ag. 212013
 

Hi ha frases mítiques.  Hi ha frases d’aquelles que queden en algun racó de la memòria (generalment col.lectiva) i que esdevenen autèntics lemes d’una determinada època.  Una d’aquestes frases és la que va dir el president Mas referint-se a la crisi.  Allò que cal fer més amb menys.

Tota una invitació a la gestió eficient i a l’optimització dels recursos.  Fins aquí, correcte.  Però una cosa és optimitzar, una altra demanar miracles i una tercera, encara, arribar al ridícul.  I molt em temo que aquesta darrera és la que ens ha tocat aquests darrers dies amb la supressió de dues jornades castelleres per manca de serveis sanitaris disponibles.  Una a la vila de Gràcia i una altra a Tarragona.

Ens donaran totes les explicacions que voldran, però suspendre una activitat tan multitudinària com és una trobada castellera per manca de suport sanitari és de tot punt injustificable.  Si els seveis d’urgències, les ambulàncies, o el que sigui estan sota mínims i no poden atendre correctament una incidència, cal pensar a no convocar determinades cites.  El que no es pot fer és el ridícul d’exhibir una manca de capacitat com la que hem vist aquests dies ni jugar amb les il.lusions de tantes persones.

Les retallades tenen un límit, i al pas que anem, ja no hi ha espai per a més gestió eficient ni per a miracles.  Molt em temo que o bé es comencen a prendre mesures diferents de les d’aquests darrers anys, o el ridícul com a país serà constant, si es manté l’entestament de voler fer coses sense recursos ni mitjans.  I el pitjor és que tots en patirem les conseqüències.

Parafrasejant unes paraules atribuïdes a Groucho Marx, que ens va deixar un 19 d’agost de fa 36 ays, “només allò que és barat resulta car”.  I molt em temo que abaratint, abaratint, ens pot acabar sortint molt cara la broma.  I ara ja no parlo només de castells.

ag. 202013
 

“Piove.  Porco governo” és una expressió italiana que es fa servir per criticar o ridiculitzar aquella actitud d’irracionalitat que consisteix a criticar-ho tot i de manera sistemàtica, quan s’està a l’oposició.

Aquesta expressió m’ha vingut al cap en llegir la piulada de Xavier Sabaté, actualment diputat al Parlament de Catalunya, i personatge de llarga trajectòria política al PSC.  És a dir, algú que suposadament sap què diu i que imaginem que pensa abans de parlar (o d’escriure), però que es veu que li ha agafat el gustet a això d’abocar-les pel broc gros.

Al pas que anem, començo a creure que totes les desgràcies (de les Guerres Púniques fins ara, més o menys) seran culpa de la Via Catalana cap a la independència i del govern convergent.  Home, d’acord que aquest govern no és exactament modèlic, però d’aquí a assenyalar-los com a responsable de les morts a les platges, crec que hi ha un abisme.  Quant a la independència, no compto que sigui el preludi de l’apocalipsi, exactament.

Cada dia em resulten més insuportables la lleugeresa de determinades afirmacions, l’abús de de la demagògia a falta d’arguments racionals i la incapacitat intel.lectual d’alguns dels nostres representants.  Per no parlar de l’absoluta manca de respecte a les víctimes i a les seves famílies quan s’instrumentalitza així una tragèdia, utilitzant-la com a arma contra l’enemic polític.

Un comportament i una actitud intolerables en qualsevol persona amb un mínim d’humanitat, però es veu que ben legítima entre determinada classe política.

ag. 192013
 

Ja hi tornem a ser.  Si fa no fa, com l’any passat.  Ara que sembla més que evident que la Via Catalana (cap a la independència) serà un èxit majúscul, igual com ho va ser la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat, arriba tot aquest ramat de bestiar polític a mirar d’aconseguir-se un lloc com sigui, per intentar treure-hi pit, amb l’esperança d’apuntar-se un triomf que de cap manera no els correspon.

Els durans, navarros, rossos… i tota aquesta colla de cagadubtes o de botiflers no accepten que el país pugui funcionar sense ells i que una iniciativa com la Via tiri endavant malgrat ells i hi han de fotre el nas, tant sí com no.  I la manera que han trobat és forçar que la inicitavia de l’ANC serveixi per cridar que volem votar.  Ridícul.  Ridícul i patètic alhora creure que  mig milió de persones es mobilitzaran per aquest motiu, igual com pensar que l’any passat la manifestació era per reclamar el pacte fiscal.  De fet, no recordo ningú cridant alehores “pacte fiscal.  pacte fiscal” precisament.

