Mai 162015
 

M’agradaria molt que algun que altre ministre espanyol em digués què entén per “sentit d’estat”.  Concretament, ara mateix, el ministre Fernández Díaz, per exemple.

Sempre he cregut que la primera raó de ser d’un estat, el seu autèntic i últim sentit, ha de ser garantir la seguretat, la vida, de les persones que en formen part.  Per aquest motiu, quan sento que es parla de sentit d’estat per anar contra una policia (la nostra), havent-hi pel mig l’acusació de torpedinar una operació contra el terrorisme, em sembla que s’està, com a mínim, manipulant perillosament aquest concepte.

La guerra bruta contra Catalunya i totes les seves institucions (polítiques, educatives, cíviques, culturals, esportives, informatives…) és una constant dels darrers anys per part d’aquells que han decidit desmuntar el sistema autonòmic i tornar a l’estat únic i monolític.  Però fer-ho servint-se de la policia per anar contra una altra policia, en el marc d’una operació antiterrorista, és molt greu.  És, de fet, un límit que mai no s’hauria hagut d’ultrapassar perquè implica posar en perill la població a la qual s’hauria de protegir.

Escoltar com el ministre, consultat sobre els fets, respon amb l’evasiva d’apel.lar a la raó d’estat per carregar contra els mossos és la prova més evident de la veracitat dels fets denunciats pel conseller d’Interior.  Imagineu un cas a la inversa?  I a sobre es permet d’amenaçar aquells que denuncien els fets.  Molt sentit d’estat no sembla, francament.

Mai 152015
 

Diu una d’aquestes sentències populars que tots els catalans tenim a dins un entrenador de futbol i un filòleg.  Potser és cert, perquè sobre la llengua (deixem el futbol a banda, que aquests dies ja anem tips) tothom s’hi veu amb cor de dir coses.

Escolto aquests dies alguns afamats opinants i tertulians, tant radiofònics com televisius, i començo a tenir seriosos dubtes del seu nivell de competència en la matèria.  De fet, em preocupa que entrin en el debat de si els pares tenen o no dret a decidir la llengua de l’escola, per exemple.  Algú es planteja si els conductors tenen dret a decidir el codi de circulació que els vagi més bé?  o si els pacients poden fer el seu propi diagnòstic i decidir el seu tractament?  o els delinqüents el codi penal, d’acord amb el seu criteri personal?  Oi que no?  Doncs deixem la llengua en mans dels professionals, que és on ha de ser.

No entendre aquest principi tan bàsic implica, a banda de la burda manipulació política ja habitual, alguns que altres errors greus en afirmacions com ara que la Llei de Política Lingüística obliga a garantir la tria, per part dels pares, de la llengua vehicular de l’ensenyament en general (escoltat fa un parell de dies en una tertúlia televisiva i no contestat per cap dels tertulians) o la constant referència a les dues llengües oficials a Catalunya.

Per parlar només d’aquest parell de qüestions, em remeto a la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, actualment vigent (i remarco que és de 1998 per posar de relleu els anys que fa que s’aplica sense cap polèmica com les actuals), a veure on diu allò que se li vol fer dir, més enllà de l’obligació de posar els mitjans per garantir el correcte coneixement de català i castellà a la fi de l’educació obligatòria (cosa que s’ha fet sempre), sense entrar en gaires més detalls.  I ja posats, també em remeto a l’Estatut d’Autonomia encara vigent, que declara l’occità, dit aranès a l’Aran, oficial a Catalunya (cosa que es veu que els tertulians no saben).  Algú ha pensat en aquesta tercera llengua oficial, abans de dir segons què per defensar els suposats greuges contra el castellà?  Doncs a callar, que ja n’hi ha prou de tanta demagògia i de tant fer-li el joc a qui ens vol imposar la seva llengua única,  amb sentències i debats inútils i innecessaris.

Mai 142015
 

Una experiència interessant, per molts motius, és fer la pujada a Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat, des d’on es pot gaudir d’una curiosa vista que abasta des del mar fins al Pirineu, passant per les planes interiors.  És a dir, que fent una panoràmica de 360º te n’adones que el nostre país és realment petit i que no arriba més enllà del que la mirada permet.

Doncs encara que sembli poca cosa, segons com, encara és massa terreny.  És tant terreny que cal trobar paraules que diferenciïn el centre (la capital) de la perifèria (la resta).  Com que allò de les províncies ja fa dies que no va, primer es va provar amb “comarques” (des de “les comarques ens visiten” fins als informatius “comarques”, que poc tenen de comarcals, en sentit estricte) i, des de fa un temps, amb “territori”, una denominació encara més absurda per parlar de tot allò que no és Barcelona.

