Nov 102011
 

Molt lleig, de debó, l’assumpte aquest de la imputació d’Iñaki Urdangarin (duc de Palma) per un suposat delicte d’apropiació de fons públics.  No és que em sorprengui massa, francament, però no m’agrada l’ús del poder per a interessos particulars i molt menys si està vinculat a una institució tan absolutament inqüestionable i tan per sobre del bé i del mal com és la monarquia perquè, aleshores, la qüestió esdevé molt més greu.  No m’agrada gens.

Segurament, Urdangarin va ser un gran esportista, potser un bon estudiant a ESADE i, fins i tot, qui sap si una persona força intel.ligent.  De tota manera, costa imaginanar que arribés als càrrecs als quals ha arribat, només per mèrits propis.  Ara es comença a saber que és possible que el ducat que ostenta, a més, hagi implicat negocis no gaire clars amb el govern de les Illes i, potser també, amb el de València.  Curiós.

Ja és molt vella la relació de la Casa Reial amb Mallorca i els seus empresaris, per exemple.  Només cal recordar, sense anar més lluny,  el bonic obsequi d’un iot al Rei, no fa tants anys.  Paral.lelament, també venen de lluny les veus que qüestionen l’origen de la fortuna de la monarquia espanyola.  I és que alguna cosa desafina, en tot plegat.

Donem temps a la justícia a fer la seva feina, i esperem que la faci bé i sense limitacions imposades, i ja veurem com acaba el cas, però també tindria la seva gràcia que arribéssim a la república per una qüestió de desprestigi, per un cas de corrupció, d’un dels membres plebeus del clan de la corona campechana,  i no per convicció democràtica.  Francament, i salvant totes les distàncies, recordaria massa el cas d’Al Capone, que va fer cap a la presó per un “simple” delicte fiscal.

Nov 092011
 

Ryanair abandona l’aeroport de Reus, deixa molt tocat el de Girona i, pel que fa a Lleida, l’espantada ha estat gairebé absoluta.  El Prat, per la seva banda, avança a bon ritme cap a aeroport farcit de vols de baix cost.  Bon panorama.

Quan veig que els operadors aeris poden cancel.lar unilateralment els seus contractes per volar des d’un determinat aeroport, tot i les importants ajudes públiques que reben, em demano quins contractes havien signat.  Em costa molt imaginar que un dia pugui anar al banc i dir:  “demà, deixo de pagar la hipoteca, perquè no em surten els números i ja tornaré d’aquí a uns mesos, si la cosa pinta millor”.  Si fa no fa, això és el que fa Ryanair, entre altres.

De tota manera, el més sospitós de tot plegat és el poc soroll de la classe política, tot i que està en campanya.  Estem assistint a una autèntica desvalorització de la nostra xarxa aeroportuària (per dir-ne d’alguna manera), amb un importantíssim impacte econòmic i amb una clara minva de les nostres perspectives de futur com a país, perquè els aeroports són una infrastructura fonamental, i aquí gairebé ningú no diu ni piu.

Com que no entenc res i em temo el pitjor, crec que el millor és pensar que, potser, la redacció dels contractes amb els operadors (imagino que deuen existir) es va fer seguint el model que podem trobar en aquesta brillant mostra de negociació d’un contracte, de l’any 1935.  Si aquest fos el cas, si més no, riuríem.

Nov 082011
 

Avui fa quaranta anys i un dia (oi que sona a condemna?) de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, un dels principals artífex de la Catalunya política i social que ara mateix tenim.

Molt a grans trets, els seus objectius eren aconseguir per a Catalunya drets democràtics, poder polític i econòmic i dret a l’autodeterminació.  Com podem veure, quaranta anys després, bona part d’aquest ideari segueix tristament vigent.

L’Assemblea de Catalunya va fer bandera del crit “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que tots els que tenim una certa edat recordem com a banda sonora de la nostra adolescència.  Ara, quaranta anys més tard, Catalunya és en una mena de punt mort democràtic:  tenim institucions (amb més aviat poc poder polític real), tenim un sistema de finançament que sagna sense pietat la capacitat productiva i de creixement del benestar del país i no tenim reconegut l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Pel que fa al panorama polític, no crec que calgui insistir en l’absurda atomització dels partits nacionals.  Molt més absurda i evident si mirem enrere i valorem el que s’ha aconseguit en quatre dècades i fem una projecció d’on podem ser d’aquí a quatre més.