Cada dia és més evident que la vella guàrdia política del país ha perdut el nord i reclama a crits la jubilació.  Bé, de fet, el país, la societat civil en general,  ja els ha jubilat, perquè vulguin o no, la seva capacitat d’influir-hi cada cop és més petita, i cada cop els costa més entendre què està passant i com el país els està passant per sobre.

Aquest 11 de setembre que ve serà un clam eixordidor a favor de la independència, per més intents ridículs de pervertir-ne el sentit que facin.  I al capdavall, l’únic ridúcul el faran ells, igual com el van fer l’any passat, intentant marcar les regles d’un joc que no és el seu i al qual no saben jugar.

Nosaltres en som molts més, tenim les coses més clares i ja sabem, sense cap mena de dubtes, que tota aquesta colla no ens fan cap falta, per més altaveus mediàtics que tinguin.  I aquesta tropa, que segueixi amb la seva cançò de l’enfadós, tot i que ja no arriben a irritar ningú, i més aviat fan una barreja de pena, vergonya i riure.  Fem via, doncs.

ag. 182013
 

L’agost és un mes estrany.  D’entrada, perquè vulguem o no, les coses van una mica al ralentí.  Potser és la calor, o les tronades, o que mig país està de vacances i l’altre mig ocupat a fer-les possibles…

Ben mirat, l’agost tampoc no és un mes excepcionalment atractiu.  El paisatge és d’una monotonia destacable, seca, groga.  Els dies es van escurçant, comença a refrescar algun que altre vespre, i plou sense mida i pedrega de tant en tant, ofegant algun que altre projecte.  Així i tot, però, és un mes que esperem amb delit, que passa sovint massa ràpid, que quan s’acava ens deixa un regust d’enyorança, i que ens obre la porta de la rutina i d’onze mesos d’espectatives i projectes nous.

I és que l’agost és el mes de les vacances per excel.lència, de les festes majors, dels vespres i de les nits interminables a la vora del mar, del riu o dalt d’un cim, dels viatges, de fer allò que el ritme habitual no ens deixa fer, de posar la casa en ordre, de retrobar vells amics o d’oblidar temporalment alguna que altra companyia.  D’alguna manera, és un mes per trencar la rutina, fer alguna que altra cosa  excepcional i agafar aire per encarar un setembre sempre complicat.

L’agost, d’alguna manera, és com la vida.  Tot sovint més carregat d’espectatives que de realitats, però que no voldríem que passés tan de pressa.  I com que encara ens en queden un parell de setmanes, aprofitem-les i gaudim-les, siguem on siguem i fem el que fem.

ag. 172013
 

Els elements simbòlics són molt importants en tot el que fem.  Vulguem o no, ens agrada tenir elements que ens serveixin de referència de les nostres activitats, tant de les més públiques i col.lectives (banderes, himnes, escuts, colors…) com a les més privades (un anell de compromís, un amulet…).

Però de vegades, també hi ha símbols que adquireixen un valor especialment transcendental.  Fixem-nos si no en la importància de les relíquies al llarg de la història, per posar només un exemple, o en les dotze campanades per assenyalar el canvi d’any, a un altre nivell més informal i més lúdic.

Ara, el moviment que portarà Catalunya a la seva independència (perquè, no ens enganyem, això no té aturador ni marxa enrere) està preparant el que ben segur que serà un d’aquests elements fonamentals, cridat a tenir un valor prou important en el futur del nostre país:  una campana.  La campana es dirà “Llibertat” (el nom no destaca per la seva originalitat però és efectiu) i farà sentir el seu repic el dia que Catalunya serà independent.

Pocs elements tenen tanta força en l’imaginari col.lectiu com les campanes.  Al llarg dels temps tant han servit per cridar a missa, com per anunciar morts, llençar missatges d’alerta, de festa…  Per aquest motiu, una campana és una excel.lent elecció, al meu parer, com a referent simbòlic d’aquesta nova època que tenim cada cop més a tocar.

