Set 062012
 

No, la pregunta no correspon a cap joc de rol ni a cap pel.lícula d’intriga, és la reflexió que m’ha vingut immediatament al cap en llegir la notícia que un avi mata el seu fill discapacitat i després es suïcida, perquè no es veu amb cor de cuidar-lo, tot sol, després de la mort de la seva dona.

No puc fer-me a la idea, ni per un moment,  de què ha pogut passar pel cap d’aquest home abans de disparar contra el seu fill, amb qui ha conviscut durant 46 anys, amb tota mena de dificultats, deixant-se la vida dia a dia.  Per què tant treball? Quin dolor més intens, quina impotència més absoluta i, segurament, quin sentiment de fracàs personal han precedit els trets.  Terrible i impossible d’imaginar.

Ignoro si els nostres responsables polítics tindran res a dir, i molt especialment aquells que, massa sovint per qüestions d’imatge o de rèdit electoral,  han jugat a crear un miratge de política d’ajuda a la dependència;  i dic que han jugat perquè només de joc macabre puc qualificar una llei tan mal concebuda, tan mal aplicada i, al capdavall, tan retallada, que deixa fora persones com les que ens ocupen i que les porta a la mort.  Imagino que no diran res, i potser millor.

Aquestes dues morts certifiquen la fi de l’engany de la política social.  Perquè quines polítiques socials són aquestes, que maten?  Aquest és l’estat del benestar que hem de preservar?  No gràcies.

Les retallades maten.  I no tinc cap dubte que això és només el començament.  I la incomptència també.  I no maten soles, maten perquè algú prem un gallet normatiu.  I aquest “algú” és l’autèntic, l’únic, assassí.

No oblidem aquests dos morts, perquè el dramatisme dels fets ens ha de servir per jutjar com cal, lluny de progressismes inútils, actuacions futures d’aquells que no en faran cap cas (suposant que se n’arribin a assabentar).

css.php