No cal que en facis gaire cas

«No a la independència».  Ho ha dit el flamant número 1 dels socialistes catalans, Pere Navarro.  Ara ja sabem on és l’últim reducte d’una proposta federalista que no té cap mena de seguiment enlloc, i molt menys a Espanya.  I com que la proposta federalista és, tal com demostra la tossuda realitat que fa anar de corcoll Mariano Rajoy, una fal.làcia absoluta, ja només queda la independència o l’espanyolitat uniformitzadora, i la primera veu del PSC (o d’allò que en pugui quedar) s’hi ha pronunciat amb contundència, contra una Catalunya estat.

S’agraeix la sinceritat, f rancament.  Ara ja sabem que el procés cap a l’estat propi comptarà amb dos grans opositors:  el PP i el PSC-PSOE,  i amb un seguit d’escolanets, evidentment:  Ciutadans, falangistes, Manos Limpias i altres tardofranquistes.

Ara que s’ha definit amb claredat el terreny de joc, tant aquí com a Espanya, i s’han posat a lloc les fitxes, comença la partida.

Només manca saber si les veus discordants del PSC seguiran les directrius oficials, si aconseguiran canviar la direcció (i l’orientació) o si hauran d’abandonar la formació i crear-ne una de nova, perquè ja és prou evident on ha anat a parar l’experiència dels tripartits i el seu, ara recuperat, federalisme asimètric.  Quin cansament, això de donar tombs i més tombs a propostes inútils que no porten mai a res, com ja es encarregar de deixar clar Alfonso Guerra i altres insignes companys de partit de Navarro durant el procés de destrucció de l’estatut.

Certament, és el temps de la política, en sentit estricte.  Apassionant.

Tweet

No, no tinc cap intenció de parlar de les companyies aèries, ni de les ofertes de vols low cost, ni de res de tot això, ara que toca mirar la cartera, i de quina manera, cada cop que volem fer una mínima passa.  El que pretenc és una breu reflexió sobre una de les imatges, dels somnis, que més m’han atret de sempre:  fer un salt al buid i volar, i la meva realitat de vertigen a les alçades.

Segurament la prudència pròpia dels temps de crisi ens convida a evitar qualsevol moviment no prou calculat.  Ens fa més conscients de les nostres capacitats i de les nostres limitacions i, al capdavall, acaba arraconant els nostres somnis i les nostres fantasies, potser irrealitzables, d’acord, però nostres.

Estic convençut que una de les claus per sortir de la tristor generalitzada en què vivim és no renunciar a cap dels nostres somnis, encara que no puguin ser més que això, somnis, perquè són l’únic que ens permet dibuixar una realitat diferent, millor, més enllà de la realitat tossuda que ens toca viure.  I aquesta realitat ideal, de ben segur, és la porta cap a aquell futur que ens agradaria gaudir.

Així doncs, seguiré somniant que puc volar per sobre dels carrers i de les cases, encara que les alçades em facin enrere, i us convido a conservar intactes les vostres fantasies, malgrat les vostres limitacions, perquè només així podrem ser capaços de veure més enllà de la immediatesa i d’aquesta realitat que algú fabrica per nosaltres i que ens vol vendre com a única possible.

Tweet

I si per un cop resulta que fem les coses bé i ens en sortim?  Aquesta és la pregunta que em vaig fer ahir després de sentir el president Mas a Madrid.  Crec que hem de coincidir que el que ahir li vam sentir dir era impensable fa pocs mesos, per no dir fa poques setmanes.

Certament, la gran manifestació de l’11 de setembre, molt abans de fer-se, ja va aconseguir desubicar la classe política en general, però la gran participació que finalment va tenir potser pot servir per reubicar les diferents forces, més enllà de la xerrameca, perquè ja és claríssim i indiscutible qui no està per la feina de l’estat propi, qui sí que està per la labor i qui sembla que s’hagi decidit a oblidar ambigüitats tan antigues com estèrils.

Ahir, el president Mas no va parlar, en cap moment, d’independència.  Ni calia.  Al capdavall, el lema de la marxa de dimarts tampoc no en parlava, explícitament, i tothom sabíem a què hi anàvem.  De manera similar a Madrid.  No es va dir la paraula màgica (o prohibida), però sí que es va parlar, amb claredat, d’un concepte molt més contundent, va parlar d’estat, i no és menor comentar que entre el públic es trobava, justament, un altíssim representant del cap de l’estat espanyol.

Diuen les cròniques que els silencis davant el discurs del president eren més eloqüents, fins i tot, que les seves paraules.  I és que de vegades els silencis parlen per ells mateixos.  Ja posats en clau espanyola, els silencis de La Maestranza, per exemple, són abrumadors.  I després del silenci, només una resposta que evidencia la gran feina del president, ahir:  «Catalunya és Espanya».  Quina terrible pobresa d’arguments davant d’una autèntica exhibició de discurs polític.

Ahir el president sí que es va posar al capdavant d’un país i de les seves demandes.  Siguem optimistes i pensem que no serà flor d’un dia.  Ara caldrà tenir el cap molt fred i que la pressa no ens faci traïdors.  No podem fer cap pas en fals.  No podem fer res que no hagi de ser una victòria clara que afavoreixi els nostres objectius.  No podem prendre cap iniciativa, per atractiva que pugui semblar, que no tinguem clar que ens suposarà un nou triomf, perquè només així deixarem sense arguments, com ahir, els nostres enemics.  Qualsevol derrota, ara mateix, seria letal i ens faria retrocedir anys, dècades fins i tot.  Ara és el moment de l’habilitat  política, no de les iniciatives suïcides o de resultat incert.

