a les urnes, no?) i així sabrem quin pes té cadascuna de les tres postures que comento.  O és que no ho volen saber, per si de cas?  Quin tip, d’aquesta gent.

Alarmes

 Actualitat  No Responses »
set. 092014
 

Ahir al vespre, un dels telenotícies privats d’àmbit estatal obria els seus titulars afirmat que a la Gran Bretanya s’havien encès totes les alarmes perquè, per primer cop, una enquesta prou fiable donava la victòria al sí en el referèndum independentista.

Tot un exercici de periodisme:  el sí a la independència, en un procés impecablement democràtic i pactat amb el govern britànic genera alarma.

Si aquesta és la percepció de l’exercici de la democràcia quan els resultats no són els pretesos, entenc perfectament per què Rajoy parla de tenir preparades totes les mesures «contra» el 9N.  No oblidem que el 9N és la data d’una consulta, no la de cap insurrecció militar, ni la de cap proclamació d’independència.  Només és la data d’una cita pacífica i democràtica amb les urnes.

El llenguatge bel.licista, basat en uns contra uns altres i en la necessitat de derrotar els oponents és omnipresent, encara, a Espanya, que no sap entendre què suposa dir-se demòcrata.  Mentrestant, nosaltres, a dos dies de la mobilització cívica més important que mai s’haurà vist, enmig d’un clima de festa, de pau i de cohesió social.

Aquí rauen les diferències més importants entre ells i nosaltres, i la raó última de per què som on som.

Això no és cap conte

 Actualitat  No Responses »
set. 082014
 

No fa gaires mesos vam assistir a la denuncia contra una historieta de Tintin perquè algú la va considerar racista.  Era «Tintin al Congo».  La cosa va quedar en res, com era d’imaginar, així que va arribar als tribunals.

Ara, però, assistim a una nova sessió de despropòsits, però segurament molt més greu i molt més perillosa que la del periodista de còmic.  I és que diferents grups islàmics han posat en marxa accions contra Peppa Pig, la popular porqueta, perquè la consideren contrària a la seva religió.

Vagi per endavant que no és cosa de quatre eixelebrats.  A Bòsnia, l’assumpte ja és de domini públic i, ara, ens arriba la notícia, des de Perú, que els contraris a la porqueta han fet un important salt a Facebook.

Cert que no tots els musulmans consideren que un dibuix animat pugui ser tan perillós, però no tinc cap dubte que la cosa pot anar a més.  La qüestió és saber si tota aquesta gent coneix el conte dels tres porquets, Porky Pig, la porqueta Peggy o, fins i tot, els porcs senglars que devoraven Astèrix i els seus companys.  Si és així, la cosa no ha fet més que començar, i dubto molt que ens trobem davant d’una anècdota sense més importància.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat i la resposta dels diferents governs afectats, segons com es desenvolupin els esdeveniments.  Esperem que el seu afany bonista no els porti a deixar-nos sense bona part del nostre patrimoni d’animació.

Estàs bé?

 Actualitat  No Responses »
set. 072014
 

En el fons, si demanéssim a tothom quina és la seva màxima aspiració en la vida, segurament ens diria que ser feliç.  La resta:  els diners, la feina, els luxes, la salut, la fama (aquí, cadascú per allà on l’enfili), no són més que mitjans per arribar a aquest estadi de satisfacció personal que en diem felicitat.

Però com tot en la vida, ni la felicitat és permanent.  Mirem una mica enrere i podrem recordar un bon seguit de moments que hauríem volgut que no passessin mai, quan els vam viure, perquè ens hi trobàvem a gust.  Segurament, eren autèntics moments de felicitat que, posats un rere l’altre, acaben dibuixant una existència satisfactòria i feliç.

Ara que es vol acabar l’estiu, m’han vingut ganes de compartir el lema d’un dels espots de televisió característics d’aquesta estació.  És aquell que, més enllà dels personatges (joves, bonics i polits) i dels escenaris (platges paradisíaques), ens ha deixat un missatge que no estaria de més recordar de tant en tant, si més no per valorar tot el que ens passa de bo:  «que bé que s’està quan s’està bé».  Així, a força de repetir aquestes paraules, quan realment tinguin sentit, descobrirem que res no és tan negre com sembla i que la felicitat no és tan excepcional com de vegades ens pensem.

 

Victus? No gràcies

 Actualitat  No Responses »
set. 062014
 

Diuen els defensors de la indissoluble unitat d’Espanya que estem (i estarem) millor units.  Ell, segurament que sí, però nosaltres, de cap de les maneres.  I és que més enllà d’arguments econòmics, polítics… ara, aquests defensors d’Espanya ens mostren els seus autèntics arguments culturals, en prohibir la presentació de la traducció al neerlandès de la novel.la «Victus», d’Albert Sánchez-Piñol.  Per cert, una obra inicialment escrita en castellà i posteriorment traduïda al català, però amb uns continguts que es veu que ofenen la historiografia oficial espanyola.

