Ago 112013
 

Algú va dir que la vida era triar constantment.  I triar, de fet, és descartar una pila de coses per escollir-ne només una.

Així anem fent cada dia, i així anem ocupant el nostre temps en coses que hem de fer, en coses que ens demanen que fem o en coses que realment volem fer.  L’encert que tinguem en aquesta tria constant, en aquest establiment inconscient de prioritats, serà el que, en gran mesura, dibuixarà el nostre nivell de felicitat i la nostra satisfacció personal.

En aquest sentit, una escriptora australiana que ha treballat durant anys amb malalts terminals ha publicat un llibre on es descriuen les cinc coses de les quals una bona part de persones es penedeixen abans de morir.  Son aquelles coses que sempre es deixen per a una altra ocasió, perquè les qüestions importants sempre acaben passant davant de tot.  A tall de resum:

1.  Fer les coses que un vol fer i no les que els altres n’esperen.

2.  Haver dedicat massa temps a treballar (per irònic que sembli en els temps que corren).

3.  No haber-se atrevit a expressar els sentiments.

4.  Haber deixar de banda el contacte amb els amics.

5.  No haver tingut el valor de ser més feliç.

Ara que encara hi som a temps i que encara tenim vida per endavant, potser caldria, de tant en tant, pensar un moment què ens estem deixant pel camí, mentre anem vivint la nostra vida.  I és que, en el fons, prou que ho sabem, tot allò que anem desant al calaix dels assumptes pendents.  Per tant…

 

Ago 102013
 

Ahir, els responsables de Renfe, Adif i el Ministerio van donar les seves explicacions sobre l’accident de Santiago.  Com era d’esperar d’una representació com aquesta, una allau de detalls tècnics, una exhibició de retòrica barroca indesxifrable i cap responsabilitat a assumir.

La sorpresa de la jornada, però, crec que la va donar la ministra del ram, amb tota una bateria de mesures, com ara auditar tota (remarco, tota) la xarxa ferroviària.

Davant d’aquesta bateria de mesures, em sorgeix algun que altre dubte:

– Assumim, doncs, que la xarxa d’alta velocitat espanyola té dèficits de seguretat generalitzats?

– Assumim que la seguretat dels trens i dels elements que s’hi transporten (equipatges per exemple) no és la que cal?

– Es pot deixar un tren que pot circular a més 200 km/h només en mans d’una persona?

– I sobretot, cal una auditoria d’aquesta magnitud (serà bonic veure quina empresa la duu a terme), o un satèl.lit quan, pel que sembla, el gran problema era la manca d’alguna que altra balisa que facilités la frenada automàtica, en un sorprenent tram de via convencional pel qual poden circular trens a una gran velocitat, a pocs quilòmetres d’una ciutat?  Per cert, uns elements que, a correcuita, ja s’han instal.lat.

Francament, em semblen massa messures, i massa generals per una simple errada humana.  Perquè és això el que diuen que va passar, no?

Molt em temo que ens podem trobar davant d’un altre èxit del miracle espanyol de fa uns anys, similar al d’aquest edifici, però amb víctimes mortals, en aquest cas (i que no en siguin més), i de dimensions colossals.

Seria d’agrair informació sobre quines línies i quins trens tenen nivells de seguretat com els de Santiago, per no pujar-hi.

Ago 092013
 

Ja és tot un clàssic de la nostra història el fet de patir una mena de pànic que ens fa trpitjar el fre abans de temps, amb la qual cosa, sempre acabem fem tard o no arribant enlloc.  Un bon exemple el tenim en la polític que s’ha seguit durant dècades, la del peix al cove, resultat de la por a apostar pel concert econòmic en el seu moment.

I així ens va.  Així li va, de fet, a qui s’autolimita constantment.  El mateix és el que acaba de passar amb la Federació Catalana de Futbol, que ha decidit expulsar (de manera temporal, potser?) el jugador Jeroni Rañé per lluir una samarreta amb missatge independentista durant la celebració d’un gol.

Vaja.  Ara resulta que es pot fer tota mena d’apologies polítiques, fins i tot salutacions amb clar contingut feixista (alguna que altra maneta a l’aire hem vist), això sí, sempre a favor d’Espanya (qui no recorda algun que altre memorable Arriba España!), però quan la cosa va d’independentisme català, és barrejar política i futbol i, per tant, és condemnable…  I el més greu és que és la pròpia Federació Catalana qui pren la mesura, davant una sospitosa impassibilitat de qui pot posar-hi remei.