És imprescindible aprendre del passat, encara que sembla que els nostres líders polítics (tot sovint per una simple confrontació d’egos) no estiguin per la feina, per més que diguin.  Aquesta pot ser la nostra nova condemna:  la incapacitat dels nostres polítics de llegir la història i d’aprendre d’aquells que van aconseguir que puguin ser on són.

Ja en tornarem a parlar d’aquí a quaranta anys i un dia, si hi arribem.

 

 

Nov 072011
 

Si algún encara tenia dubtes sobre el poder d’Interent, la retirada d’anunciants del programa “La Noria“, de Telecinco, per la seva entrevista a la mare d’El Cuco, implicat en l’afer de la desaparició de Marta del Castillo, pot ajudar a esvair-los.   No és que ara determinades companyies hagin abraçat l’ètica en els seus negocis, no, senzillament és la por a la identificació per part del públic (dels clients)  de les seves marques amb una determinada manera de fer.

Parlar de Telecinco és parlar d’un grup de mitjans de comunicació que ja fa anys que consolida una important quota de pantalla gràcies a una determinada manera de fer televisió a partir de l’escàndol i d’una graella farcida de telescombraria que s’autogenera i es retroalimenta, sense aportar res de valor.  I deu ser bon negoci, fer les coses així, perquè els resultats els són molt favorables.  De tota manera, sempre hi ha el moment en què s’ultrapassen determinats límits i comencen a passar coses no previstes, com és el cas que ara ens ocupa, o com va ser, ja fa anys, el tractament que Antena 3 va fer de l’assassinat d’Alcàsser, l’autèntic punt d’arrencada d’aquesta televisió èticament més que qüestionable.

Davant d’un escenari d’èxit de públic, les marques comercials no dubten ni un segon a situar la seva publicitat al costat dels programes de major audiència.  El contingut tant li fa, el que compta és l’audiència.  Fins que arriba un ciutadà, un de sol, que fa una crida a Internet contra determinades pràctiques suposadament periodístiques, provoca una reacció en cadena de diferents empreses i, fins i tot, fa trontollar el valor borsari de Telecinco (situació transitòria, però real).  I és que en un món capitalista, no hi ha com tocar els diners per provocar reaccions.

Potser és el moment de prendre consciència del nostre autèntic poder com a persones individuals gràcies a la Xarxa i, com em repetia la meva padrina, de guardar-nos de les males companyies (televisives i no televisives).

Nov 062011
 

Hem sentit infinitat de cops que el que cal, avui dia, sobretot en el mercat de treball, és ser polivalents.  Imagino que és una manera com qualsevol altra de dir que ens tocarà treballar en qualsevol cosa i que més ens val fer veure que sabem de tot, si no volem quedar-nos sense feina.  Aquesta accepció de “polivalència” és la justa mesura del nivell de competitivitat del nostre país, i així ens va.

De tota manera, aquesta idea de fons:  “capacitat d’adaptació” és molt més interessant i cal que la tinguem ben present. Gràcies a la seva capacitat d’adaptació a la realitat i al medi és com la humanitat ha pogut avançar, des d’abans i tot que la subsistència depengués de caçar un mamut a cop de llança, de tant en tant.  Repassem la història i veurem com les circumstàncies canvien i com les societats i les persones s’hi adapten de manera instintiva, per pura supervivència.

També podem fer l’exercici de revisar mentalment la nostra vida i veurem com ens hem anat adaptant als canvis.  Des de l’escola fins a la paternitat, per exemple, passen moltes coses, i prou bé que les anem entomant.

“A cadascú li toca el que li toca.  L’important és adaptar-s’hi”.  Aquesta afirmació la va fer l’arquitecta Benedetta Tagliabue durant el programa “El convidat”, de TV3.  A banda del coixí econòmic, familiar, cultural… que cadascú pugui tenir, crec que la frase és prou encertada, i més en temps de profunda transformació com els que vivim.

Cal ser conscients que res no és permanent, que tot va canviant al nostre voltant, sense que ho puguem evitar,  i que nosaltres també ho fem, sabent-ho o sense saber-ho, per adaptar-nos a les noves realitats, per assumir-les, reubicar-nos i seguir endavant, en un nou escenari.  No serveix de res instal.lar-se en la queixa permanent, perquè la vida no s’atura i correm el perill de perdre el pas.

