des. 212013
 

Cada dia que passa tinc més clar que la dreta espanyolista necessita ETA com el pa que es menja.  Tant els fan les víctimes, el dolor, o haver de viure en un país amenaçat.  Necessiten l’enemic terrorista per justificar-se.

A Catalunya ho han intentat tot.  Han intentat, i intenten, assimilar les nostres polítiques a l’holocaust, han intentat ressuscitar Terra Lliure com a punt de trobada comú de l’indenpendentisme, han intentat amenaçar-nos, fins i tot amb la intervenció militar, per mirar de fer-nos saltar i així poder-nos acusar de terroristes, han intentat manipular la història per fer passar les víctimes per assassins, han intentar treure al carrer falangies i franquistes de tot pelatge per provocar una resposta violenta, ens han insultat i intentat humiliar de totes les maneres possibles.  Però res.  No poden, i en són conscients.  El nostre camí cap a la independència segueix una senda pacífica, solidària i democràtica, la de la Via Catalana i la de les urnes, i sense moure’s ni un milímetre d’aquesta manera de fer.  I això els exaspera.

Només des d’aquesta lògica de la necessitat d’un enemic es poden entre les paraules d’Alícia Sánchez-Camacho de fa un parell de dies a Catalunya Ràdio frivolitzant sobre una suposada supressió de l’autonomia i, de passada, sobre el conflicte de l’Ulster, amb una autèntica exhibició d’ignorància suprema dels fets, tal com constata aquest editorial de Vicent Partal.

Ara que la gran mentida que mantenia que en absència de violència es podia parlar de tot ha quedat definitivament al descobert i ja no els serveix, el seu únic argument és intentar, per qualsevol mitjà, ressucitar la violència, ni que sigui en el seu imaginari malaltís, vingui del bàndol que vingui.  Però no se’n sortiran.

Ells, sense un enemic clar i violent no són ningú.  I nosaltres, en pau i democràcia, ho som tot.  Aquesta és la gran diferència.

des. 202013
 

Es pot ser polític i no ser un mentider compulsiu?  A Espanya, no.  Que exagero?  Repassem:  Zapatero i els seus van mentir fins a la sacietat, i fins ofegar-nos, de passada, en una crisi brutal, que no tenia per què ser tan bèstia.  Però ara, el govern Rajoy encara els fa bons.

Rajoy i la seva colla de ministres menteixen sistemàticament.  Des de les afirmacions que cap constitució del món reconeix el dret d’autodeterminació  fins, i això és molt més greu, a jurar i perjurar que la factura elèctrica no pujarà el 2014, que sabem que el primer bon dia pot ser una puja de l’11% més que menys.  I aquí no passa res.  Ni amb la corrupció, ni amb la impunitat amb què es mouen els responsables de tanta estafa, ni amb res de res.  No passa mai res, a Espanya.

A Catalunya, les coses no són per tirar coets.  Mai no ho són, en política.  Però cal reconèixer que el nivell de desvergonya i d’engany que és moneda corrent a Espanya, encara ens queda molt, però que molt lluny.

Per cert, si voleu saber una mica més sobre per què puja tant el rebut de la llum, us recomano aquest article.  I ja posats, com que a aquesta gent del govern els agrada tant parlar de costos laborals, us imagineu què passaria si haguessin de pujar un 11% els salaris?  Perquè també estem parlant de competitivitat, darrere de tantes mentides, no només de pobresa energètica o de pujades de rebuts a les families i petits negocis.

Per no patir tanta mentida, ni les seves conseqüències, també ens cal marxar.  Perquè volem una política digna, sense enganys i que no vagi contra nosaltres en totes les seves accions, volem la independència.

des. 192013
 

Ja es veu la llum.  No en tingueu cap dubte.  Bé, potser més que la llum, el que es veu és una nova pujada del rebut de la llum i, de passada, una nova mentida del govern del PP.

De fet, a una de les coses que ens anem acostumant és a desconfiar absolutament de qualsevol aformació del govern que presideix Mariano Rajoy.  El darrer exemple, això de la pujada de l’electricitat que, qui més qui menys, teníem clar que passaria, amb l’any nou, i més encara després que el propi PP tombés una proposta legislativa per impedir els talls de subministrament energètic, per impagament, durant l’hivern.  Només faltaria que els pobres poguessin no pagar, oi?  El servilisme cap a les grans empreses (per allò de les portes giratòries i tot plegat) és cada cop més evident.

