Jul 132012
 

Com aconseguir passar de ser una diputada anònima a tota una celebritat?  Molt senzill, deixant anar, en seu parlamentària, el pensament personal més profund i més sincer, oblidant qualsevol rastre de moderació i de respecte.  Aquest és el cas de la diputada popular Andrea Fabra que, en un atac de transparència personal va deixar anar un contundent “que se jodan” quan el seu líder, Mariano Rajoy anunciava les retallades de les prestacions als aturats.  Per cert, el cognom Fabra té molt a veure amb aquell insigne abuelito dels aeroports fantasma de Castelló (les casualitats no existeixen).

Quanta veritat, quanta sinceritat hi ha en aquest que se jodan.  De tant en tant s’agraeix aquest arraconament de les formes, de l’educació i de la correcció política, en favor de la veritat.  Ara ja sabem què en pensa Andrea Fabra, i crec que tots els diputats que aplaudien les retallades, de les mesures que el govern aprovarà avui, en Consell de Ministres.

Aquesta és la veritat de la política del PP:  que se jodan.  I tant val pels aturats, com pels pensionistes, com pels joves, els nens que van a l’escola pública o les comunitats autònomes.  Tota la política popular respon a un pla perfectament executat que vol, d’una banda, recentralitzar el poder en favor de l’estat, prenent competències autonòmiques i municipals i, d’una altra, afavorir els privilegis de les bones famílies, que els darrers anys havien vist com una banda d’arreplegats havien fet diners i es pensaven que eren qui sap què.

Avui es firmarà i rubricarà, en forma de mesures econòmiques indignes, el “que se jodan” d’Andrea Fabra, i es farà amb tota solemnitat, sota la supervisió i amb la complicitat del rei.

Si algú encara tenia cap dubte, ja sabem el full de ruta del govern del PP:  “que se jodan“.  Moltes gràcies, senyora Fabra, per obrir-nos els ulls amb tanta claredat.  I com va dir algú:  “Andreíta, cómete el pollo”.

Jul 122012
 

Hi ha imatges molt més aclaridores i molt més il.lustratives que allò que volen representar.  Ahir, el Congrés ens va oferir una d’aquestes imatges tan reveladores.  En concret, em refereixo a la dels diputats populars aplaudint les retallades que anava anunciant el seu líder, Mariano Rajoy.

Un cop més, la submissió al partit (i als seus interessos més primaris) va passar per davant de la vocació de servei que se suposa dels diputats, perquè aplaudir unes retallades que portaran a la missèria milers de ciutadans i que, no en tingueu cap dubte, en matarà uns quants que ara mateix ja no poden menjar ni medicar-se com necessiten, és la suprema expressió de la indignitat política.

I és que no podem oblidar, en cap moment, que aquests mateixos que aplaudien, entre els seus companys de partit, tenen un bon nombre d’imputats per casos de corrupció en l’exercici públic, de responsables de la ruïna d’entitats bancàries i, al capdavall, de causants directes de la situació que patim.  Tampoc no podem oblidar que el seu líder, aquell que anava anunciant retallades, no en va anunciar cap, ni una, que toqui la butxaca dels rics que s’amaguen darrere les sicav, ni dels defraudadors als quals es facilita el blanqueig de diners.  I encara rai que no va dir que com que la situació ja estava resolta se n’anava al futbol.

Ahir, el Congrés va ser l’escenari on es va representar la tragèdia de la submissió del partit del govern als interessos d’uns pocs (amb els quals comparteixen molt més que afinitats polítiques) i de la humiliació pública dels febles, en forma d’aplaudiments a unes mesures letals (i crec que no m’equivoco en utilitzar aquest adjectiu) per a molts ciutadans.