Ara és més fàcil d’entendre perquè no tenim selecció catalana de futbol, per exemple.

Tot sovint, els nostres pitjors enemics són els límits que ens autoimposem i les nostres traicions.  Sempre infinítament més perillosos que la colla de fatxes que fan tancar comptes de Twitter per una estelada.

Ago 082013
 

Hi ha gent que té l’estúpida pretensió de ser qui marca les normes sempre i a tot arreu.  La nostra classe política té uns quants insignes exemplars d’aquesta espècie, i de tant en tant treuen el nas en una demostració de la seva absoluta incapacitat d’entendre la realitat.

Ara li ha tocat el torn a la Via per la independència, la cadena humana que creurà el país l’11 de setembre.  Com el propi nom de la iniciativa indica, és per la independència (tan difícil d’entendre és aquesta paraula?).  Doncs sembla que sí.  Si fa uns dies era Navarro qui criticava la iniciativa per allò que no tots els catalans s’hi sentien prou identificats, i que això és una irresponsabilitat, ara apareix la seva parella de ball, Duran Lleida, en tant que responsable del seu partit, demanant a l’ANC que canvïi el sentit de la iniciativa i que la cadena sigui pel dret a decidir, si fa no fa pels mateixos motius que Navarro.  Ja ho va intentar l’11 de setembre de l’any passat, i ara hi torna.

Quan entendrà aquesta gent que la realitat els ha passat per sobre?  Quan entendran que ells segueixen jugant als consensos i a les propostes impossibles, quan una part molt (cada cop més) important del país està per una altra cosa?  Quan comprendran que les regles ja no les marquen ells, sobretot perquè han estat capaços de llegir què està passant?

L’11 de setembre viurem una nova jornada històrica on quedarà ben clar un clam a favor de la independència de Catalunya.  I que no ho vulgui, que no s’hi fiqui, però que no faci nosa, i molt menys, que no intenti pervertir la voluntat de la ciutadania, ni les seves iniciatives.

Pobres il.lusos.  S’estan quedant sols, i encara no ho saben.

 

Ago 072013
 

Durant la seva roda de premsa d’ahir, el president Mas, entre preguntes de pressupostos, pròrrogues i tot plegat, admetia que a Catalunya hi ha nens mal nodrits, però es negava a admetre que a Catalunya es passés fam.

Cert que és excessiu afirmar que a Catalunya (així, en general) es passa fam.  Però no és menys cert que a Catalunya hi ha gent que no pot menjar.  I hi ha gent que no pot encendre res per escalfar-se a l’hivern, o que no té un sostre on eixoplugar-se, més enllà del caixer automàtic (com va dir Arcadi Oliveras, la millor obra social de les caixes).

Que hi ha nens que no mengen prou bé?  També cert.  Aquest estiu han saltat totes les alarmes, ben abans de l’informe del Síndic de Greuges.  I això és molt, molt greu.  Perquè un país que es permet tenir uns nens mal nodrits és un país condemnat a molts dèficits durant dècades (educatius, socials, sanitaris…), a banda de ser un país absolutament injust, amb alguna que altra prioritat equivocada.  Aquesta realitat no es pot despatxar com si fos qüestió d’aprendre bons hàbits alimentaris, com em va semblar entendre en algun moment de les respostes del president.  Encara que sempre hi ha qui la pot dir més grossa.

La situació és molt greu, encara que al president li costi d’admetre.  I entenc que li costi, perquè haver d’acceptar una situació tan deseseperada per a molta gent del seu país no és plat de gust.  Però la realitat és la que és.  Els bans dels aliments van al límit de les seves possibilitats, i Caritas, i totes les entitats que treballen en silenci perquè la gent que tenim al costat i que més malament ho passa, se’n surti.

Però aquesta no és la solució.  No pot ser la solució.  L’autèntica solució als dèficits socials ha de venir de les administracions públiques, de la que dirigeix el president Mas i de totes les altres, especialment dels ajuntaments, que massa sovint han renunciat a les seves funcions, delegant-les a les ONG, en un exercici d’irresponsabilitat absoluta.

Ago 062013
 

Res com l’estiu per tapar, ni que només sigui per una temporada, les vergonyes del país.  Agost i les seves notícies habituals, o les que van apareixent de tant en tant, exerceicen de teló que tot ho amaga.  I és que encara no hem fet la primera setmana d’aquest mes a mig gas, i ja en tenim unes quantes:

– Merder a Gibraltar.  Sempre va bé tenir un Perejil a mà per excitar els instints patriòtics.

