Set 212012
 

Potser algú s’havia pensat que els insults, les mentides i la humiliació que durant anys i anys i durant governs i governs ha anat patint Catalunya aquesta darrera dècada (per posar un límit en el temps) sortirien de franc i que es podia fer de tot, amb absoluta impunitat.  Bé, de fet, molta gent, Ebre enllà s’ho havia cregut, pel que es veu, i sobretot els polítics de tot color.

Doncs ara resulta que no.  Ara resulta que tot això, que tota aquesta bilis té un preu:  la voluntat d’independència.  I Catalunya s’ha cansat de ser l’ase dels cops i ha decidit que el seu camí mai més no tornarà a ser el mateix que fins ara, perquè el seu camí ja és un altre.

I Espanya ha reaccionat com ha fet sempre, amb violència mental, amb violència en les seves declaracions i treient fins i tot el “sant cristo gros” a parlar de quimeres, per referir-se als desigs de llibertat dels catalans.  Previsible i ridícul alhora, aquest tancament mental que se’ns mostra dia sí i dia també, tant com l’exaltació d’elements patriòtics que tot just han començat a exhibir, amb la presència de toros en horari televisiu protegit, sense anar més lluny.

Hem començat a caminar una camí desconegut, un camí que ningú no ha fet abans i que cal anar obrint amb calma i amb constància, perquè a partir d’ara, l’esperança és el camí.  L’esperança que els nostres fills, i els fills dels nostres fills, podran viure en un país millor, respectat, just i lliure.

El nostre camí és l’esperança, no la quimera.  El seu, generar i escampar odi.  Que cadascú trïi.

css.php