Recomano la lectura d’aquest article, que parla d’aquesta qüestió en detall.  Per part meva, només vull fer la reflexió de què és un “territori“, segons el diccionari.  I a la vista de les diferents accepcions, o bé el terme està molt mal usat -que ja podria ser, perquè la cosa de la llengua la tenim com la tenim-, o bé la capital de Catalunya levita sense assentar-se físicament enlloc, tampoc gens descartable, fruit d’una sobredosi de modernor cosmopolita -en sentit figurat, evidentment-.

Arribarem a entendre algun dia que això on vivim és un país i no una ciutat i “la resta”?  Una resta que, dit sigui de passada, acostuma a fer més nosa que servei, si no és per voltar-hi els caps de setmana, en el millor dels casos, que sempre té l’exotisme de la rusticitat.

Vulguem o no, aquesta és l’estructura geogràfica mental de més de la meitat del país.  Una estructura massa limitada que caldria anar ampliant, si no volem  seguir vivint instal.lats en un localisme provincià, gens recomanable.

Mai 132015
 

Mai no hauria imaginat que ho acabaria dient, però benvingut sigui el futbol i tot el que arrossega.  Ahir, el Barça i avui el Madrid.  I els propers dies, l’anàlisi dels respectius resultats i les profecies de futur.  Allò que sempre se’ns acaba fent gairebé irrespirable, ara mateix és tota una bafarada d’aire fresc enmig d’una campanya electoral tan mediocre com incerta.

Ni que només sigui per unes hores (o per uns dies, que la Champions s’ho val), respirarem una mica de candidats de propostes impossibles i de desqualificacions i insults impropis de qui aspira a dirigir res.  També serà bonic d’escoltar com es posicionen tots aquests candidats en matèria futbolística, perquè la sagacitat dels periodistes segur que els llençarà alguna que altra pregunta al respectes.  Quin tip.

El gran perill, però, és que aquesta momentània pèrdua de protagonisme de la classe política en favor de la futbolística no els faci prémer encara més l’esbojarrat accelerador de les xarxes socials i ens torturin encara més amb sèries interminables de piulades, per exemple que, a banda de demostra un nul control del mitjà, traspuen ansietat i impotència.  Algú els pot explicar que no cal retransmetre, frase a frase, el suposat míting del seu candidat?  I dic míting en un exercici de generositat, perquè no sé si se’n pot dir d’una reunió de quatre fidels del partit de torn posats davant d’una càmera, xerrant per ningú que no siguin els mitjans.

És ben cert que tot evoluciona.  De fet, nosaltres hem passat del pa i circ dels antics romans al circ i circ dels moderns futbolistes i polítics.  Tot un avenç.

Mai 122015
 

Si hi ha un àmbit de les nostres vides en què els ciutadans ens sentim profundament indefensos, és quan entrem en un hospital.  Un hospital és el lloc on no controlem absolutament res: ni el nostre propi cos malalt, ni la causa de la malaltia, ni molt menys encara el seu tractament, que deixem en mans d’un seguit de professionals de qui en pressuposem una competència adequada.

La realitat actual, però, és que entrar en un hospital no sempre va acompanyat d’aquesta seguretat que hauria de comportar el fet que ens posem totalment en mans d’altres per saber si morirem o seguirem vivint, o amb quina qualitat de vida ho farem.  Fins ara sabíem que les retallades han dut reduccions de personal que provoquen dèficits d’atenció evidents i molt greus a pacients hospitalitzats que requereixen una vigilància constant, contractes cada cop més precaris que impliquen que tot sovint s’acabi contractant personal no sempre prou qualificat, però capaç de treballar a qualsevol preu, i tot un seguit de deficiències que qualsevol usuari mínimament crític de molts centres públics ratificarà.

Però ara ens trobem amb el darrer despropòsit, perquè gràcies a una investigació judicial hem sabut que durant anys, i a una trentena de centres, s’han estat utilitzant pròtesis defectuoses, subministrades per una determinada empresa que ni tenia els requisits formals per oferir aquest servei ni garantia els mínims controls de qualitat exigibles, saltant-se, gràcies a qui sap quines pressions o quines gratificacions -les investigacions ho diran- totes les normes i posant en risc la vida de milers de pacients.

