Nov 202011
 

Més enllà de les eleccions, de la prima de risc, de les promeses que mai no es compliran i de les ànsies de poder, hi ha la vida, que segueix el seu curs, amb absoluta indiferència per tot plegat.

Aquest any, la climatologia ens està regalant una tardor suau, malgrat els aiguats o la manca de bolets;  una tardor, en qualsevol cas, que convida a passejar i deixar-se endur per la màgia de les mil tonalitats dels grocs i del vermells.  Deixar-se anar enmig d’un paisatge de tardor, ja sigui a la placeta o el passeig del costat de casa, o als boscos més inaccessibles, és un dels millors remeis que conec contra l’engoixa quotidiana.

Aquests dies de campanya, d’eleccions i de posteleccions, segurament, són els més adequats per gaudir, en la seva plenitut d’aquest regals que cada any ens fa la natura i per recordar que nosaltres i el nostre entorn som el més important, l’únic important, de fet, per més que cridin tots aquells que viuen massa lluny de la vida.

Nov 192011
 

Encara que pugui sonar a tòpic, la realitat supera la ficció, un cop més.

Si els dirigents socialistes buscaven algun efecte psicològic sobre l’electorat, tot fent coincidir les eleccions amb l’aniversari de la mort del dictador (no en tinc cap dubte), ara resulta que qui pot arribar a treure’n rèdit és l’extrema dreta, perquè s’ha autoritzat una marxa falangista al Valle de los Caidos en plena jornada de reflexió.

Si la jornada de reflexió ja és una estupidesa majúscula, en uns temps en què la informació i la comunicació són absolutament imparables, amb notícies com aquesta, l’estupidesa es fa extensiva a la pròpia norma que la regula i que és capaç de considerar que una marxa falangista al seu santuari per homenatjar la memòria del seu fundador no és un acte polític (i no en parlo del seu contingut clarament contrari a la democràcia i a la sagrada Constitució).

Potser és un signe més dels temps que venen.  Qui ho sap.  Perquè, de fet, mentre els falangistes campen amb absoluta llibertat, els entrebancs a les concentracions de l’òrbita del 15 M són constants, per part de la Junta Electoral i dels seus acòlits jurídics i polítics.

Nov 182011
 

No vull ser fatalista, però molt em temo que la fi de la televisió catalana tal i com l’hem coneguda fins ara és ben a prop.

Fa quatre dies ens llevàvem amb la notícia que IB3, incomplint la normativa que la regula, passava a emetre pel.lícules en espanyol.  Els arguments?  els de sempre:  l’estalvi, la diversitat i tot això que de tan demagògic ja sona a inútil.  El resultat?  La reducció de la presència televisiva del català.

La situació al País Valencià, pel que fa a televisions, ja és ben coneguda, sobretot pel bloqueig a la recepció de TV3, sense anar més lluny.

I ara, ja a Catalunya, el candidat popular, Jorge Fernández Díaz, no té cap rubor a qualificar d'”ofensiva” la despesa televisiva (la que es fa en català, evidentment), tot barrejant les xifres de les televisiona autonòmiques en general amb la que es fa aquí.

No hi ha espai per a la sorpresa en la política del futur govern d’Espanya respecte al català a la televisió:  reduir-ne la presència tant com es pugui i, de passada, mirar d’unificar les televisions autonòmiques amb una programació comuna (evidentment, en espanyol).

Aquest és el futur a partir de dilluns vinent.  Preparem-nos per a una autèntica allau de demagògia anticatalana, també pel que fa a la nostra televisió.  El País Valencià i les Illes ja deixen prou clar com actuarà el PP, en aquest àmbit.  Les declaracions de Fernández Díaz eliminen qualsevol ombra de dubte i qualsevol esperança d’acord entre els nostres interessos i els seus, per més que digui el candidat Duran Lleida.

Què en serà de positiva la crisi per a aquells que ens volen tornar al passat…

Nov 172011
 

Els catalans hem de començar a assumir, perquè ens ho sentirem, i molt, els propers anys, que som l’origen de tots els mals d’Espanya.  Començant pel desgavell de la persecució lingüística (del castellà, evidentment), seguint per la crisi econòmica i acabant pel deute de l’Estat.  Ara vindran els resultats tangibles de les piles de demagògia antiautonòmica que patim des de fa anys.

És el que hi ha:  la clara voluntat de posar la marxa enrere pel que fa a aquest trist estat de les autonomies.  De fet, ja fa molt de temps que anem sentint la cançoneta però, cada cop més, les coses es van posant a sobre de la taula sense cap pudor.  Ara, el govern de Madrid acusa les autonomies, i especialment Catalunya, de l’incompliment espanyol del seu compromís de deute.  I el més bo del cas és que en som responsables per fer massa declaracions que generen dubtes en els mercats.  Per llogar-hi cadires.