– El rei i el vodebil de la seva visita al Marroc, indults inclosos.

– L’atac contra Catalunya de rigor.  En aquest cas contra  una waterpolista.

– El posat de la família feliç (perdó, reial).  Felipe, Letícia i tota la canalla.  Preciós.

– Les fotos de la Duquesa de Alba, de vacances.

– Els partits de futbol de pretemporada i les gires exòtiques.

I podríem anar seguint, això sí, abans de demanar-nos alguna que altra coseta:

– Qui s’enrecorda dels morts al tren de Santiago?

– Com seran les declaracions dels responsables del PP en el cas Bárcenas.

– Per què s’han regalat més de 20.000 milions als bancs (diners que pagarem nosaltres)

– Hem de tolerar 50.000 nens mal alimentats a Catalunya?

– Tenim pressupost o no?  De fet, tant li fa, perquè el clima de pessimisme i d’empobriment social ja fa dies que viu al marge de la política oficial.

En resum.  Que res com l’estiu per una llarga migdiada que tot ho adorm.  I qui dies passa, anys empeny.

I d’aquí a quatre dies, els responsables de tot plegat marxaran de vacances i ens mostraran, sense cap pudor, els seus petits paradissos particulars.

Coses de l’estiu.

Ago 052013
 

Malament rai quan un esportista (una waterpolista, en aquest cas) és notícia per haver de tancar un compte de Twitter i no per haver format part de l’equip campió del món.  Però així funciona bona part de la mentalitat hispana:  no n’hi prou amb servir lleialment i amb tota la seva capacitat, cal la submissió ideològica, també.  I això és el que Roser Tarragó ara, i altres abans, no poden ni volen fer:  deixar de pensar i de sentir allò que pensen i senten i competir, alhora, per l’única selecció amb la qual se’ls permet (i obliga) a  competir.

Roser Tarragó ha hagut de tancar el seu compte personal per haver comès l’horrible delicte de tenir-hi una icona amb l’estelada.  Aquest simple fet ja és vist com tota una agressió a l’estat, un insult a la bandera, un atac a Espanya, etc, etc.

No sé com en direu del comportament d’aquests patriotes espanyols, però aquesta imposició d’una única manera de pensar, més enllà de les accions, aquesta violència emparada en l’anonimat, per a mi només tenen un nom:  feixisme.  Un feixisme tan real com el silenci còmplice de la classe política, dels mitjans, dels opinadors de guàrdia que, en el millor dels casos, han donat notícia dels fets, com una anècdota més de l’estiu.

Juguem a imaginar què estaria passant a les teles, ràdios i premsa, i també als parlaments, si un esportista espanyol hagués hagut de tancar el seu compte per l’assetjament d’independentistes catalans?  Quantes peticions de dimissió no hauriem sentit?  quantes declaracions en defensa de llibertat?  Però ara no.  Ara només silenci.  Complicitat.

No podem seguir suportant aquesta imposició del pensament i dels sentiments.  No ens volen, ni que els servim, si no és vençuts i submissos.  Per més que fem, ens volen vençuts o fanàtics.  I això, insisteixo, és feixime. Feixisme de debò.

Bonica manera d’amargar les il.lusions i els èxits d’una jove.

 

Ago 042013
 

Fa 3 dies, el diari El País publicava una entrevista a Laura Ester, portera de la selecció espanyola de waterpolo que, poques hores després, aconseguiria el campionat del món d’aquest esport i que passaria a formar part del millor equip del campionat.

Tots els mitjans s’han fet un ampli ressò del triomf de las guerreras.  Però més enllà de tota aquesta maquinària propagandística que s’ha posat en marxa, em quedo amb algunes de les idees que apareixen en aquella entrevista prèvia a la final.  En concret:  que es pot estar competint sempre davant una grada amb una cinquantena de persones i arribar a campiona del mòn;  o que el f et de ser la més menuda, en el seu moment, la va dur a una porteria on s’ha fet enorme;  o la seva capacitat per viure i assaborir cada gol del seu equip des de la solitud de la seva posició.  I sobretot, la voluntat inquebrantable i la seguretat en les pròpies possibilitats.