Mereixem molt més del que hem tingut aquests darrers anys i estaria molt bé que, per un cop a la vida, ens anessin les coses bé i ens anéssim acostumant a guanyar.

Tweet

Dubto molt que arribi a llegir aquestes ratlles, però per si de cas…

Ahir vaig ser a Barcelona.  No crec que calgui donar més detalls, i el cert és que vaig pensar que vostè es va perdre un dia meravellós.  Sí, ja sé que va seguir puntualment el desenvolupament de la jornada i tot això, que el seu paper institucional és el que és, que la seguretat impideix fer segons quines coses, i tot plegat, però li asseguro que ahir, des de primera hora del matí, la capital del meu país era una festa, era una enorme il.lusió col.lectiva al voltant d’una única idea:  Catalunya vol ser el nou estat d’Europa.  Ahir valia la pena ser al carrer, mirant i tornant a mirar com la història s’anava escrivint, tot just a tocar nostre.

Però això va ser ahir.  Ahir va ser el nostre dia, el dels milers i milers de persones anònimes que ens vam reunir per expressar molt clarament, i sense cap espai a reinterpretacions, la nostra voluntat.  Avui, però, és el dia de la política.  Nosaltres vam tornar a les nostres cases i a les nostres rutines, i avui toca a uns altres assumir el protagonime.  En tant que vostè és la primera autoritat política del país, seva és la més gran de les responsabilitats, més enllà de les ideologies, dels partits i dels interessos particulars, perquè ara és l’hora de la política en majúscules.

Ahir nosaltres vam deixar clar què volem.  Durant tot el dia només vaig sentir una paraula, només una:  independència.  Ara li pertoca a vostè liderar la justa resposta a tanta il.lusió i a un missatge tan simple i tan clar.  Ara és el moment de dissenyar estratègies, de programar calendaris, de marcar temps i ritmes, de definir etapes… en definitiva, de fer política, entesa, d’un cop per tots, com l’art de fer possibles els somnis.  I no ens pot fallar.

Senyor president, ja no hi ha espai per a jocs de paraules;  no hi ha marge per al sí però no, ni per a la cosmètica de la voluntat popular.  Ahir vam dir, amb claredat meridiana, què volem per al nostre país i mereixem tot el respecte dels nostres dirigents i representants polítics, després d’un dia en què el seu paper va ser extraordinàriament secundari, superat per la inciativa col.lectiva d’un poble que se sap amo i senyor del seu destí.  Avui, 12 de setembre, el protagonisme és tot seu i no ens pot fallar.  I si no es veu amb cor d’assumir aquest compromís històric amb qui el va portar a ser president (cosa que espero que no passi, pel que implicaria de claudicació i de renúncia), ha de cedir el lideratge  a qui se’n senti amb forces i amb capacitat de representar-nos dignament;  ha de fer el que calgui per no deixar la diada d’ahir sense la resposta que mereix.

Qui va dir que la societat ha girat l’esquena a la política?  Ara cal que la política, amb vostè al capdavant, no giri l’esquena al país.  El repte històric bé que s’ho val.

Tweet

No, la pregunta no correspon a cap joc de rol ni a cap pel.lícula d’intriga, és la reflexió que m’ha vingut immediatament al cap en llegir la notícia que un avi mata el seu fill discapacitat i després es suïcida, perquè no es veu amb cor de cuidar-lo, tot sol, després de la mort de la seva dona.

No puc fer-me a la idea, ni per un moment,  de què ha pogut passar pel cap d’aquest home abans de disparar contra el seu fill, amb qui ha conviscut durant 46 anys, amb tota mena de dificultats, deixant-se la vida dia a dia.  Per què tant treball? Quin dolor més intens, quina impotència més absoluta i, segurament, quin sentiment de fracàs personal han precedit els trets.  Terrible i impossible d’imaginar.

Ignoro si els nostres responsables polítics tindran res a dir, i molt especialment aquells que, massa sovint per qüestions d’imatge o de rèdit electoral,  han jugat a crear un miratge de política d’ajuda a la dependència;  i dic que han jugat perquè només de joc macabre puc qualificar una llei tan mal concebuda, tan mal aplicada i, al capdavall, tan retallada, que deixa fora persones com les que ens ocupen i que les porta a la mort.  Imagino que no diran res, i potser millor.

Aquestes dues morts certifiquen la fi de l’engany de la política social.  Perquè quines polítiques socials són aquestes, que maten?  Aquest és l’estat del benestar que hem de preservar?  No gràcies.

Les retallades maten.  I no tinc cap dubte que això és només el començament.  I la incomptència també.  I no maten soles, maten perquè algú prem un gallet normatiu.  I aquest «algú» és l’autèntic, l’únic, assassí.

No oblidem aquests dos morts, perquè el dramatisme dels fets ens ha de servir per jutjar com cal, lluny de progressismes inútils, actuacions futures d’aquells que no en faran cap cas (suposant que se n’arribin a assabentar).

Tweet