Set 182012
 

“No a la independència”.  Ho ha dit el flamant número 1 dels socialistes catalans, Pere Navarro.  Ara ja sabem on és l’últim reducte d’una proposta federalista que no té cap mena de seguiment enlloc, i molt menys a Espanya.  I com que la proposta federalista és, tal com demostra la tossuda realitat que fa anar de corcoll Mariano Rajoy, una fal.làcia absoluta, ja només queda la independència o l’espanyolitat uniformitzadora, i la primera veu del PSC (o d’allò que en pugui quedar) s’hi ha pronunciat amb contundència, contra una Catalunya estat.

S’agraeix la sinceritat, f rancament.  Ara ja sabem que el procés cap a l’estat propi comptarà amb dos grans opositors:  el PP i el PSC-PSOE,  i amb un seguit d’escolanets, evidentment:  Ciutadans, falangistes, Manos Limpias i altres tardofranquistes.

Ara que s’ha definit amb claredat el terreny de joc, tant aquí com a Espanya, i s’han posat a lloc les fitxes, comença la partida.

Només manca saber si les veus discordants del PSC seguiran les directrius oficials, si aconseguiran canviar la direcció (i l’orientació) o si hauran d’abandonar la formació i crear-ne una de nova, perquè ja és prou evident on ha anat a parar l’experiència dels tripartits i el seu, ara recuperat, federalisme asimètric.  Quin cansament, això de donar tombs i més tombs a propostes inútils que no porten mai a res, com ja es encarregar de deixar clar Alfonso Guerra i altres insignes companys de partit de Navarro durant el procés de destrucció de l’estatut.

Certament, és el temps de la política, en sentit estricte.  Apassionant.

 

Set 172012
 

Qui ha dit que no hi ha sortides laborals per a les persones ben formades?  Qui ha dit que no hi ha iniciatives privades que prouen la formació per sortir de l’atur?  Aquí tenim un important exemple:  tornen els cursos de prostitució a València.  Sí, sí, no és broma, es tracta d’una oferta formativa, adreçada a homes i dones indistintament que, pel mòdic preu de 100 € promet una capacitació adequada per a l’exercici de la prostitució i, fins i tot, un lloc de feina segur en algun dels prostíbuls del promotor dels cursos.

No sé si és fer gaire ciència ficció o no, però entre les fantàstiques declaracions de fa uns dies de Carlos Fabra i l’aterratge d’Eurovegas a Madrid, que segons diuen oferirà un bon nombre de llocs de treball a professionals del sexe ben qualificats, València potser ha trobat una alternativa econòmica efectiva, si més no molt més efectiva que la Fòrmula 1 o que el parc temàtic de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.  Ja veig l’AVE Madrid-València afavorint la mobilitat de nous professionals.

La veritat és que no sé si em resulta més soprenent la iniciativa de posar en marxa aquests cursos (i que algú els faci) o un dels arguments de la Fiscalia de València per tirar enrere la denúncia de la Conselleria de Justícia i Benestar Social contra aquesta iniciativa:  “no queda provat que aquests cursos promoguin la prostitució“.

Hi ha coses que no canviaran mai, per més que es vagin adaptant als temps moderns.  I molts dignes representants del sistema judicial i de la societat benpensant i conservadora en són un bon exemple.

Set 162012
 

No, no tinc cap intenció de parlar de les companyies aèries, ni de les ofertes de vols low cost, ni de res de tot això, ara que toca mirar la cartera, i de quina manera, cada cop que volem fer una mínima passa.  El que pretenc és una breu reflexió sobre una de les imatges, dels somnis, que més m’han atret de sempre:  fer un salt al buid i volar, i la meva realitat de vertigen a les alçades.

Segurament la prudència pròpia dels temps de crisi ens convida a evitar qualsevol moviment no prou calculat.  Ens fa més conscients de les nostres capacitats i de les nostres limitacions i, al capdavall, acaba arraconant els nostres somnis i les nostres fantasies, potser irrealitzables, d’acord, però nostres.

Estic convençut que una de les claus per sortir de la tristor generalitzada en què vivim és no renunciar a cap dels nostres somnis, encara que no puguin ser més que això, somnis, perquè són l’únic que ens permet dibuixar una realitat diferent, millor, més enllà de la realitat tossuda que ens toca viure.  I aquesta realitat ideal, de ben segur, és la porta cap a aquell futur que ens agradaria gaudir.

Així doncs, seguiré somniant que puc volar per sobre dels carrers i de les cases, encara que les alçades em facin enrere, i us convido a conservar intactes les vostres fantasies, malgrat les vostres limitacions, perquè només així podrem ser capaços de veure més enllà de la immediatesa i d’aquesta realitat que algú fabrica per nosaltres i que ens vol vendre com a única possible.