Ahir, el Congrés ens va mostrar la cara més indigna de la política, la que oblida qualsevol principi ètic i moral i es posa exclusivament al servei d’interessos individuals i ben particulars, en un exercici de descrèdit sense precedents.  Quina imatge més allunyada de la del parlament italià, on les llàgrimes dels seus responsables acompanyaven les mesures d’austeritat, perquè eren totalment conscients del terrible impacte d’allò que anunciaven.

Aquesta és l’actuació política de la dreta espanyola, la d’uns autèntics criminals que fan trinxera dels seus escons, sense escrúpols ni vergonya.  No ho oblidem mai.  I tampoc no oblidem qui els dóna suport des d’aquí, perquè aquest suport, al capdavall, és complicitat.

Jul 112012
 

Avui, fa dos anys, vivíem la gratificant ressaca de la gran manifestació de Barcelona.  Avi, fa dos anys, repassavem tots els diaris, totes les tertúlies de ràdio i tots els informatius de televisió resseguint-ne els comentaris, els balls de xifres i les valoracions que en van fer uns i altres.  Avui, fa dos anys, crèiem que havíem contribuir a fer alguna cosa història, un gest clar que marcaria un abans i un després del nostre país.

Avui, després de dos anys, hem viscuts canvis de govern a Catalunya i també a Espanya.  Avui, després de dos anys, som encara molt més els que pensem que Catalunya ja no té cap futur a Espanya i que és urgent marxar-hi.  Avui, després de dos anys, però, tot és una mica més complicat, i no per culpa de la crisi, en aquesta ocasió.

La classe política acostuma a demanar suport i posicionaments clars de la població, com a aval de les seves polítiques, i això es torna a demanar ara, per negociar amb Madrid.  El problema arriba quan la població va per davant, molt per davant, de la política, i li demana lideratge i que escolti les seves peticions.  Quan s’arriba a aquest punt, que és on som ara, només hi ha dues respostes reals:

La primera, l’oposició als plantejaments socials.  Aquesta és la resposta que està donant el PP a l’independentisme:  la invasió competencial, una campanya de descrèdit sense precedents i la recentralització per decret de tot el que es pot.  Tot val per frenar qualsevol intent de segregació, i tant els fa si en l’embestida s’emporten per davant les lleis vigents o, fins i tot, la Consitució que tant diuen respectar.  Deu ser alguna mena de reminiscència bèl.lica que no es poden treure del cap.

La segona, les retallades ideològiques.  Aquesta és la resposta convergent.  Si primer parlaven de concert econòmic, ara parlen de pacte fiscal i ben aviat de nou acord de finançamet, en un viatge innecessari que no portarà a cap lloc que no coneguem.  I és que saben perfectament que qüestions com el concert econòmic i la bilateralitat de les relacions amb l’Estat ja es van jutjar i condemnar en el seu moment, a propòsit de l’Estatut, i ara, aquest mateix plantejament només pot dur al mateix resultat.

Caldria esperar una tercera alternativa.  Si més no, la de marcar un camí clar, a mig termini ni que sigui, cap a la independència de Catalunya, l’única manera que puguem tenir un autèntic poder econòmic sobre els recursos que generem.  Però, ara mateix, no sé veure qui pot liderar, més enllà del discurs demagògic (i per tant, inútil), aquest procés.

I és que ara, dos anys després de la gran manifestació, no hem aconseguit anar més enllà dels atacs brutals espanyolistes ni de la indefinició d’un sí però no o, com diuen tan encertadament a Polònia, del “tot i que” que ens fa no avançar gens.

Un cop més, la mediocritat política i el seu tacticisme de volada gallinàcia enterren la il.lusió.  I ja anem perdent el compte de quantes en portem, d’aquest color.