Crec que aquestes idees resumeixen a la perfecció què és realment l’esport.  L’essència de l’esport, si voleu, tan allunyada dels contractes immoralment milionaris als quals ens té acostumats el futbol, per exemple, o a un seguiment mediàtic que cada cop és més a prop de la notícia sensacionalista de premsa groga o rosa que de la crònica esportiva.

Però és el que tenim.  Uns tenen la fama i altres carden la llana.  I la llana, en aquest cas, és tot allò que realment té de positiu la pràctica esportiva.  I també el fet que la Laura sigui barcelonina, de Sants.  Catalana com nou de les 13 jugadores de l’equip espanyol.

Algun dia, espero que no massa llunyà, nosaltres tindrem la fama i també cardarem la llana, i ho haurem de saber fer amb l’actitud esportiva i competitiva de la Laura, que molt més que guerrera és esportista, en el sentit més ampli i més pur de la paraula.

Ago 032013
 

Hi ha una cosa de Rajoy que admiro sincerament:  la seva capacitat d’aguantar qualsevol cosa.  Alguns periodistes de la cort en diuen la estrategia del percebe, que com més pica el mar, més s’agafa a la roca.  Potser sí.  Però ara mateix, i més a la vista de tot el que ha anat protagonitzant darrerament, jo em demano si no serà que tot és un guió ben escrit, en el qual cadascú interpreta el seu paper.

M’explico amb un exemple.  Ens hem fet un fart de riure amb el fin de la cita i la postura de “jo no dimiteixo”, que m’han fet enyorar, i de quina manera, el Rajoy de Polònia.  Mentrestant, ha passat desapercebuda, per més que anunciada, una nova pujada de la tarifa elèctrica, al mateix temps que coneixíem els guanys de REE (Red Eléctrica Española), o que el ministre Wert tirava endavant la seva reforma que prima els talossos amb diners, que s’hi poden passar el temps que calgui mentre paguin, per davant de gent que ha de demanar beca i/o treballar mentre estudia, exigint-los més nota que als seus col.legues rics per poder seguir a la universitat.  I tot això justament quan comencen les vacances per a molta gent i tenim el cap en altres històries.

Insisteixo.  I si aquí cadascú fa el seu paper?  El de Rajoy?  un a cavall entre dues figures amb gran tradició hispana:  el Don Tancredo i el bufó.  Pel que fa a l’oposició, molt em temo que no passa de públic, amb posat seriós, que riu discretament amb el personatge, i poc més.

La pregunta, en qualsevol cas, és sempre la mateixa:  qui escriu el guió?  qui surt guanyant amb aquesta tragèdia servida com a farsa?

Potser sí que avui m’he llevat amb una paranòia conspiratòria.  Deu ser la calor, o el tip que estic d’aquesta gent, i dels seus amos.

Ago 022013
 

Mariano Rajoy, en una nova exhibició de capacitat, d’originalitat i de saber exercir el càrrec que ocupa, s’ha limitat a plagiar el Rei Joan Carles, tot entonant allò de lo siento mucho, me he equivocado… per referir-se, ara sí, al seu excompany de partit.  Suposo que Rajoy devia pensar que si al seu amo li havia anat bé, a ell també li aniria.  Però vet aquí que no és ben bé el mateix (ni ell, ni el cas).

Rajoy diu que s’ha equivocat pensant que Bárcenas era innocent.  Així doncs, admet que no ho és?  Si ho admet, imagino que hem de deduir que l’actuació de Bárcenas no ha estat  prou neta;  o el que és el mateix, que a les finances del PP hi ha marro.

Si lliguem aquestes seves paraules amb aquelles altres ja famoses de todo es mentira, salvo alguna cosa, encara tindrem més clar que hi ha marro, i molt, perquè aquesta alguna cosa ara sembla que és que l’extresorer popular no va actuar, durant molts anys, dins de l’estricta legalitat.  O dit d’una altra manera, que, efectivament, hi ha una doble (o triple) comptabilitat al PP.  Només cal anar esbrinant fins a quin nivell, si bé, a la vista del volum de diners evadits per Bárcenas, la cosa promet.

Crec que és imprescindible que s’acabi amb aquest costum de treure’s les puces de sobre amb un simple “ho sento molt, m’he equivocat” i, com diuen ells, aquí paz i después gloria.

Ah! i per als defensors de Rajoy:  intenteu imaginar el mateix cas, però canvieu el nom del president espanyol pel del català.  La que ens cauria a sobre per una justificació amb tanta barra com aquesta.

 

 

css.php