Jul 282012
 

Que Catalunya ja fa temps que ha entrat en una dinàmica de caiguda lliure, pel que fa al seu diminut autogovern, és un secret a crits.  Ara, però, s’hi afegeix la pèrdua absoluta d’aquell respecte que, no fa tant, li servia per tirar endavant petits projectes de reconstrucció nacional.

La sensació de retorn al passat més llunyà és constant, i la d’impotència, incapacitat o impossibilitat de fer res per aturar aquesta espiral deconstructiva, encara més.

Sense anar més lluny, son molt reveladores les paraules (i el to) del ministre Montoro l’endemà mateix que el Parlament aprovés allò de tirar endavant una proposta de pacte fiscal.  Si aquestes mateixes paraules les hagués dit un conseller català respecte a una iniciativa del Congrés dels Diputats, a les poques hores, hauria hagut a demanar disculpes, una activitat molt catalana que ja cansa de tan repetida i perniciosa.  Però no és el cas, i les paraules de Montoro ja han estat clarament validades des del govern del qual forma part.

I per posar només un altre exemple, les declaracions d’un altre gran demòcrata, perfectament capacitat per ocupar el càrrec que ocupa, el ministre Wert, que ens recorda que ja ens podem anar oblidant de les seleccions catalanes i que el nostre paper en el món (a Espanya), és pagar la despesa de Madrid.  Cal tirar de memòria i anar fins a les caniques de l’infame Miguel Angel Rodríguez per trobar res de semblant.

Aquests són els temps que corren i no sembla que tinguem gaire capacitat de canviar-los, si més no des de les institucions.  Potser, en el fons, és que ens manca elements aglutinadors que ens facin orgullosos de ser qui som i de ser com som,  que ens permetin mostrar-nos al món sense haver de renunciar a res o sense haver de perdre la nostra identitat en pro de no sé jo quina mena de cosmopolitisme absurd.

Ahir, durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, vaig sentir que ells i nosaltres som molt, però molt, lluny pel que fa a capacitat simbòlica de reconeixement col.lectiu.  Potser el menyspreu que patim i que cada dia es fa més gran també té a veure amb aquesta incapacitat de sentir-nos orgullosos de ser qui som, perquè potser no sabem ni qui ni què som.  I els del toro se n’adonen i prou que se n’aprofiten.

css.php