Jul 102012
 

El debat sobre si Eurovegas s’ha d’instal.lar o no a Catalunya promet.  Bé, de fet, ja va deixant al desobert algunes evidències prou interessants:  la capacitat dels governs de vendre’s al millor postor, la demanda de la gent que no té feina de qualsevol inversió que els pugui ajudar a sortir del pou, la viabilitat o no de determinats projectes d’ordenació del territori o, perquè no dir-ho, la hipocresia de molts d’aquells que critiquen el projecte en base a tres arguments, sobretot:

1r.  Eurovegas promourà la ludopatia.  Ara resultarà que el joc no fa anys que és perfectament legal al nostre país, o que les pròpies administracions públiques no tenen les seves loteries.  Els casinos, bingos i timbes més o menys legals tampoc no són cap cosa que ens sigui estranya.

2n.  Eurovegas promourà la prostitució.  Potser caldria recordar que els prostíbuls més grans d’Europa són a Catalunya, que la prostitució a les vies públiques és una realitat i que tenim el dubtós honor de ser als llocs capdavanters dels països del nostre entorn amb un major consum d’aquesta activitat que, per cert, ningú encara s’ha atrevit a regular (ells sabran per què).

3r.  Eurovegas portarà les màfies a Catalunya.  Que hem oblidat que fons oficials i policials fa molt de temps que denuncien que màfies italianes, russes i asiàtiques fa anys que campen tan alegrement pel nostre litoral?

De vegades, sentint determinades crítiques al projecte Eurovegas tinc dubtes de si hi ha gent que viu en una Catalunya fantàstica, virginal i immaculada o si el cinisme i la hipocresia s’han fet pràctica habitual entre determinades persones (i formacions polítiques).

No sé jo si el projecte es farà mai realitat, i menys ara que es comencen a fer números de debò, ni si és positiu o no, realment, però el que sí que tinc clar és que està posant en evidència molts coses;  entre elles, una gran quantitat d’hipocresia social, sovint disfressada de progressisme o d’intel.lectualitat que ens vol vendre un model econòmic i de país que no existeixen ni existiran mai, em temo, i que no és el d’Eurovegas precisament.

Jul 092012
 

El dictador argentí Videla acaba de rebre, fa pocs dies, una nova sentència condemnatòria per les seves activitats delictives i criminals quan era al capdavant del govern.  En aquesta ocasió és pel robatori i venda de nadons.  La quarta sentència condemnatòria des de 2010.

És curiós veure com diferents dictadures i règims militars, tard o d’hora, acaben rebent sentències condemnatòries per part de la justícia:  el nazisme, Pinochet, Videla… bé, no totes, evidentment, perquè el franquisme encara campa lliure i feliç, com demostren algunes activitats públiques al voltant del triomf  de la selecció espanyola a la darrera eurocopa, sense anar més lluny.

És molt trist constatar que hi ha països on els col.laboradors de la dictadura arriben a alts càrrecs públics, en democràcia, i viuen i moren tranquils a casa seva, envoltats de totes les benediccions.  És molt trist comprovar que la justícia, a Espanya, no vol jutjar un dels episodis més negres de la seva història (algú haurà dir, algun dia, per què o en funció de quins interessos) i que qui realment acaba jutjat per instigador que no sé jo quantes coses són aquells que reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes i la restitució de l’honor i de la dignitat dels morts a mans del franquisme.

Però és clar, pretendre una Espanya justa, crítica i capaç de fer front als propis fantasmes, quan encara són al capdavant de totes les institucions de l’estat, és demanar massa.  I és que, en el fons, la guerra (o la postguerra) encara no ha acabat, i “transició” és només una paraula, més o menys ocurrent, que va servir com a pantalla mediàtica, però que amaga una altra de més contundent:  “impunitat”.

És trist, però revelador, constatar què poc han canviat algunes coses en gairebé quatre dècades de suposat canvi de règim.  És trist, però revelador, el silenci dels tribunals.  Potser és que sota l’empara del franquisme no va haver criminals i tothom era (és) innocent.

Jul 082012
 

Diu la cançó dels Manel que de vegades ens en sortim, i és ben cert.  Tots sabem què és treballar de manera constant, sorda, fosca durant temps i temps sense, aparentment, obtenir cap resultat i, de cop, un bon dia, gairebé sense raó aparent, comprovar que passen coses.  Aleshores entenem que aquestes coses no passen perquè sí, sinó que són el resultat de tota aquella feina.

