No cal que en facis gaire cas

Un dels dèficits que sempre he trobat a Catalunya és el de referents clars que siguin capaços de definir-nos i de projectar-nos davant del món.  De fet, encara no sabem ben bé si som els descendents dels almogàvers, si la falç hauria de ser el nostre símbol nacional, si la Moreneta és l’ànima del país, si Gaudí i el modernisme ens representen, si els castellers són més nostrats que els balls de bastons o la sardana… i podríem seguir amb  una bona de llista d’elements simbòlics que reconeixem com a propis, però que no acaben de tenir una força aglutinadora prou intensa.

A Espanya, això no passa, com hem pogut comprovar aquests dies d’Eurocopa de futbol.  La identitat espanyola sí que té elements on tothom es reconeix:  el toro (dit sigui de passada, imatge d’una marca comercial), la indumentària dels toreros, el tricorni de la Guàrdia Civil i, no ens ho deixéssim, tota la simbologia franquista (i feixista).

Esgarrifa sentir locutors de televisió en un autèntic akelarre nacionalista, embogint al crit d’Arriba España, però més por provoca sentir aquest mateix crit, gens innocent, i amb unes clares reminiscències franquistes, corejat per l’speaker oficial de la festa de celebració del títol, amb els jugadors com a teló de fons.

Aquest retorn de les proclames franquistes fa, fins i tot, més por que la presència, clarament consentida, de simbologia feixista i nazi, exhibida per grups que, com a fi de festa, no es van estar d’anar a apallissar immigrants, en una gran demostració de superioritat hispana.

Amb tot plegat, queda molt clar que el grau màxim d’espanyolitat és al franquisme, al feixisme.  Queda clar que la bandera amb l’àliga és la manifestació d’espanyolitat suprema, per a massa gent i que el Cara al sol es pot cantar sense cap problema, perquè és un gran himne espanyol.  En qualsevol país europeu democràtic, totes aquestes expressions es considerarien delictives i apologètiques del genocidi.  Aquí són la suprema mostra d’afirmació nacional.

Aquesta és l’autèntica essència de l’Espanya de començaments del Segle XXI i el futbol s’ha encarregat de mostrar-la, molt més enllà de les proclames de pluralitat, tolerància i tot plegat habituals entre la classe política.

Algú, amb dos dits de front, es pot sorprendre que no vulguem formar part d’aquesta bogeria?

Tweet

És temps de sega al nostre país, i només cal fer un tomb per algunes de les nostres carreteres per assistir el magnífic espectacle de bancals i més bancals tot just acabats de segar i esquitxats de bales de palla que esperen al sol que algú les reculli.

Ahir mateix vam poder contemplar molts d’aquests camps segats mentre tornàvem d’Ortedó, tot travessant l’Alt Urgell i la Noguera, de veure Ets Segaires , un documental occità que es projectava a Picurt, en col.laboració amb la Mòstra de Cinèma Occitan, en què diferents personatges recorden les feines de la sega a mitjans del Segle XX, a la Gascunya.

El cert és que va ser automàtic el record del que havíem vist al documental i la contraposició amb el que estàvem vient.  La comparació entre les maneres de fer de fa dècades i de les actuals era forçosa i no cal dir que la mecanització ha simplificat, i de quina manera, les feines del camp.  Malgrat tot, però, em va quedar el dubte de si qualsevol dels pagesos actuals, d’aquí a uns anys, si algú li demana per la sega, tindrà la lluentor als ulls d’algun dels personatges que apareixen a Ets Segaires.  Personalment, ho dubto molt, perquè pel camí s’estan quedant unes determinades formes de viure i d’entendre la societat i les relacions humanes que segurament no podrem recuperar, encara que caldria.

Qui sap si ja només som a temps d’agrair i valorar la feina de recuperació d’una memòria que se’ns escapa, la feina de recollir i conservar el testimoni d’un temps que va ser i que se n’ha anat per sempre.  Potser sí que l’únic que ens pot quedar ja són imatges i records explicats amb emoció.

Sigui com sigui, veure persones grans i no tan grans que durant la projecció comentàven les seves vivències i records de joventut a partir de les imatges em va recordar que, com molt bé afirmava Verdaguer, el Pirineu és columna vertebral, no frontera, i que, a banda i banda de les muntanyes hi ha formes de vida i cultures molt més properes que no ens pensem.

Tweet