No tingueu cap dubte que som a punt de donar la campanada, encara que alguns s’entestin a tocar campanes.

ag. 162013
 

Molt em temo que aquesta bonica expressió passi, en un temps rècord, a la categoria de lema omnipresent en la nostra vida.  I és que el govern popular ha renunciat, definitivament, a intervenir en els preus de l’electricitat.  La raó?  com sempre, allò de compensar el dèficit tarifari, un concepte que cada cop més sona a autèntica estafa als consumidors (a tots i cadascun de nosaltres).  Per cert, a mitjans d’agost, la qual cosa ja parla amb prou claredat de la covardia del ministre i de la vergonya de les mesures.

Després dels favors als bancs, després de regalar-los 23.000 milions d’euros, que en teoria eren un gran negoci per al govern, perquè es tracava (ens van dir -mentir-) d’un crèdit amb interessos, ara els toca el torn a les elèctriques, els altres grans amos a l’hombra.

Tenim a tocar una bateria de pujades del rebut de la llum que la convertiran en un autèntic article de luxe -quan es tracta d’un servei bàsic- que reportarà enormes beneficis a unes empreses que, a canvi, propicien jubilacions milionàries a aquells que les han servit bé, al llarg de la seva etapa al govern.  I tot això amb una escorta de penalitzacions a les energies renovables i a l’autoconsum i enmig d’un sospitós silenci dels grups suposadament d’esquerres i ecologistes.

Una raó més per sortir per cames d’aquesta estafa que és Espanya.  I no tant perquè això no pugui passar en una Catalunya independent, on les relacions entre el govern de torn i les grans companyies de subministraments públics (llum, aigua, gas…) o els bancs (els pocs que ens queden) no siguin més que dubtoses, sinó, ni que només sigui, per canviar una mica l’escenari i poc o molt els interlocutors.

Per si de cas, anem passant, i l’últim que apagui.

ag. 152013
 

Espanya deu ser un dels pocs estats pressumptament democràtics on l’apologia del nazisme està, diguem-ne, tolerada.  Segurament que cal trobar l’explicació d’aquesta autèntica anomalia en el fet que  el franquisme, per bona part de la societat i dels seus representants, sempre s’ha vist com un episodi històric més, sense cap altra altra transcendència que ser una mena de pont entre una república i una monarquia restaurada, obviant que fou una dictadura sorgida d’un cop d’estat militar i que va propiciar quatre dècades de terror i de repressió brutals.

Qualsevol intent de revisió judicial d’aquest període topa amb una llei d’amnistia que va servir per amagar a perpetuitat tots els crims, amb el pretext de la necessària reconciliació nacional.  Però vet aquí que amb el pas dels anys, aquella concòrdia tan meravellosa es va mostrant com una enorme mentida i tornen a treure el nas els defensors de la dictadura i de la repressió contra tothom que opini de manera diferent a ells, amb absoluta impunitat.  Algunes mostres recents:  alguns destacats dirigents del PP al País Valencià o una recent pintada en una plaça de toros .

I no passa res més enllà de la condemna (en el millor dels casos).  Ningú no es planteja seriosament perseguir aquells que fan apologia de la dictadura genocida (ni dels responsables d’aquell període, evidentment), però sí dels que demanen, pacíficament i democràticament, la separació d’Espanya, com bé ens recorda un altre destacat responsable popular.

Ni que només fos per desmarcar-nos clarament d’aquestes postures ideològiques, ja tindria sentit la independència.

ag. 142013
 

Ahir en va arribar una notícia trista:  la cadena SER deixarà de retransmetre partits de futbol en català.  La raó?  la de sempre, la necessitat d’estalviar.  I si ja es fan retransmissions en castellà, fer-les també en català és prescindible.

Sembla del tot lògic, l’argument aquest de l’estalvi.  I potser ho és per quadrar els comptes d’una detereminada empresa, però fixem-nos que sempre, absolutament sempre, és presdindible el català.  En aquesta ocasió, per esborrar de cop 37 anys de feina importantíssima per normalitzar l’ús de la nostra llengua.

Crec que aquesta prescindibilitat del català, en tots els àmbits, i més quan l’argument de fons és l’econòmic, ens acosta perillosament a propostes com la d’Albert Rivera de tancar TV3, perquè ja hi ha moltes cadenes (en castellà, evidentment), i en temps de retallades, cal estalviar.