Perquè tot això passi cal, a banda d’una mica de sort (que mai no és sobrera), constància i paciència, dues virtuts que semblen passades de moda, en uns temps on la immediatesa i l’absència de compromís semblen autèntics valors socials.   Però qui és capaç de retrobar el sentit de la paciència i de la constància, més enllà de no veure resultats instantanis, acostuma a sortir-se’n, i la seva recompensa arriba en forma de projecte que es fa realitat, d’uns estudis que s’acaben (o que comencen), de fer viable un negoci, o de sentir-se orgullós d’uns fills.  Tant li fa.

I com diu la cançoneta dels Manel, de vegades, una carambola ens demostra que ens en sortim.  De vegades, la casualitat fa que ens puguem trobar qualsevol d’aquests dies especials en què tot cobra sentit i siguem ben conscients que amb l’esforç coordinat de tots plegats, cadascun en la mesura de les seves possibilitats, però amb convicció i energia, les coses surten, les idees es materialitzen i els somnis es fan una mica més reals.

Quan això passa, veig clar que l’autèntic èxit és això, el resultat de la constància, de la paciència i de la tenacitat, no la fama o la riquesa.

Jul 072012
 

La realitat és una màquina infatigable que constantment s’entesta de deixar al descobert les nostres misèries.  Això ens passa a les persones, però també als països, per exemple.  I és que més enllà de declaracions, proclames, principis i línies vermelles, la realitat és la que és, i nosaltres no som altra cosa que allò que la realitat mostra.

Llegim aquests dies que la Generalitat ha tranferit els diners dels insubmisos fiscals a la hisenda estatal.  I és que ben segur que no podia fer altra cosa, amb la llei a la mà.  Aquest gest, però,  posa de relleu quina és la capacitat, la utilitat fins i tot, de l’Agència Tributària del nostre país.  Si fem  memòria, en el seu moment se’ns va vendre aquesta agència com un gran pas endavant en matèria fiscal.  Una de tantes decepcions que ens ha regalat el nou estatut, al capdavall.

Ara se’ns prometen concerts econòmics i hisendes pròpies.  Francament, si han de servir per al mateix que han servit totes les reformes del sistema de finançament i totes les agències recaptadores de tributs, no sé jo si paga la pena l’esforç, perquè la crua realitat s’encarregarà, en el seu moment, de demostrar que tot plegat no és més que un nou instrument de submissió a l’autèntic poder:  l’estat.

Potser va sent hora de deixar de viure en un país amb estructures de cartró pedra i, o bé acceptar que són cartró pedra i que no serveixen de gran cosa, o bé de canviar-les per unes altres, de molt més sòlides.  Però si us plau, deixem d’enganyar la ciutadania amb un fum sobiranista que no és més que això:  fum.

Jul 062012
 

Comença a fer molta engúnia constatar que cada cop més organismes, que tenien utilitat en el seu origen, acaben esdevenint, per obra i gràcia de la necessitat dels partits polítics de recompensar el serveis prestats,  autèntics cementiris d’elefants, amb una nul.la utilitat, més enllà de garantir sous indecents a autèntics prejubilats de luxe.

Segurament, el cas més escandalós és el Senat, veritables golfes de la política, on s’amunteguen sense criteri ni gaire utilitat, a veure passar els anys, tots aquells instruments que en el seu moment potser, fins i tot, van fer servei.  També podem recordar, en el sector privat, els consells d’administració de moltes empreses de servei públic, farcits d’exministres i d’exconsellers.  I ara li arriba el torn al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que si en el seu origen podia tenir sentit (no dic que no), vista la seva composició actual, no deixa gaire marge al dubte sobre el fet que ja és un nou i ben pagat cementiri d’elefants polítics.