Amb aquest escenari, que Rajoy afirmi amb contundència que no té res a parlar amb el president Mas i que la consulta no es farà és una excel.lent notícia.  Si tenim en compte la seva capacitat de no dir la veritat, les negociacions estan en marxa i la consulta es farà.  Aquí sí que es veu una mica de llum, ho admetin o no (i sobretot si ho neguen).

 

des. 182013
 

Si hem de fer cas de les darreres estratègies (per dir-ne d’alguna manera elegant) del PP, ja donen per feta la consulta sobre la independència.  D’una banda, les recents declaracions del ministre Garcia-Margallo sobre la necessitat d’explicar als catalans què comporta, segons ell, ser independents,  però sobretot, la impugnació dels pressupostos de la Generalitat  davant el Consell de Garanties Estatutàries perquè inclouen una partida destinada a consultes, tot i saber que la impugnació tindrà molt poc recorregut.

Les declaracions del ministre són inòqües.  Un nou exercici de demagògia i catastrofisme del personatge, de fet.  Però la impugnació dels pressupostos és, senzillament, indigna d’aquells que porten mesos i mesos bramant per uns pressupostos nous i que s’omplen la boca de la necessitat de pensar en la gent i no en qüestions identitàries.  Bonica manera de fer-ho endarrerint l’entrada en vigor d’uns pressupostos per un motiu tan social i tan poc identitari com per una partida per a consultes.

Val a adir que aquest comportament, d’un infantilisme absolut, només podia ser cosa d’Alícia Sánchez-Camacho, una política totalment superada per les circumstàncies que només pot navegar entre l’absurd i, segons ella mateixa diu, del ministre Montoro, un personatge al qual els conceptes de respecte i de rigor polític li van molt, però molt grans.

Entre l’infantilisme, l’estupidesa i la deslleialtat es mouen, i em temo que es mouran a partir d’ara, moltes iniciatives dels populars (i de Ciutadans, que ràpidament s’ha sumat a aquesta pataleta).  Malgrat tot, símptomes inequívocs que ens veuen més a fora que a dins.

des. 172013
 

No és nou.  És trist, però no és nou.  Ja ha tornat a sortir la intel.lectual de torn a qüestionar la utilitat d’una llengua; en aquest el català, i en aquest cas, l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo.

El menyspreu a la diferència, a la política espanyola, és un mal endèmic que no pot sorprendre, a hores d’ara, ningú.  Que les llengües diferents a l’espanyola siguin titllades d’inútils, tampoc.  Que els parlants que parlem alguna cosa que no sigui l’espanyol ho fem per molestar, també ho tenim assumit.  Així doncs, res de nou.  Insisteixo.

Els propers dies, ben segur que hi haurà opinions, articles, debats… sobre aquestes paraules.  No serviran de res, no cal que patim.

No sé per quin motiu, però les paraules de l’exministra m’han recordat el lema de la Universitat de Salamanca:  Quod natura non dat, Salmantica non praestat (el que la natura no dóna, Salamanca no ho presta).  Gran veritat.

Ah!  El que sí que voldria és respondre la pregunta de la senyora Trujillo.  El català serveix, per exemple, per proclamar solemnemet  la independència de Catalunya.  Li sembla prou important?

des. 162013
 

A cavall entre dissabte i diumenge, i per pura casualitat, vaig ensopegar amb l’Infome Semanal, aquell pograma de Televisión Española, altre temps mític i referent obligat per a tothom que volia una mica d’informació de qualitat sobre determinades notícies que valia la pena destacar, cada setmana.

Francament, ignorava que encara es  programés.  També em va semblar sorprenent que hagués caigut tant a la graella, fins arribar a mitjanit de dissabte, un lloc on l’audiència deu ser poc més que ridícula.

El cas és que va obrir amb un reportatge sobre la pregunta que dijous passat es va fer pública.  Recomano que es vegi atentament.  De fet, recomanaria que fos matèria obligada a totes les facultats de comunicació i de periodisme del món mundial, com a exemple de manipulació i d’utilització interessada d’un mitjà públic.

Si en altres temps Informe Semanal servia per fer una mica de llum a una realitat complexa, està clar que ara és només una màquina de propaganda al servei d’una determinada ideologia.  Francament, amb la música de fons del NO-DO resultaria més entretingut.

des. 152013
 

Avui, puntual com un cada any, torna La Marató de TV3.  Segurament, el millor exemple del que pot arribar a ser un servei públic, fet des d’una televisió pública.

És realment difícil no sentir-se aclaparat pel nivell de cohesió i de mobilització social que La Marató és capaç de propiciar, tant si es fa en anys de bonança, com en temps de  crisi.  Tant li fa, la gent sempre respon, i cada any més.