L’ambaixada espanyola a Holanda va prohibir aquesta presentació, que s’havia de fer a la seu de l’Instituto Cervantes a Utrecht.  Per cert, les seus del tal institut són les que el govern d’Espanya ofereix (i el de Catalunya acostuma a acceptar, a través de l’Institut Ramon Llull) per acollir tota mena d’actes culturals relacionats amb la llengua i la cultura catalanes, per allò de no crear «ambaixades», ni que siguin culturals, catalanes i estalviar diners.

La sorpresa dels mitjans holandesos amb aquesta involució cultural del govern espanyol ha deixat pas a la inevitable qualificació de «censura».  Així, sense més.  I és que no hi ha altra paraula per descriure els fets.  Censura, i en el darrer moment.  Com en els millors temps del franquisme.

Ara ja ho sabem.  Qualsevol acte que tingui a veure amb la nostra cultura, la nostra llengua o la nostra història que passi, d’una manera o altra, per mans espanyoles, pot ser prohibit, censurat i atacat quan vulguin i com vulguin, amb absoluta impunitat, allà on sigui.

Aquests són els que diuen que han de ser els nostres companys de viatge, perquè tot ens vagi millor.  Que s’ho creuen.  Com més lluny, millor.  Perquè només així podrem deixar de ser, tots nosaltres, victus.

Polèmica perversa

 Actualitat  No Responses »
set. 052014
 

Ja fa uns dies que es va generant una nova polèmica al voltant de la consulta.  Com podem imaginar, una polèmica alimentada des dels sectors més contraris a la consulta (i a la independència, evidentment).   La polèmica en qüestió -gairebé el retret- és que no es debat sobre el model social d’aquest hipotètic futur estat català.  Per cert, sempre és gratificant que fins i tots els contraris donin el nou estat per fet.

Aquesta polèmica artificial m’ha recordat una dita molt nostra, aquella que recomana no posar el carro davant dels bous.  I així és.  Com pot demanar ningú per l’organització del futur estat quan el que ara discutim és si votem o no i, en cas afirmatiu, si realment una majoria de catalans volem ser independents o no.  Només quan aquestes dues qüestions estiguin resoltes en sentit positiu podrem -haurem de- començar a parlar de l’arquitectura del nou estat.  I com molt bé va venir a dir Isona Pasola (entre molts altres, com ara Xavier Sala i Martín) en una recent entrevista a un mitjà d’aquests que alimenten aquest debat, això dependrà del govern que tiri endavant la creació de la nova Catalunya.  O algú pot afirmar que és igual un govern de dretes que un d’esquerres (de les de debò, no de les de saló) a qualsevol país del món?  Que no havíem quedat en allò de la sobirania popular a través de les urnes?

En fi, que els bous allà on toca, i el carros també.  De moment, estem fent les coses bé, molt bé;  i les coses ben fetes sempre acaben sortint bé.  O realment us penseu que les dues enormes mobilitzacions dels darreres onze de setembre i l’èxit més que rotund que ja es preveu per a la setmana que ve no tindran cap efecte?  Segur que la voluntat de milions de ciutadans, expressada pacíficament any rere any es pot bandejar amb tanta facilitat?  Ho dubto molt.

Que res.  Que deixem-nos de polèmiques tan inútils com malintencionades i no perdem de vista el proper pas, i després el següent, i així successivament fins al final.  I ara toca el mosaic de la Diada.

Extorsió

 Actualitat  No Responses »
set. 042014
 

Extorsió.  Justament és el que el govern valencià està fent contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal d’obligar-la a canviar la seva definició de la llengua que allà s’hi parla, en el sentit de negar que sigui la catalana.

L’eina que s’utilitza per a aquesta extorsió és, segurament, la més antiga i la més miserable de totes les possibles:  el finançament.  Perquè com és fàcil d’imaginar, cap institució, com ara una acadèmia de la llengua, no pot fer la seva feina sense recursos econòmics, i costa força imaginar que aquests recursos puguin arribar de patrocinis privats.  Per tant, amenaçar amb suspendre la seva assignació econòmica és una simple i vil amenaça.

És trist comprovar el valor que la ciència i el coneixement tenen per al PP, i la seva supeditació a la política més mediocre.  Res de nou, d’altra banda, en una formació que ha après a fer de l’escanyament econòmic pauta d’actuació.  I d’això, nosaltres, en sabem alguna cosa, també.

I que, a sobre, vinguin donant lliçons de moral, de joc net i de respecte a les lleis i a la justícia…

No siguem nosaltres el problema

 Actualitat  No Responses »
set. 032014
 

Aquests dies hem sabut que el polèmic capítol del programa «Bestiari Il.lustrat», en què Jair Domínguez disparava contra fotos, entre altres, amb la imatge del rei no és constitutiu de delicte.  I qui ho diu és, ni més ni menys, que l’Audiència Nacional, aquest curiós i peculiar tribunal espanyol.

No tinc ganes de repassar tot el que es va arribar a dir sobre aquest programa, tant des d’Espanya com, lamentablement, des de Catalunya (que no va ser poc).  I no ho vull fer perquè ja cansa reproduir bajanades.