Aquest és el nostre sistema sanitari d’avui i dels darrers anys.  I el més trist és que ara com ara no podem fer altra cosa que esperar una investigació en profunditat i unes sancions o condemnes exemplars per a tots aquells servidors públics o agents privats que per incompetència o per connivència (trieu què us sembla més greu) han jugat amb la nostra salut i ens han generat el dubte de pensar què més està passant als nostres hospitals que no sabem i que està posant en risc les nostres vides.

Caldran explicacions, moltes explicacions, que segurament ningú no donarà de manera satisfactòria, perquè els diners que es mouen en la sanitat compren voluntats i silencien deficiències.

Mai 112015
 

Avui és festa major a la ciutat on visc.  No ho sabrà gaire gent, més enllà dels nostres límits geogràfics més estrictes.  No s’hi dedicarà cap programa especial a TV3, ni se’n retransmetrà el piromusical.  Ni falta que fa, de fet.

Avui és aquell dia estrany en què s’obre el debat entre quedar-se a gaudir d’un dia de festa tradicional o aprofitar per anar, amb la calma pròpia d’un dia feiner, a Port Aventura (on serà prou fàcil trobar el veí de replà). Els més aventurers i d’esperit més viatger, fins i tot, poden agafar carretera i arribar fins prop dels confins del país, a Girona, on és temps de flors.

És el que té viure en un país petit, on la centralitat (i l’univers gairebé) no ultrapassa les rodalies metropolitanes, i on les ciutats més allunyades d’aquesta centralitat mantenen el posat derrotista de saber-se ciutats de segona.  I aquest, també, és un dels grans reptes d’un futur estat:  el reequilibri territorial de les coses petites, de les maneres de pensar i de fer, més enllà d’on posem un hospital o de fins on ha d’arribar un ferrocarril, si no és que volem un estat ciutat (cosa no tan estrambòtica d’imaginar, ara com ara), que segueixi vivint d’esquenes a bona part de la seva gent, si no és per alguna que altra manifestació folklòrica, que sempre fa exòtic.

Mai 102015
 

Que fa que hi hagi dies magnífics i dies penosos?  Què fa que allò que sembla que comença bé acabi fatal?  Per què tendim a embolicar-nos amb la culpa quan les coses, senzillament surten malament, o quan les fem malament?  Per què tot es torna tan fràgil i tan inestable quan depèn exclusivament de nosaltres mateixos?

Suposo que són coses del gènere humà, o de les manies i rareses individuals.  Suposo que davant de l’error tothom reacciona com bonament pot, amb indiferència, amb responsabilitat, o amb duresa fins i tot.  Però l’error -i la culpa, aquest sentiment odiós que l’acostuma a acompanyar- tenen efectes secundaris, com ara la por als nous errors, l’excés de prudència -que fins i tot paralitza-, o la inseguretat mateixa.

Qui no ha sentit mai totes aquestes sensacions?  Qui pot afirmar sense rubor que mai no ha estat conscient d’equivocar-se?  Segurament ningú.  Però després de l’error, la culpa i les pors, torna la necessitat de seguir, de recomençar, amb un nou estrip a l’ànima o a l’ego, però amb la consciència clara que res no acostuma a ser definitiu; potser, a tot estirar, irreversible, però no definitiu, perquè sempre acostuma a haver alternatives i solucions noves.

I arribats a aquest punt, val la pena respirar a fons i recordar aquell entranyable “demà serà un altre dia”, d’una irrepetible Scarlett O’Hara.  Tot un cant a l’esperança i a l’afany de superació, o a la supervivència.

Mai 092015
 

Quina mandra que em fa haver de tornar a patir una nova campanya electoral.  I aquesta és només la primera de les tres que haurem de suportar, si tot va bé -quina ironia, pensant en allò de si no vols caldo, tres tasses- aquest llarguíssim any permanentment electoral.

I comencem bé, amb unes municipals on els excessos de photoshop es combinen amb els de somriures impostats i de promeses que sabem que mai no es compliran o que més val que mai no es facin realitat, que de tot n’hi ha.  I votarem regidors, un cop més, mirant més municipi enllà que cap a casa.  I tot quedarà, almenys en el cas de la meva ciutat, em temo, si fa no fa igual com sempre, amb algunes cares noves i altres que no hi ha manera de perdre de vista.

Però això deu ser aquesta democràcia que ens fa tan feliços.  Un fart de demagògia, una pressió que fa venir ganes de no sortir de casa, una exhibició pública que tot sovint ratlla l’obscenitat per part de candidats que gairebé maten per una foto (ara per un selfie) i, si fem mitja passa enrere per agafar una mínima perspectiva, una vergonya aliena més que considerable.