Potser aniria sent hora d’exigir que l’exercici temporal d’una determinada activitat política, per més rellevant que hagi estat,  no pot donar dret a un sou públic més que destacable de per vida, a canvi de ben poca cosa, perquè això, si més no, és un autèntic insult a tothom que es lleva cada matí per guanyar-se la vida, costi el que costi.  I potser aquesta és la clau de volta del problema, la manca d’ofici de molts d’aquests polítics, que mai no s’han guanyat la vida fora d’aquesta activitat i que no poden anar enlloc, en el mercat laboral.

Ens hi estem jugant, de fet, el prestigi de l’activitat política, i estem perdent la partida.  Fora bo no oblidar que el descrèdit polític aplana el pas a l’antipolítica:  a les dictadures, que sempre arriben de la mà del populisme.  I els ho estem posant massa fàcil.

Jul 052012
 

Diu el tòpic que Espanya és un país de contrastos.  Bé, ho dic així per fer una versió edulcorada d’aquell tristament famós diversidad (o unitat, segons el cas) de los hombres y las tierras de España.

Darrerament sembla que els tòpics, fins i tot els més rancis, prenen nova vida.  Serà cosa del nou segle, de la crisi o del govern del PP, qui ho sap.  Sigui com sigui, una bona mostra la tenim en dues notícies que ahir compartien titular en els mitjans (en els “normals”, evidentment, en els cavernaris, la història és tota una altra):

1:  Ja s’han detectat els primers casos de jubilats que no poden fer front al pagament farmacèutic.  És qüestió de temps que els titulars es dediquin als primers morts per deixar de prendre una medicació que els era vital.  No oblidem que ara mateix moltes pensions mínimes, i ben mínimes, estan servint per donar cobertura a altre membres de la família, sense cap percepció, i la cosa ja no dóna més de si.

2:  S’amplia la tolerància i la impunitat dels defraudadors que vulguin blanquejar legalment el diner negre.  El ridícul 10% de tributació gairebé no ha servit per a res.  Ara s’acota el termini per pagar a 3 anys, les estafes anteriors, ni tributen.  Al pas que anem no descartem el pagament d’interessos per “comprar” diner negre (o per rescatar més lladres, de fet).

Aquesta és l’Espanya actual.  I Catalunya hi forma part, i tot sembla indicar que per molt temps, malgrat el que pensi cada cop més gent.  Mentrestant, els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres (si arriben a sobreviure).

Jul 042012
 

Fa anys que passa, però no per repetit és menys greu:  una altra casa s’ensorra al centre històric d’una ciutat.  En aquest cas ha estat a Lleida, al carrer Tallada.  No és novetat, perquè en els darrers anys hi ha hagut un bon nombre d’ensorraments d’edificis a la mateixa zona.

No ha calgut cap pluja torrencial, ni cap gran nevada per fer miques una casa sense manteniment, degradada fins a la mort, víctima d’una especulació salvatge – molt habitual a Lleida- que només busca treure rèdits immediats de lloguers d’infrahabitatges a persones que no poden pagar res més i, de passada, buidar els edificis (i el barri) d’antics llogaters i propietaris.

Així ha estat durant anys i panys.  Però el més curiós de tot plegat és que a pocs metres de l’edifici ensorrat s’està construint un fantàstic parador nacional de turisme.  Algú pot imaginar un hotel de luxe enmig d’un barri marginal?  Oi que no?  Doncs deixar que caiguin edificis i jugar amb lloguers molt sovint clandestins és una bona manera de destruir un barri que, més d’hora que tard, es reconstruirà amb nous preus, amb noves condicions, al servei dels interessos del futur parador i en benefici d’uns autèntics terroristes immobiliaris.

Mentrestant, si algú es queda sense casa o si acaba sepultat per la runa, mala sort.  Són efectes col.laterals de l’especulació salvatge o de la reordenació urbanística.

css.php