 

Set 152012
 

El govern del PP segueix amb el seu gust per no dir mai les coses pel seu nom.  Ja sabem que a Espanya no existeix la crisi, ni hi ha rescats ni, només faltaria, hi haurà cadena perpètua, sinó que hi haurà presó permanent revisable, que s’aplicarà a un bon nombre de casos que caldria concretar una mica perquè ja em veig a venir una aplicació indiscriminada a tota mena de situacions.

El ministre Gallardón ha presentat un avantprojecte de reforma del Codi Penal que fa un tuf molt lleig, perquè ja sabem el concepte de delicte del PP i què consideren delictes greus, mereixedors de presó permanent revisable, per tant.

M’agradaria molt saber si aquest nou tipus de presó també s’aplicarà als capellans pederastes, uns delinqüents que tenen el dubtós honor, seguint la filosofia de la reforma Gallardón, d’aglutinar delictes sexuals i contra menors, o si seguiran gaudint de la pràctica impunitat amb què actuen.

Francament, dubto molt que aquesta reforma s’apliqui en aquest cas, o en situacions de violència masclista, que surten penalment molt barates, encara (quan no de franc), i tant de bo m’equivoqui.

Dubto molt que l’Espanya essencialista del PP, en franc replegament cap a la seva identitat més rància, sigui capaç d’enfrontar-se a una església que va fer tot el que va poder per fer-los guanyar unes eleccions, o a la tradicional posició masclista de l’home home davant la dona dona.  Altra cosa serà tothom que discrepi d’aquestes essències.

Set 142012
 

I si per un cop resulta que fem les coses bé i ens en sortim?  Aquesta és la pregunta que em vaig fer ahir després de sentir el president Mas a Madrid.  Crec que hem de coincidir que el que ahir li vam sentir dir era impensable fa pocs mesos, per no dir fa poques setmanes.

Certament, la gran manifestació de l’11 de setembre, molt abans de fer-se, ja va aconseguir desubicar la classe política en general, però la gran participació que finalment va tenir potser pot servir per reubicar les diferents forces, més enllà de la xerrameca, perquè ja és claríssim i indiscutible qui no està per la feina de l’estat propi, qui sí que està per la labor i qui sembla que s’hagi decidit a oblidar ambigüitats tan antigues com estèrils.

Ahir, el president Mas no va parlar, en cap moment, d’independència.  Ni calia.  Al capdavall, el lema de la marxa de dimarts tampoc no en parlava, explícitament, i tothom sabíem a què hi anàvem.  De manera similar a Madrid.  No es va dir la paraula màgica (o prohibida), però sí que es va parlar, amb claredat, d’un concepte molt més contundent, va parlar d’estat, i no és menor comentar que entre el públic es trobava, justament, un altíssim representant del cap de l’estat espanyol.

Diuen les cròniques que els silencis davant el discurs del president eren més eloqüents, fins i tot, que les seves paraules.  I és que de vegades els silencis parlen per ells mateixos.  Ja posats en clau espanyola, els silencis de La Maestranza, per exemple, són abrumadors.  I després del silenci, només una resposta que evidencia la gran feina del president, ahir:  “Catalunya és Espanya”.  Quina terrible pobresa d’arguments davant d’una autèntica exhibició de discurs polític.

Ahir el president sí que es va posar al capdavant d’un país i de les seves demandes.  Siguem optimistes i pensem que no serà flor d’un dia.  Ara caldrà tenir el cap molt fred i que la pressa no ens faci traïdors.  No podem fer cap pas en fals.  No podem fer res que no hagi de ser una victòria clara que afavoreixi els nostres objectius.  No podem prendre cap iniciativa, per atractiva que pugui semblar, que no tinguem clar que ens suposarà un nou triomf, perquè només així deixarem sense arguments, com ahir, els nostres enemics.  Qualsevol derrota, ara mateix, seria letal i ens faria retrocedir anys, dècades fins i tot.  Ara és el moment de l’habilitat  política, no de les iniciatives suïcides o de resultat incert.

Mereixem molt més del que hem tingut aquests darrers anys i estaria molt bé que, per un cop a la vida, ens anessin les coses bé i ens anéssim acostumant a guanyar.

Set 132012
 

I per a què la volen?  Imagino que una pregunta com aquesta (en espanyol, això sí) deu ser la que s’han fet les ments sàbies del PP i d’UPyD tot just abans de votar contra la iniciativa legislativa popular de la televisió sense fronteres.

I és clar, a veure qui és capaç d’explicar a aquesta gent un parell de coses:

– La primera:  que una iniciativa legislativa popular mereix un respecte.  Bé, el mereix si donem per suposat que parlem d’un país democràtic que creu en la sobirania popular (allò que diu la Constitució i bla, bla, bla…).  Però és evident que suposar això és massa suposar.

