Jul 032012
 

Un dels dèficits que sempre he trobat a Catalunya és el de referents clars que siguin capaços de definir-nos i de projectar-nos davant del món.  De fet, encara no sabem ben bé si som els descendents dels almogàvers, si la falç hauria de ser el nostre símbol nacional, si la Moreneta és l’ànima del país, si Gaudí i el modernisme ens representen, si els castellers són més nostrats que els balls de bastons o la sardana… i podríem seguir amb  una bona de llista d’elements simbòlics que reconeixem com a propis, però que no acaben de tenir una força aglutinadora prou intensa.

A Espanya, això no passa, com hem pogut comprovar aquests dies d’Eurocopa de futbol.  La identitat espanyola sí que té elements on tothom es reconeix:  el toro (dit sigui de passada, imatge d’una marca comercial), la indumentària dels toreros, el tricorni de la Guàrdia Civil i, no ens ho deixéssim, tota la simbologia franquista (i feixista).

Esgarrifa sentir locutors de televisió en un autèntic akelarre nacionalista, embogint al crit d’Arriba España, però més por provoca sentir aquest mateix crit, gens innocent, i amb unes clares reminiscències franquistes, corejat per l’speaker oficial de la festa de celebració del títol, amb els jugadors com a teló de fons.

Aquest retorn de les proclames franquistes fa, fins i tot, més por que la presència, clarament consentida, de simbologia feixista i nazi, exhibida per grups que, com a fi de festa, no es van estar d’anar a apallissar immigrants, en una gran demostració de superioritat hispana.

Amb tot plegat, queda molt clar que el grau màxim d’espanyolitat és al franquisme, al feixisme.  Queda clar que la bandera amb l’àliga és la manifestació d’espanyolitat suprema, per a massa gent i que el Cara al sol es pot cantar sense cap problema, perquè és un gran himne espanyol.  En qualsevol país europeu democràtic, totes aquestes expressions es considerarien delictives i apologètiques del genocidi.  Aquí són la suprema mostra d’afirmació nacional.

Aquesta és l’autèntica essència de l’Espanya de començaments del Segle XXI i el futbol s’ha encarregat de mostrar-la, molt més enllà de les proclames de pluralitat, tolerància i tot plegat habituals entre la classe política.

Algú, amb dos dits de front, es pot sorprendre que no vulguem formar part d’aquesta bogeria?

css.php