Però agafem-nos fort, que aquesta només és la primera part d’una trilogia absurda que, ens agradi o no, decidirà el nostre futur com a país, molt em temo, per moltes dècades, i no només per una legislatura.  Faríem bé de mirar, ni que només fos per un cop, la que ens ve a sobre amb les ulleres de veure la transcendència de tot plegat, més enllà de les ridícules i velles maneres que uns i altres tenen de fer allò que en diuen política, i que no passa, en molts casos, de no perdre allò que consideren seu, per alguna estranya mena de llei natural:  el poder.

Mai 082015
 

Enèsima ofensiva del govern espanyol contra el català.  Res de nou, de fet, però sí que cada nou atac és més contundent i tot plegat fa pinta d’ofensiva final, d’assalt definitiu, un cop lingüísticament desarmades i conquerides  les Illes, el País Valencià i l’Aragó.

Però no ens enganyem, l’autèntic objectiu no és la llengua.  L’autèntic objectiu és el país.  Per què tanta obsessió amb el dret a escollir la llengua vehicular?  Senzillament per dinamitar una de les poques obres sòlides de la Catalunya autonòmica:  la xarxa escolar única, pel que fa a llengua.  Cal dividir la societat, i una manera excel.lent és dividint les escoles.

Ja fa molt de temps que des de la política espanyola es parla de la Catalunya dividida, però sense èxit, perquè no existeix.  Aquí hi ha castellanoparlants i catalanoparlants, independentistes i no independentistes… però no una societat dividida.  I els cal crear la divisió.  D’una banda, tibant el discurs unionista (de la mà d’una ofensiva recentralitzadora en pro de la igualtat) i d’una altra, obligant a triar entre català i espanyol (“castellà” ha desaparegut del discurs polític) a les aules.

Aquesta és l’estratègia i aquest l’objectiu.  I l’enemic no és petit, perquè darrere del PP hi ha el PSOE, Ciutadans i fins i tot Podemos, entre altres, que comparteixen fins a la darrera coma d’aquesta involució que pot, si no actuem amb rapidesa, acabar definitivament amb allò que ha costat dècades i molt d’esforç aconseguir.  Si realment aconsegueixen dividir-nos, ho tenen tot guanyat, perquè són ells el que tenen el control del poder i de la llei.  I no parlo només de llengua.

Mai 072015
 

Ja és ben veritat que calia una simplificació del discurs polític.  De fet, sempre s’ha intentat, amb més o menys encert, de generar missatges clars i concrets a través dels quals vehicular un programa d’actuacions.  Si fem memòria, trobarem el “puedo prometer y prometo” de Suárez, el tristament famós “apoyaré” de Zapatero, el “cambio” de Felipe González… fins que arribem a una etapa de dificultats importants de comprensió del discurs, com en més d’una ocasió ens han mostrat, sense anar més lluny, Maria Dolores de Cospedal o Mariano Rajoy, amb intervencions antològiques.

Però aquesta és la vella política.  I si cal canviar-ho tot, també cal canviar el llenguatge i la manera com arribar a la gent, a l’electorat de fet.  I pel que veiem, els nous líders consideren que som tots plegats imbècils i incapaços d’entendre missatges fins i tot senzills.  Però com que els cal connectar amb nosaltres, recorren a l’onomatopeia, segurament, la forma més simple d’expressió oral.  Recordeu aquell “tit-tac” de Pablo Iglesias?  Doncs la resposta d’Ada Colau és el seu “run run”.  Patètic.

Algú va dir que en política es pot fer de tot menys el ridícul.  Veure Ada Colau, després de la immensa feina que ha fet al capdavant de la PAH havent de fer segons quins paperots per obra i gràcia d’un determinat màrqueting electoral populista, francament, diu molt poc (o potser massa i tot) sobre la persona en qüestió.

Ara bé, una cosa sí que tenen en comú tots els exemples que he anat citant:  tots els missatges i recursos expressius estan fets en clau espanyola,  tant a nivell lingüístic (amb la que està caient contra el català, aquesta presa de posició em sembla terrible) com mental, perquè tots, absolutament tots, estan pensats seguint l’esquema mental de la política uniformitzadora i recentralitzadora espanyola, cada dia més agressiva contra Catalunya.

Anem ben servits amb aquestes mostres d’autoproclamat aire fresc.

css.php