És a dir, que no té cap responsabilitat un govern que va negar l’evidència de la crisi per guanyar unes eleccions, al preu (mai més ben dit) que fos.  No tenen cap responsabilitat els governs que en temps de crisi encara incrementen els seus pressupostos autonòmics (com el de la pobre Andalusia, amb el seu govern socialista, com el de l’Estat).  No té cap responsabilitat un “govern amic” que ha disparat el deute català en molt pocs anys amb plena complicitat de la ministra del ram.  No té cap responsabilitat un govern que porta anys fent pals de cec que no han servit absolutament de res, i només cal veure els resultats de les seves mesures per constatar-ne la inutilitat.

Res.  La culpa, de les autonomies, i a recentralitzar toquen, que ara, amb governs del PP arreu, ho tenen fàcil.  I culpable major del regne, Catalunya, que retalla poc (bé, amb permís de la candidata Chacón, que pensa que massa) i genera incerteses.

Si tan dolents som, què esperen a fer-nos fora?  Si només som un llast que genera misèria, què esperen?   Nosaltres estaríem encantats!

Nov 162011
 

És sorprenent, que no immerescut, l’èxit enllà de les nostres fronteres de “Polseres vermelles“, la sèrie de TV3 sortida de la meravellosa ment d’Albert Espinosa.

Fa uns dies es va confirmar la compra, per part de la cadena nordamericana ABC, dels drets per fer-ne una versió més ianqui, això sí, a cura de Dreamworks, la productora d’Steven Spielberg.  Ara hem sabut que una altra cadena nordamericana, VMe, emetrà la sèrie original, amb àudio en català i subtítols en anglès.  Una magnífica notícia (algun dia no ens hauria de sorprendre) pel que suposa de respecte, tant a l’original, com a la llengua de creació, la catalana.

A la vista de tot plegat, encara es fa més difícil de justificar la postura de les televisions espanyoles, en aquest cas TNT i Neox, que també tenen previst emetre la sèrie, però doblada a l’espanyol.  Absolutament previsible, en tant que pràctica habitual.

La qualitat no sap de fronteres, això és evident, però el cervell sí que sap de llengües i, en alguns, no hi cap altra que la seva.

Ja ho sabem, si tenim un producte de qualitat i volem que realment s’expandeixi, es valori com cal i es respecti, cal anar fent les maletes.  Bon viatge, polseres!

Nov 152011
 

Avui arriben a Barcelona les campiones de la Copa Amèrica d’hoquei patins.  Curiós, molt curiós.

No és curiós que tornin a casa les esportistes, ni que vinguin amb un títol davall del braç.  El que és realment curiós és que vuinguin com a integrants de la selecció catalana i que hagin competit en un torneig americà (ni europeu ni mundial).  Però les coses són així i a l’Espanya plural no  hi cap altra selecció que l’espanyola, i per això cal anar a fer les amèriques.

La meva enhorabona a aquestes grans esportistes que, malgrat totes les dificultats, segueixen portant el nom del nostre país arreu del món, i ho fan amb constància, amb ganes  i, finalment, amb èxit.

Ben segur que aquesta notícia no ocuparà grans titulars a la portada de cap diari esportiu.  Ben segur, també, que no hi haurà rua triomfal ni grans celebracions de benviguda.  Segurament no hi seran perquè es tracta d’hoquei patins (esport no majoritari però amb una importantíssima implantació i història a Catalunya), d’un equip femení i d’una selecció catalana.  Malgrat tot, tant li fa.  L’èxit és l’èxit, el campionat és el campionat, la satisfacció i l’orgull són la satisfacció i l’orgull, i la selecció és la que és, la nostra.

Una nació, una selecció.  I si és una selecció guanyadora, com en aquest cas, molt millor.

 

Nov 142011
 

Seria tristíssim i summament greu que es confirmessin les afirmacions de la Sindicatura de Comtpes sobre les pressumptes irregularitats en la gestió del Memorial Democràtic.

Molt més enllà d’un hipotètic afavoriment d’interessos molt particulars i privats, una pràctica lamentablement massa freqüent en diferents governs de tot pelatge, el que faria especialment greu aquest cas seria  la matèria sobre la qual se sustentaria l’estafa:  la recuperació de la memòria històrica, l’autèntica assignatura pendent de la democràcia.

La mort de Franco va deixar una llosa de silenci i de voluntat d’oblit que encara no ens hem pogut treure de sobre i que ha servit per justificar, gairebé per legitimar, les pràctiques colpistes i repressives del franquisme.  El Memorial Democràtic va ser una autèntica alenada d’aire fresc sobre aquest oblit.  Més encara, l’oportunitat de posar nom i rostre a moltes víctimes silenciades i de restituir la dignitat de tants i tants represaliats pel franquisme.

Davant d’aquesta oportunitat històrica, si es confirma que tot aquest esforç noble i desitjat per molta gent ha servit per enriquir determinats interessos particulars, s’haurà posat una nova llosa (potser definitiva), no ja sobre els fets històrics, sinó sobre la voluntat de restitució de la veritat.  Les víctimes que encara esperen justícia no mereixen aquest engany, ni aquesta manipulació mesquina del seu dolor i dels seus legítims drets, per part d’uns responsables polítics que afirmaven defensar-los.