Crec que si en som conscients, aquesta adaptació sempre serà més fàcil, molt més còmoda i, sobretot, ens servirà per diferenciar-la de la resignació, de l’explotació o de la mediocritat que sovint ens volen vendre com a paradigmes de futur, sota la disfressa de la  “polivalència”.

Nov 052011
 

Jo que pensava que la meva capacitat de sorpresa ja no admetia gaires coses noves, i em trobo amb personatges que semblen sortits de la imaginació desenfrenada de qualsevol guionista còmic.  I és que cada dia tinc més clar que només cal donar autoritat (i armes) a algú perquè perdi l’oremus absolutament.  Sigui com sigui, encara al.lucino amb la notícia que els mossos d’esquadra han multat amb 500 € un conductor que “pilotava” un cavall (un dos cavalls no, un cavall, d’aquests de quatre potes…) tot superant la taxa d’alcohol prevista a les normes de trànsit.  Bé, de fet, era una euga, però el detall no fa variar gaire la cosa.

Imagino que tot plegat pot quedar en no res, perquè considerar l’euga com a “vehicle” costa d’imaginar, i més si el tal vehicle ha de ser de tracció mecànica (llevat que en lloc d’una euga fos un toro, aleshores potser sí que podria ser mecànic, tot i que llavors ho tindria complicat per circular… No és senzill).

M’agradaria molt saber, per pura curiositat, quina interpretació han fet i quin raonament han seguit els mossos per arribar a imposar aquesta sanció.  Per cert, la descripció del “vehicle”, tal i com la van fer els agents de l’autoritat no té desperdici.   Quin brillant exercici d’imaginació (potser d’estupidesa?) per indicar la marca, el model i la matrícula.  Si hi ha tres camps per omplir, s’omplen, sigui com sigui.  Que no sigui dit que la denúncia està incompleta.  D’altra banda, sembla que el conductor no perdrà cap punt, tot i els 500 € (sempre és una sort).

No sé si la carretera on es va perpretar la infracció és gaire concorreguda, tot i que imagino que no, si els mossos no tenen altra feina que multar genets.  Conseller Puig, se us està girant feina, em temo.

Quin país!

Nov 042011
 

Ja sabem que l’administració de justícia és un dels àmbits on la presència del català és menor.  Podem dir que la culpa és el marc legal vigent, de la unitat de la carrera judicial, de la poca disposició i coneixement dels advocats… i segurament tindrem raó.  Ara cal afegir-hi un altre motiu:  la mala fe.

No sé qualificar d’altra manera la situació que es produeix, per exemple, als jutjats de Catarroja.  Potser direu que és només un cas, però no, crec que no és només “aquest” cas, perquè ja fa anys que el PP al País Valencià està intentant esborrar el català dels àmbits públics i “seriosos” com són els tribunals.  El més greu de tot és pensar que aviat el PP pot tenir una majoria absoluta a Espanya i, aleshores, els experiments de laboratori valencians seran la medecina apta per a tot mal:  el català sempre ser sota de l’espanyol, promesa d’ensenyament trilíngüe per tal de fer fora el català de les aules, limitacions a les televisions públiques, sobretot si fan servir el català…

Aquest és el panorama que ens ve.  De moment, valgui l’exemple de Catarroja per constatar que no només ens esperen limitacions per fer servir la nostra llengua, sinó també tota mena d’humiliacions pel fet d’intentar-ho.  Aquest és el respecte per la diversitat lingüística (i també per la no lingüística) del futur govern espanyol.  Així és que ja ens podem anar acostumant a ser objecte de burla i insult, cada cop més freqüents, a diferents mitjans.

Nov 032011
 

Encara no ha començat la campanya electoral i ja n’estic tip.  Quines dues setmanes llargues ens esperen… Potser és que penso que en aquestes eleccions els catalans no ens hi juguem gairebé res, perquè guanyi qui guanyi (el PP amb majoria absoluta o el PP amb majoria suficient) a nosaltres ens tocarà el rebre, un cop més, i de quina manera.

L’únic diferència respecte a convocatòries anteriors és que ara, amb l’alevosia que dóna la crisi econòmica, tant el futur govern com la futura oposició estan d’acord a recentralitzar Espanya.  Ha sonat l’hora de deixar les autonomies en simples demarcacions territorials sense poder efectiu, per allò d’estalviar,  i tornar a concentrar tota la capacitat de decisió (encara més) a Madrid.