Independentment de si considerem el programa adequat o no, propi d’una televisió pública o no, de prou qualitat o no,,,, perquè tot això és força subjectiu, el que està clar és que fer broma disparant contra una diana amb la cara del rei d’Espanya (entre altres personatges) és legal i és, ras i curt, un exercici humorístic propi de la llibertat d’expressió.  Al cap i a la fi, humor i provocació acostumen a fer bona parella.

Bo de saber-ho, perquè els catalans ens hem acostumat massa a autocensurar-nos i a posar-nos uns límits (allò que en diuen línies vermelles) massa estrets.  I a base de fer-ho un i un altre cop, hem acabat perdent-nos en un horitzó de mot poca alçada de mires.  A tall d’exemple, què passaria si La Trinca (o qualsevol grup similar) enregistrés avui molts dels temes que fa tres dècades van superar, fins i tot, la censura postfranquista?  Ja us ho diré:  o bé no veurien la llum, o bé generarien tantes polèmiques i comportarien tantes autofustigacions en forma de peticions públiques de perdó que acabarien proscrits i condemnats a la marginalitat.

Potser va sent hora d’obrir una mica els ulls, de treure’ns les orelleres i de mirar amb un gran angular, que el país prou que ho mereix.

I com a exercici pràctic, què tal si intentem mirar amb aquests nous ulls el procés que anirà avançant els propers dos mesos?  Potser va sent hora de deixar de demanar permís i d’autocensurar-nos, sobretot quan potser no cal, perquè no fem res de delictiu.

Hem de dubtar de tot?

 Actualitat  No Responses »
set. 022014
 

En un temps en què la política, la religió, l’economia… tendeixen a subsistir a base de veritats absolutes i immutables, que ens presenten com a solucions úniques a tot tipus de situacions i de problemes, comença a ser imprescindible dubtar de tot, de manera sistemàtica.

I quan parlo de dubtar de tot, vaig molt més enllà dels principis religiosos o de les ideologies.  Tot just quan estem sota la suposada amenaça de l’ebola (l’any passat de la grip aviar, no ho oblidem), m’ha caigut a les mans un curiós article que ens explica que el descobridor del TDAH (Transtorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat), abans de morir, va admetre que la malaltia era inventada.

En els temps que corren, no és gens agosarat pensar que tot sovint es crea un problema, un conflicte (polític, religiós, de salut, social…) per poder presentar, tot seguit, una solució com a gran aportació social, ideològica o científica, tant li fa, perquè el suposat salvador obtingui importants rèdits econòmics, de prestigi, de votants, d’adeptes…  Una aportació, dit sigui de passada, absolutament innecessària si el problema no hagués arribat a existir.

A la vista de tot plegat, cada dia tinc més clar que dubtar sempre és, possiblement, la millor manera de progressar, en qualsevol àmbit, més enllà dels dictats d’un destí que ens diuen que està traçat;  sobretot si volem esquivar un dels grans mals de les persones que tenim una certa edat, i que ens diuen que és (o que ha de ser) la depressió (i la seva cosina germana, la resignació).

Apa, a dubtar a tort i a dret, que sempre hi ha vida més enllà de les veritats absolutes.  I deixem-nos estar de tantes històries, que no hi ha remeis miraculosos per a tot.

Què és seriós?

 Actualitat  No Responses »
set. 012014
 

Diu la senyora Soraya Sáenz de Santamaria, amb el seu posat hostil habitual i amb to prepotent a què ens té habituats, que no és seriós no respectar la Constitució ni les lleis.  Seriós no ho sé, perquè tot depèn de què entengui ella per «seriós», però quan les constitucions i les lleis estan al servei de l’opressió de la voluntat majoritària dels pobles, el que no és seriós és esquivar de drets democràtics.

Per a mi, què voleu que us digui, respectar l’opinió d’una àmplia majoria és seriós.  Votar, com a expressió màxima de la llibertat democràtica, és seriós.  El que decideix un parlament lliurement i democràticament elegit, és seriós.  Les mobilitzacions massives com les dels dos darrers onze de setembre, són serioses.  Fer les coses pacíficament i democràticament, és seriós.

El que no em sembla seriós és negar qualsevol opció de diàleg.  No és seriós instrumentalitzar les institucions perquè es moguin al dictat d’un govern.  No és seriós avançar què es farà, o què faran altres, davant d’una llei encara no aprovada.  No és seriós que la Guàrdia Civil es dediqui a robar banderes.  No és seriós el menyspreu constant a la voluntat del poble i de les institucions catalanes. No és seriós afirmar que sense llei no hi ha democràcia, perquè les dictadures més cruels també dicten les seves lleis i les utilitzen com a arguments i com a armes.

Però ja se sap, quan els fonaments democràtics trontollen de manera alarmant, sempre es té el recurs d’apel.lar a l’ordre, a la veritat absoluta o a la seriositat, com sempre han fet els règims dictatorials per justificar-se.

I com a exemple, si encara cal, del concepte de «seriositat» del PP, la seva estratègia per silenciar les veus que els són contràries, al laboratori de ca la Cospedal.  Això sí que és seriós (i greu).  I profundament antidemocràtic.

 Newer Entries
css.php