Les llengües més febles, i ara com ara el català n’és una, sempre acaben resultant prescindibles.  Caldria no perdre de vista aquest principi quan apareguin debats sobre el possible estatus de les llengües en una futura Catalunya independent, perquè mantenir la cooficialitat de castellà i català, molt em temo que seguirà sent una porta per prescindir, sempre que calgui, de la segona, la feble, per més adjectius que se li posin (“oficial”, “pròpia”…).  Que en prenguin bona nota aquells que han de dur el timó del país en un viatge a algun lloc (potser amb una imatge més o menys marinera m’entendran millor).

Si un hipotètic estat català no ha de servir per garantir absolutament la plena presència del català en tots els àmbits, potser és que no ens cal (o que no el sabem contruir).  I és que en qüestió de llengües hi ha amistats molt atractives, però massa perilloses.

ag. 132013
 

Diu una vella dita que més val que parlin de tu encara que sigui malament.  Potser sí, encara que penso que perquè diguin segons què, millor el silenci i l’anonimat.

Qui sembla que sí que creu en aquesta dita és Pere Navarro, que ja fa molts dies que va treient el nas als titulars de premsa a cop de declaracions més o menys fora de to, o més o menys absurdes.  De tota manera, si del que es tractava era de ser notícia dia sí i dia també per demostrar que és políticament viu, ho ha aconseguit.  Altra cosa és que determinades expressions siguin símptoma de bona salut política.

La veritat és que no tinc ni ganes de repassar la premsa per resseguir les seves declaracions, posem per cas, del darrer mes.  Qui tingui curiositat podrà aconseguir una autèntica fira de monstres antinacionalistes, en una escalada que el va portar a un dels grans arguments demagògics de l’Espanya més rància:  els inversors estrangers fugen d’una hipotètica Catalunya independent.  Això ja ho hem sentit fins a la sacietat de boca del PP i de Ciutadans, i ara també del PSC.  Ja hi som tots?

Però és clar, quan del que es tracta és de dir frases que quedin bé en lletra grossa, es corre el perill de dir falsedats, ja sigui per ignorància, ja sigui per irresponsabilitat.  Justament això és el que ha vingut a demostrar el Centre Català de Negocis, amb dades sobre inversions estrangeres a Catalunya, per demostrar que una possible independència no espanta les empreses que volen invertir al nostre país, i ho ha fet amb dades objectives, l’argument més irrebatible.

Un cop més queda demostrat que la demagògia és gairebé tan temerària com la ignorància.

Davant d’aquesta allau de declaracions fora de to, reconec que fa dies que no em puc treure del cap una de les grans frases per a la història del rei d’Espanya:  “¿Por qué no te callas?” (i sí, dita així, en castellà, a veure si li fa més efecte).

 

ag. 122013
 

Em fa molta gràcia escoltar alguns dels representants de determinades formacions que van formar part dels tripartits demanant l’incompliment dels objectius de dèficit i fer uns pressupostos independents dels límits que imposa Madrid.  A aquesta gent, potser, caldria recordar-los que la tercera partida dels nostres pressupostos (després de sanitat i educació) és el pagament del deute.  De passada, caldria pensar quines han de ser les prioritats a l’hora d’executar-los i si la primera ha de ser complir amb els bancs.

Durant anys es van fer obres faraòniques o, directament, ridícules i inútils, endeutant el país fins a límits insostenibles, amb sistemes tan poc sostenibles (insisteixo en això de la sostenibilitat, perquè és una paraula que els agrada molt) com els peatges a l’ombra, que ens ofeguen a interessos per molts anys i ens posen en una situació d’absoluta dependència de les transferències de Madrid, a manca de possibilitats d’obtenir finançament forà o de gestionar els nostres diners.

Encara és hora que cap dels reponsables dels tripartits assumeixin cap mena responsabilitat sobre el deute immens que van generar.  I és que és molt fàcil omplir-se la boca de paraules boniques, quan s’ha actuat amb tanta irresponsabilitat, com si la crisi se’ns hagués endut la memòria.

No sé si ens trobem davant d’un cas d’incompetència, de cinisme, o de mala fe.  En qualsevol cas, em fa engúnia sentir-los pontificar amb tanta desvergonya i amb aquell posat de qui mai no ha trencat un plat.

css.php