Nov 242011
 

Si algú havia arribat a creure que amb la marxa del president Zapatero s’havien acabat les mentides i les declaracions que no es compleixen mai, ho té clar.  Del nou govern espanyol encara no en sabem gran cosa més que els resultats electorals i ja tenim un parell de mentides revelades:

Primera:  on es va dir que del pacte fiscal amb Catalunya es podia parlar, res de res.  Ni la menor intenció, per més que ens hi posem.  Molt mala peça al teler de CiU, que veurà naufragar el seu buc insígnia.

Segona:  tot i que a l’abril el PP votava a favor del pagament avançat del fons de competitivitat a Catalunya (1.400 milions d’euros de res -les retallades previstes per a 2012 són de 1.000 milions, no ho oblidem-), ara diu que ni en broma pagarà aquests diners.  També serà bonic veure quins números faran quan arribi el moment, perquè segur que encara ens tocarà pagar.

La veritat és que fa una certa por pensar què diran quan governin de debó, però molt em temo que ens cauran per totes bandes.  I el més trist serà veure els eterns aspirants a ministres d’Espanya fent de comparses a canvi de res (o potser a canvi d’alguna cosa inconfessable?, perquè si no, costa d’entendre tant seguidisme).

Potser l’únic positiu de tot plegat serà que cauran les màscares que s’han fet servir fins ara, per tal d’arribar al poder.  Em sembla que les paraules de la senyora Alícia Sánchez Camacho divendres passat ( “Cal tenir molta barra per venir aquí a insultar el Partit Popular després de quatre anys de no haver-hi estat i després d’haver-nos negat els diners que són nostres. Cal tenir molta barra”) formaran part de la memòria de la mentida espanyola, com aquell tristament famós “apoyaré…“.

Ells són així, no ens enganyem.  Menteixen tant com calgui per esgarrapar poder.  Per si algú no té prou memòria, que vagi seguint les notícies.

 

css.php