Nov 132011
 

Parlava de les vinyes del Priorat i, per extensió, de Catalunya, quan Lluís Llach, en el programa del Canal 33 “En clau de vi” va dir una gran veritat:  “si fem les coses bé, tindrem un lloc en el món”.  Remarco la primera part de l’afirmació:  “si fem les coses bé”.

Sovint tendim a fer coses sense mirar gaire més enllà.  Cal fer això?  Es fa i llestos.  Doncs no.  Cal fer les coses bé.  Aquesta és l’única garantia de futur.  Aquesta idea, aparentment ben simple, s’hauria de convertir en pauta obligada de conducta, tant individual com col.lectiva.  Fem el que fem, fem-ho bé, amb ganes, amb constància, amb il.lusió.  El resultat del nostre treball tindrà un lloc al món que li pertoqui, tant si és un vi, com un programa polític, com la construcció d’una vida en parella, o l’educació d’un fill.

Aquesta petita reflexió només vol ser un crit contra la mediocritat, contra aquesta mediocritat generalitzada que ens tanca portes i que no ens deixa espai per existir, perquè som incapaços de sortir d’una massa fosca, grisa i sense identitat, i de guanyar-nos un lloc singular i únic en el nostre petit o gran món.

Apostem per fer les coses ben fetes, encara que ens calgui molta perseverança, molta paciència i, fins i tot, molta tossuderia.  Perquè només fent les coses bé podrem ser algú:  nosaltres mateixos.

Nov 122011
 

En un dels darrers consells de ministres del govern Zapatero s’aprova ben bé a correcuita, la creació del futur consell rector de l’Aeroport del Prat.

Aquesta és la resposta a aquell compromís que Catalunya tindria un paper determinant en la futura gestió de l’aeroport i bla, bla, bla.  I com no podia ser de cap altra manera, una nova estafa a la vista.  Cert que diferents institucions catalanes tindran 5 dels 9 membres del consell, però no menys cert que no serviran de res perquè tots els acords que calgui prendre requeriran majories que obligaran a negociar sempre amb AENA i que, per tant, li atorguen un efectiu dret de vet.

Ja cansa haver de jugar sempre amb qui reparteix cartes marcades, com ja va passar amb el magnífic taspàs de Rodalies.  Ja cansa comprovar que ens aixequen la camisa una vegada i una altra.

Caldrà veure la resposta des de Catalunya, però molt em temo que serà l’habitual:  callar, entomar i felicitar-ser pel gran exercici de negociació i per un nou pas endavant cap a la misèria nacional (perdó, cap a majors cotes d’autogovern).

Francament, a canvi de tenir 5 poltrones ben inútils en un consell rector (no dubto que als elegists els farà molta il.lusió), no crec que el país mereixi aquesta nova humiliació, perquè ja n’hi ha prou que ens venguin dret a opinar per dret a decidir.

Un cop més, moltes gràcies per la seva comprensió, senyors del PSOE, i per la seva habilitat negociadora, senyors de CiU.

Nov 112011
 

Una pista de l’aeroport es queda sense llum, els passatgers sense arribar a l’hora, les persones que els esperàven a terra, sense saber quan arribarien, i el conseller del ram, sense informació fins que rep una “piulada” providencial.

No, no és l’esquema de l’argument de la versió 2011 d'”Aterra com puguis”.  És el que va passar la nit del 8 al 9 de novembre a l’Aeroport del Prat.  Encara que sembli increïble, una de les pistes d’aterratge es va quedar sense llums, la qual cosa va fer desviar onze vols cap a Reus, Tolosa, Girona i Perpinyà.  Mentrestant, i seguint el que ja és habitual quan es tracta d’AENA, cap informació clara:  vols desviats i punt.

No és normal que un aeroport que aspira a ser alguna cosa més que un aeròdrom gros pugui arribar a perdre el subministrament elèctric en una de les pistes durant prou estona com per haver de no poder fer aterrar onze vols.  No és normal que l’ens gestor de l’aeroport no informi ràpidament del que ha passat i de la previsió de ressolució i, sobretot, no és normal que el conseller Recoder se n’assabenti per Twitter.

Bé, potser sí que és normal, tot plegat, perquè estem en un país amb unes maneres de fer i unes infrastructures força anacròniques, gestionades per una empresa que és ama i senyora dels seus dominis i per a la qual un “govern autonòmic” és, simplement,  una nosa més (i ben poc important).

Alguna cosa falla, i molt, en el nostre país quan hi entren en contacte interessos nostres i interessos espanyols.  I si no, com és que determinades coses mai no passen a Barajas, si el responsable és el mateix?  Deu ser la proximitat del mar… Però malgrat tot, conservem la calma, siguem didàctics i intentem mostrar la nostra bondat i el nostre afecte a Espanya, per variar, i parem la maneta a veure si ens volen donar quatre rals per comprar alguna coseta perquè estiguem contents el cap de setmana i no emprenyem gaire.

css.php