Jul 012012
 

És temps de sega al nostre país, i només cal fer un tomb per algunes de les nostres carreteres per assistir el magnífic espectacle de bancals i més bancals tot just acabats de segar i esquitxats de bales de palla que esperen al sol que algú les reculli.

Ahir mateix vam poder contemplar molts d’aquests camps segats mentre tornàvem d’Ortedó, tot travessant l’Alt Urgell i la Noguera, de veure Ets Segaires , un documental occità que es projectava a Picurt, en col.laboració amb la Mòstra de Cinèma Occitan, en què diferents personatges recorden les feines de la sega a mitjans del Segle XX, a la Gascunya.

El cert és que va ser automàtic el record del que havíem vist al documental i la contraposició amb el que estàvem vient.  La comparació entre les maneres de fer de fa dècades i de les actuals era forçosa i no cal dir que la mecanització ha simplificat, i de quina manera, les feines del camp.  Malgrat tot, però, em va quedar el dubte de si qualsevol dels pagesos actuals, d’aquí a uns anys, si algú li demana per la sega, tindrà la lluentor als ulls d’algun dels personatges que apareixen a Ets Segaires.  Personalment, ho dubto molt, perquè pel camí s’estan quedant unes determinades formes de viure i d’entendre la societat i les relacions humanes que segurament no podrem recuperar, encara que caldria.

Qui sap si ja només som a temps d’agrair i valorar la feina de recuperació d’una memòria que se’ns escapa, la feina de recollir i conservar el testimoni d’un temps que va ser i que se n’ha anat per sempre.  Potser sí que l’únic que ens pot quedar ja són imatges i records explicats amb emoció.

Sigui com sigui, veure persones grans i no tan grans que durant la projecció comentàven les seves vivències i records de joventut a partir de les imatges em va recordar que, com molt bé afirmava Verdaguer, el Pirineu és columna vertebral, no frontera, i que, a banda i banda de les muntanyes hi ha formes de vida i cultures molt més properes que no ens pensem.

css.php