Set 042012
 

Per al fantàstic sistema democràtic espanyol,  les  declaracions del coronel Alaman Castro amb les quals insta a preservar la unitat d’Espanya, si cal amb les armes, sota el suposat paraigua de la Constitució, no suposen cap crida a la insurrecció militar, per exemple, en cas d’un procés independentista.  I no content, tot seguint demana l’empresonament de diversos diputats elegits democràticament, per si algú tenia cap dubte.

És curiosa la doble vara de mesurar que sempre es fa servir a Espanya.  Una estelada en un estadi de futbol pot generar violència i una crida a la rebelió militar armada, no.   Simptomàtic.

Per acabar-ho de reblar, no falten veus de suport a la iniciativa del coronel.  Albert Ribera o la popular María José García Cuevas, sense anar més lluny.  Evidentment, els únics diputats que en algun moment s’han de retractar de les seves paraules o demanar disculpes són els independentists, mai els procolpistes.  Imaginar responsabilitats polítiques o mesures judicials  ja fóra demanar massa.

Espanya és així, encara lligada a la nostàlgia autoritària dels militars franquistes, convenientment alimentada des dels governs amb importants contractes de subministrament armamentístic, molt difícils de justificar en temps de retallades.  Però ja se sap, l’exèrcit espanyol sempre s’ha de tenir content i a la recambra per si cal treure l’espantall per recordar qui mana, i això ho saben perfectament els governs de qualsevol color, a Espanya.  Al cap i a la fi, els tics autoritaris hi són, fins i tot, a la corona, on el rei no s’està de fotre un carxot al seu xofer quan li sembla.  Això, evidentment, tampoc no és motiu de res, encara que suposi una agressió a un serv idor públic.

Cada dia tinc més clar que és imprescindible anar passant, ni que només sigui per conservar la poca salut democràtica que encara ens queda.

Set 032012
 

Carlos Fabra.  Estrambòtic personatge, amb fort arrelament familiar en la política valenciana i promotor del fantàstic i inútil aeroport de Castelló, entre altres mèrits, podria haver tingut un nou rampell de sinceritat (similar a aquell de l’aeroport del abuelito), però ara en relació a la prostitució i, en aquest cas, a la prostitució gai.

“Els gais a Castelló voten el PP perquè tenen putuclubs i nosaltres en som els millors clients” va dir Fabra, segons afirma Enrique de Diego, un dels fundadors d’Intereconomia.

Com lliguen aquestes paraules amb el posicionament oficial del seu partit, procatòlic, contrari a l’homosexualitat i a les seves unions i, de portes enfora, clarament contrari a la prostitució?  Doncs fent evident, un cop més, la seva absoluta hipocresia ideològica.

Hauria estat bé saber què en pensen personatges com Anna Botella, Alberto Ruiz Gallardón o Alícia Sánchez-Camacho, i tota la cúpula celestial del Partit Popular en general, d’aquestes paraules.  Però evidentment, han callat i no han dit ni piu, és clar.  I ja diu la dita que qui calla, atorga.

De tota manera, sí que sembla que el PP ha obert un debat sobre la protitució.  Serà bo seguir aquest debat, si és que dura gaire.  Estic segur que Fabra hauria de ser un dels referents a consultar, si més no, com a suposat expert en la matèria.

I és que la sinceritat sempre és complicada de practiar per qui no n’està gaire fet.

Set 022012
 

Agitar-se, cada nit, amb un somni i llevar-se, cada matí, amb un motiu.  Aquesta és una recepta que vaig llegir, no recordo on, per tenir una vida una mica més satisfactòria i més plena.

Aquests temps de crisi i d’incertesa que vivim, segurament, constitueixen un escenari magnífic per aplicar sistemàticament aquesta màxima.

La nit és l’espai natural dels somnis i, per tant, anar al llit amb algun, amb qualsevol de les nostres fantasies, segur que és alguna cosa positiva.  Quant al dia, l’espai de la realitat, aconseguir que quan ens llevem cada matí tinguem un motiu per saltar del llit  és la millor manera de començar la jornada.

Segurament que no calen ni grans somnis, que rarament es compleixen, ni causes èpiques.  Segur que la nostra ment, la de cadascú de nosaltres, malgrat totes les dificultats, encara és prou capaç de dibuixar somnis i motius pels quals val la pena llevar-se i tirar endavant, amb independència de tot allò que ens ve de fora i que no podem controlar, per omplir de sentit i d’il.lusió la nostra existència.

Agitar-se amb un somni i llevar-se amb un motiu.  Potser no cal massa més.

Set 012012
 

Imagineu la situació:  uns amics vostres organitzen un gran ball de disfresses i us animeu a anar-hi, però avisant que no portareu disfressa, perquè us sembla ridícul això de vestir-se de personatge extravagant, i deixant ben clar que no penseu ballar, perquè no us agrada.  Una mica estrany, oi?

Doncs justament aquesta és la postura de CiU (primer de C i després d’U) en relació amb la manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona.  Hi aniran, però amb unes normes pròpies que res no tenen a veure amb les de la convocatòria.

De petit em van ensenyar que cal saber estar als llocs i actuar en conseqüència.   No sempre és fàcil i de vegades costa molt, però sempre queda el recurs d’excusar-ne l’assistència, de manera educada.  I és que no es pot intentar marcar les regles d’un joc que no és teu, per més acostumat que estiguis a manar, que sembla que és el que ens ha volgut fer amb les seves recents declaracions el ja inqualificable Antoni Duran Lleida.

La veritat és que ja no tinc clar si aquesta postura és una nova mostra de traïció al país, tant per part d’ell com de bona part dels partits que li atorguen protagonisme, sempre rere la màscara d’una suposada responsabilitat política, o és que els amics dels governs de Madrid també els estan fent el joc en la seva darrera guerra bruta.

Però bé.  Ni cas, que si volen ser els amargats de la festa (que ho seran) i fer novament el ridícul, allà ells.  Nosaltres, preparem les nostres millors gales i, el dia 11, a dir clarament qui som i què volem, sense fer trampes.

css.php