Però per a mi, l’autèntic èxit de La Marató és contribuir a fer que el nostre país pugui continuar excel.lint en el terreny de la investigació científica, en una aposta clara per un futur millor, per una vida millor per a tothom, amb la convicció que per fer-lo possible cal un present solidari.  I avui tindrem un bon exemple de tot plegat.

Que aquests diners haurien de sortir de les administracions?  No ho sé.  Potser sí.  Però, en tot cas, en aquest àmbit igual que en tants d’altres.  Sigui com sigui, potser és hora de recordar aquell proverbi llatí que proclama:  si no hi ha vent, rema.  I avui,  remar és trucar.

Cat_01

 

des. 142013
 

Avui que es clourà el simposi Espanya contra Catalunya, que tant va donar de si no fa gaires dies és bon moment per recordar que acostuma a ser cert allò que qui fa bandera de la veritat (sobretot de la veritat absoluta) acostuma a mentir o a amagar massa coses.

Un exemple?  Alícia Sánchez-Camacho.  Justiciera i pregonera de la llibertat i de la veritat contra l’opressió i els enganys catalanistes.

Però quina és la veritat d’aquest personatge?  Només un parell de certeses irrefutables:

1a.  Qui és el seu advocat?

2a.  Qui la protegeix?

Ara entenem el seu interès a reescriure la història.  L’antiga i la més recent.

des. 132013
 

Tracionalment, això del desafiament sempre s’ha aplicat a Catalunya en relació a Espanya, quan es parla de qüestions independentistes. Però des d’ahir, l’autèntic desafiament, l’autèntic repte, el tenim tots els independentistes.

La pregunta que ahir es va plantejar ens obliga a aconseguir una majoria incontestable de dobles “sí”.  I ho hem d’aconseguir, perquè una majoria d’aquesta mena implicarà una majoria encara més gran  que votarà afirmativament només la primera part de la pregunta.  Així, d’una banda, quedarà molt clar que Catalunya vol un canvi radical en la seva relació amb Espanya i, d’una altra, que aquest canvi és la independència, no cap altra cosa.

Tenim 11 mesos per davant.  La classe política (si més no la seva major part) ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.  Ara, han de ser capaços de guanyar el seu particular desafiament:  garantir que podrem votar, i nosaltres el nostre:  esborrar qualsevol dubte sobre què volem.

El desafiament, per a nosaltres, és màxim.  Total.  Si algú demanava èpica en tot aquest procés, està clar que ens en sobrarà.  I encara més amb això de votar el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin.

Per cert, una gran posada en escena de l’anunci.  Sense cap dubte, el que calia.

L’aventura està servida.  Aquest cop, la cosa va de debò.

des. 122013
 

No sé si m’estimo més en dontancredisme de Rajoy o que els seus acòlits es dediquin a legislar.  Bé, de fet, sí que ho sé.  El millor és que s’estiguin tots plegats quietets mirant el futbol, a la salut de La Roja,per exemple.

Si no teníem prou amb el ministre Fernández, la seva defensa de les tanques de Ceuta i Melilla, i la seva versió segle XXI del tristament famós “la calle es mia”, de Fraga, arriba el seu col.lega Gallardon amb una versió molt sui generis de la moral que tant diu defensar, i ens engega, en la seva proposta de nou codi penal una perla com ara que el proxenetisme només es castigarà amb penes de dos a quatre anys de presó cas que l’home o la dona objecte de prostitució se encuentre en una situación de dependencia personal y económica que no le deje otra alternativa, real o aceptable, que el ejercicio de la prostitución”, o que “se le impongan para su ejercicio condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas”.  Olé!

El futur immediat que ens promet el PP, doncs, és un estat policial en què qualsevol cosa que suposi discrepància a la veritat i l’ordre oficial pot ser considerada falta greu (administrativa, evidentment, per poder esquivar el control judicial amb absoluta impunitat) i, per tant, sancionada i reprimida al gust, i un estat on l’explotació de les dones (encara que el text parli explícitament dels dos gèneres, en un exercici de cinisme imperdonable) es legalitza, de fet, rere conceptes tan ben definits com “alternativa, real o aceptable” o “condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas“.

Això sí, que a cap prostituta, ni ciutadana en general, se li acudeixi avortar, que això sí que és pecat, i no l’explotació humana.  A fe de déu que fan bona la dita que sentencia: com més misseros més puteros.

Qui vol viure en un país tan hipòcrita, amb una doble moral tan indecent?  Jo, no.

 

 

css.php