Jul 202012
 

Heu sentit mai la sensació que alguna cosa està absolutament acabada, sense cap més possibilitat i que ja no dóna més de si?  Ben segur que sí, perquè tot dura el que dura i prou.  Crec que hem arribat a aquest punt com a país, definitivament.

Després de dècades de jugar a construir una mena de fal.làcia nacional, s’estan posant al descobert totes les mancances, les limitacions i, perquè no dir-ho, els enganys que han servit per fer-nos creure que érem alguna cosa, quan realment no som gran cosa.  La crisi econòmica és l’escenari perfecte on tota aquesta realitat es manifesta i despulla els miratges.

Vivim en un estat que ens vol eliminar culturalment, lingüísticament, identitàriament, i en tots els “ment” que se us acudeixin, i que està executant una estratègia macabra perfectament dissenyada i executada per aconseguir-ho, al llarg de tot el territori, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

Tenim un govern que es declara impotent davant l’asfíxia econòmica i de la manca de poder polític real.

Tenim una gent cansada de retallades que ens estan retornant als anys setanta, si no més enllà, per tal de preservar els privilegis de casta dels quatre de sempre (banca, església, grans fortunes…), que ja no s’està de sortir al carrer per cridar “prou”.

I és que ni la situació política de dependència de l’Espanya borbònica s’aguanta, per més treballador i exemplar (i més ridícul) que es vulgui presentar el monarca i tota la seva família;  ni el robatori constant dels nostres recursos (el mot “macarró” -“macarra” si volem que l’entenguin a Madrid- és senzillament precís);  ni la covardia dels nostres dirigents, que s’entesten a seguir jugant un joc letal (aquest del peix al cove i de la negociació perpètua) que ja s’ha demostrat que no pot portar-nos res de bo.

La marxa per la independència, el referèndum de fa uns anys, la proposta de penjar estelades fins a la independència, els municipis per la independència… hi ha una remor de fons que cada cop és més forta i que no té retorn, perquè la realitat és tan transparent que ningú amb un mínim senderi la pot obviar.

L’única pregunta és quan tardarà alguna formació política solvent a plantejar un únic punt d’un nou programa electoral:  aconseguir la independència de Catalunya.  Ara mateix estic convençut que aquesta és l’única prioritat, perquè la resta, amb els nostres recursos i amb la nostra capacitat intactes, no com ara, vindrà sola, si aconseguim desenganxar-nos de la sagnia espanyola.

Potser sí que és el moment de convocar noves eleccions, amb un programa d’un sol punt.  Aquesta seria la millor estratègia per sortir de la crisi econòmica i de país.  Algú gossarà fer el pas?

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php