– La segona:  que el català és una llengua que prou feines té per sobreviure, al Regne d’Espanya, i que el mínim que es pot demanar és que els diferents territoris que el parlen puguin compartir l’espai televisiu, si més no per allò de rendibilitzar inversions i tot plegat.  Ah, no!, calla, que aquests que voten en contra són els que diuen que hi ha el català, el valencià, la llengua aragonesa que es parla a la franja oriental, i que són llengües diferents i tot això.

Si no fos pel mal democràtic i pel mal lingüístic que fan aquests comportaments, em faria un fart de riure davant l’estupidesa que demostren aquests il.lustres diputats i diputades.  Però com que no em fan cap gràcia per tot el que tenen de voluntat genocida en matèria cultural i lingüística, només puc que refermar-me en la meva convicció que no tenim res a veure amb aquesta gent, i que com més aviat els perdem de vista, molt millor.

Descansi en pau aquesta iniciativa popular, i que en facin unn bon epitafi les televisions espanyoles, que aquestes sí que deuen tenir dret a existir.  I és que mentre nosaltres ens manifestàvem per la independència, ells aniquilaven, una mica més, la nostra llengua.

Set 122012
 

Dubto molt que arribi a llegir aquestes ratlles, però per si de cas…

Ahir vaig ser a Barcelona.  No crec que calgui donar més detalls, i el cert és que vaig pensar que vostè es va perdre un dia meravellós.  Sí, ja sé que va seguir puntualment el desenvolupament de la jornada i tot això, que el seu paper institucional és el que és, que la seguretat impideix fer segons quines coses, i tot plegat, però li asseguro que ahir, des de primera hora del matí, la capital del meu país era una festa, era una enorme il.lusió col.lectiva al voltant d’una única idea:  Catalunya vol ser el nou estat d’Europa.  Ahir valia la pena ser al carrer, mirant i tornant a mirar com la història s’anava escrivint, tot just a tocar nostre.

Però això va ser ahir.  Ahir va ser el nostre dia, el dels milers i milers de persones anònimes que ens vam reunir per expressar molt clarament, i sense cap espai a reinterpretacions, la nostra voluntat.  Avui, però, és el dia de la política.  Nosaltres vam tornar a les nostres cases i a les nostres rutines, i avui toca a uns altres assumir el protagonime.  En tant que vostè és la primera autoritat política del país, seva és la més gran de les responsabilitats, més enllà de les ideologies, dels partits i dels interessos particulars, perquè ara és l’hora de la política en majúscules.

Ahir nosaltres vam deixar clar què volem.  Durant tot el dia només vaig sentir una paraula, només una:  independència.  Ara li pertoca a vostè liderar la justa resposta a tanta il.lusió i a un missatge tan simple i tan clar.  Ara és el moment de dissenyar estratègies, de programar calendaris, de marcar temps i ritmes, de definir etapes… en definitiva, de fer política, entesa, d’un cop per tots, com l’art de fer possibles els somnis.  I no ens pot fallar.

Senyor president, ja no hi ha espai per a jocs de paraules;  no hi ha marge per al sí però no, ni per a la cosmètica de la voluntat popular.  Ahir vam dir, amb claredat meridiana, què volem per al nostre país i mereixem tot el respecte dels nostres dirigents i representants polítics, després d’un dia en què el seu paper va ser extraordinàriament secundari, superat per la inciativa col.lectiva d’un poble que se sap amo i senyor del seu destí.  Avui, 12 de setembre, el protagonisme és tot seu i no ens pot fallar.  I si no es veu amb cor d’assumir aquest compromís històric amb qui el va portar a ser president (cosa que espero que no passi, pel que implicaria de claudicació i de renúncia), ha de cedir el lideratge  a qui se’n senti amb forces i amb capacitat de representar-nos dignament;  ha de fer el que calgui per no deixar la diada d’ahir sense la resposta que mereix.

Qui va dir que la societat ha girat l’esquena a la política?  Ara cal que la política, amb vostè al capdavant, no giri l’esquena al país.  El repte històric bé que s’ho val.

 

Set 072012
 

Som a tocar de la gran marxa sobre Barcelona per demanar la independència de Catalunya i pràcticament tot és a punt:

– Més de 700 autocars i 3 trens, en un desplegament de mitjans de transport mai vist.

– Generalització de la presència d’estelades, que ja s’han convertit en el referent visual d’una Catalunya que vol ser lliure.

– Sentiment amplíssim que aquesta concentració serà realment històrica i que, aquest cop sí, hi haurà un abans i un després.

– Seguiment de la premsa internacional d’aquest procés encara popular i no prou articulat políticament, com mai no havíem vist, i amb important independència de les informacions que facilita Madrid.

– Sensació que la independència ja no és qüestió de dècades o de segles, tant per part de cada cop més catalans, com també  de cada cop més espanyols que veuen que no es poden aturar els canvis socials, en un exercici de realisme sense precedents.