Ara vindran tota la tirallonga de promeses i declaracions pomposes, com la idea de l’Espanya federal, allò d’abaixar impostos i incrementar prestacions, que si la destrucció o no de l’estat del benestar… en fi, res que no hem sentit abans.  I de propina,  les ocurrències del candidat Duran Lleida sobre els immigrants, el nombre de fills, el no a la independència… i CiU tocant el flaviol, al ritme d’entre dos aguas.  Mentrestant, els dos partits principals fent cada dia més clara la tendència a un bipartidisme que els eternitzi en una alternança de poder que planteja seriosos dubtes respecte a la seva qualitat democràtica i a la seva representativitat real.

Només de pensar-hi marxaria ben lluny, com a mínim, un mes.  A veure si hi ha un petit miracle, em toca la loteria i em puc retirar de tanta tonteria…

Nov 022011
 

Està vist que la cosa cosa no dóna més de si i que si volem una millora econòmica hem d’anar a buscar a fora allò que som incapaços de generar a casa:  riquesa.

Des de fa un temps, sembla que la gran esperança blanca de l’economia catalana passa per l’atracció massiva de capital rus, un capital forjat a partir de l’atomització de la Unió Soviètica per part d’un important grup de persones amb pràctiques no massa clares quan no, directament, susceptibles de ser considerades delictives.  Però aquest és el pa que s’hi dóna, i més en temps de penúries.

2011 ha estat ja batejat com l’any del turisme rus .  Creix la promoció directa d’habitatges catalans (i espanyols) a Rússia, sobretot d’habitatges de luxe.  Hotels i restaurants estan encantats amb aquests visitants de cartera fàcil.  Fins i tot la salvació de l’aeroport de Lleida-Alguaire sembla que ha de venir dels esquiadors russos (si a les autoritats espanyoles els ve de gust enllestir els permisos previs).  Evidentment, de xarxes de prostitució, de tràfic de drogues i de blanqueig de capitals, ni en parlem, no fos cas.

Davant de segons quines coses, no puc evitar pensar en aquella meravellosa Bienvenido, Mr. Marshall i els seus americanos, o en el no menys conegut que vienen las suecas i demanar-me si això dels russos aportarà, realment, una mica de valor, o si la seva contribució real a la prosperitat serà la de la pel.lícula de Berlanga, o la de les rosses nòrdiques.

De moment, benvinguts siguin aquests ingressos, perquè en temps de guerra qualsevol forat és trinxera,  tot i que sempre és una mica trist veure que encara no som capaços de dibuixar un futur propi, un projecte de desenvolupament econòmic i social veritablement innovador, sostenible i nostre, sense caure en tòpics casposos.  Que n’és de profuda l’empremta del desarrollismo espanyol…

Nov 012011
 

Ahir castanyada, a casa.  Vam entrar formalment a la tardor amb aroma de castanyes, moniatos, panellets i moscatell, com mana la tradició.  I també amb el colors de les fulles de tardor, ocres i vermells, i amb el record dels difunts, i amb fantasmes, buixes, vampirs i una gran carbassa amb ulls, nas i boca.  I “els de sempre” ens vam tornar a asseure al voltant de la taula, com cada any, per fer festa i per compartir somnis i il.lsions d’un futur millor.

Sabem sumar, i tot ens és bo i ens agrada, si del que es tracta és de fer festa, de compartir il.lusions i d’aportar, cadascú de nosaltres, alguna cosa per crear una estona de felicitat compartida.  Ahir vam obrir l’ampolla de vi bo que guardàvem per a una ocasió especial.  I quina ocasió més especial que tornar a ser els que ens trobem sempre, en totes les ocasions assenyalades, des de fa anys i panys?

En un temps en què les coses es creen i es destrueixen, fins i tot les relacions humanes, a gran velocitat, ser una colla de gent d’edats i maneres de fer diferents, una estranya manada humada que s’estima i que sap compartir el dia a dia i també la festa, any rere any, és una riquesa impagable.

Vam fer castanyada, halloween, dia de difunts i tot el que se’ns va passar pel cap, i vam riure molt.  Perquè tot val quan ets realment amb “els teus”.

css.php