I sobretot, hi ha alegria i il.lusió.  Encara que bona part de la generalització del sentiment independentista neix de la constatació del robatori que patim des de fa anys i panys, hi ha il.lusió, hi ha esperança d’un futur millor i, ara sí, possible.

Ho tenim tot a punt, nosaltres.  Només falta que els nostres representants polítics, el dia 12, sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies.  En cas contrari, penso que els serà molt difícil vendre determinats discursos als centenars i centenars de milers de ciutadans que dimarts serem a Barcelona.

I és que estic convençut que aquesta concentració serà el cop de destral definitiu a les amarres a Espanya.  I també pot ser el cop de gràcia d’algunes posicions polítiques alienes a la realitat, perquè segons quina sigui la resposta dels partits el dia 12, quedarà molt clara la seva desafecció de la ciutadania, no la nostra de la política.

Dimarts, 11 de setembre, farem història.  Escriurem nosaltres, els ciutadans, la nostra història, amb lletra molt clara.

Fins dimecres !

 

 

Set 062012
 

No, la pregunta no correspon a cap joc de rol ni a cap pel.lícula d’intriga, és la reflexió que m’ha vingut immediatament al cap en llegir la notícia que un avi mata el seu fill discapacitat i després es suïcida, perquè no es veu amb cor de cuidar-lo, tot sol, després de la mort de la seva dona.

No puc fer-me a la idea, ni per un moment,  de què ha pogut passar pel cap d’aquest home abans de disparar contra el seu fill, amb qui ha conviscut durant 46 anys, amb tota mena de dificultats, deixant-se la vida dia a dia.  Per què tant treball? Quin dolor més intens, quina impotència més absoluta i, segurament, quin sentiment de fracàs personal han precedit els trets.  Terrible i impossible d’imaginar.

Ignoro si els nostres responsables polítics tindran res a dir, i molt especialment aquells que, massa sovint per qüestions d’imatge o de rèdit electoral,  han jugat a crear un miratge de política d’ajuda a la dependència;  i dic que han jugat perquè només de joc macabre puc qualificar una llei tan mal concebuda, tan mal aplicada i, al capdavall, tan retallada, que deixa fora persones com les que ens ocupen i que les porta a la mort.  Imagino que no diran res, i potser millor.

Aquestes dues morts certifiquen la fi de l’engany de la política social.  Perquè quines polítiques socials són aquestes, que maten?  Aquest és l’estat del benestar que hem de preservar?  No gràcies.

Les retallades maten.  I no tinc cap dubte que això és només el començament.  I la incomptència també.  I no maten soles, maten perquè algú prem un gallet normatiu.  I aquest “algú” és l’autèntic, l’únic, assassí.

No oblidem aquests dos morts, perquè el dramatisme dels fets ens ha de servir per jutjar com cal, lluny de progressismes inútils, actuacions futures d’aquells que no en faran cap cas (suposant que se n’arribin a assabentar).

Set 052012
 

De tant en tant, alguns il.lustres representants de la casta política, deixen anar alguna expressió inconscient, no mesurada ni guionitzada, que diu molt, moltíssim més que qualsevol declaració institucional que puguin fer.  El darrer exemple el tenim en la reveladora frase d’Esperanza Aguirre:  “Quién les ha dicho a ustedes que vengan“, adreçada a uns periodistes de Telemadrid.

Víctima de la meva innocència, sempre havia pensat que els mitjans de comunicació eren més o menys independents, que detectaven allà on podia haver una notícia (d’acord amb els seus criteris editorials) i hi anaven a recollir-la i documentar-la.  Però ara veig que estava totalment equivocat.

Les paraules d’Aguirre són demolidores, perquè deixen ben clar que els mitjans, en aquest cas Telemadrid, han d’actuar al dictat del govern de la Comunitat, que és qui deicideix què s’ha de cobrir, quan i com, en una utilització indigna i absolutament partidària d’uns mitjans públics, pagats amb diners públics (de tothom).  I si algú tenia cap dubte al respecte, Aguirre s’ha encarregat d’esvair-los.

La veritat és que costa molt llegir segons quina premsa, escoltar segons quines ràdios i veure segons quines televisions que, clarament i amb total impudícia, només són altaveus del partit de torn i dels seus interessos locals, nacionals o estatals, que n’hi ha de tot perquè tant li fa servir a un alcalde com a un president.  Però és clar, l’únic problema dels mitjans de comunicació són els que utilitzen el català, que són identitaris, adoctrinadors, inútils i perfectament substituïbles pels que només funcionen en espanyol.  Ves per on.

Encara rai que de tant en tant algú il.lumina aquest tètric panorama de manipulació d’uns mitjans que haurien de poder informar amb independència.  Però això seria demanar un escenari autènticament democràtic, i ara es veu que no toca.

css.php