set. 052011
 

La política catalano-espanyola està vivint un canvi d’escenari brutal, que obliga a reescriure tots els principis que han tingut més o menys sentit les darreres dècades.  Cal, doncs, llegir correctament la realitat i actuar en conseqüència.

Ja no tenim ni peix, ni cove, ni riu on pescar.  L’espanyolisme ja no necessita Catalunya per a res i jugar a salvar governs agònics, com va fer CiU fa poc més d’un any amb el de Zapatero, ja no té sentit, perquè l’únic que podem esperar, a canvi, és una nova retallada del nostre petit autogovern i una nova agressió, aquest cop segurament letal, contra la llengua a l’escola.

El procés de reunificació espanyola no té aturador.  Les autonomies, aquest invent postfranquista per anorrear les aspiracions de Catalunya i d’Euskadi, es veuen com un llast per a l’estat únic;  el seu procés de liquidació està en marxa i seguirà en el futur, ara que el PP governa a pràcticament totes elles i que el PSOE ja ha sembrat la llavor de l’odi amb el pretext d’una crisi econòmica que en cap moment no ha sabut gestionar.

Posicionaments polítics com els de Duran Lleida al llarg del debat al Congrés per a la reforma constitucional no s’han de poder repetir.  Per a molts ciutadans va ser patètic i indignant veure uns esforços desmesurats per sortir a la foto d’un pacte inútil (perquè la majoria PP-PSOE és més que suficient) i absolutament contrari als nostres interessos.

Des d’una perspectiva històrica, i que miri una mica més enllà de la propera mitja hora, és el moment adequat perquè el president de la Generalitat lideri un canvi definitiu cap a la independència.  No es pot seguir amb l’ambigüitat política.  Estic absolutament segur que un posicionament clar del president en aquest sentit, ara, tindria una adhesió social multitudinària que faria el procés irreversible.  Seria més llarg o més curt, el procés, però en tot cas irreversible.  Només és qüestió de capacitat de lideratge i de dignitat nacional.

Crec que aquest és el moment de fer el pas.  El meu únic dubte és si el nostre president voldrà o podrà canviar l’orientació de la política catalana respecte a l’espanyola i, de passada, evitar-nos més espectacles denigrants com els dels darrers dies al Congrés.  És el moment d’un nou lideratge, d’un nou estil de govern i d’un nou futur.  L’alternativa, tal i com es preveu la realitat immediata, és la nostra desaparició com a país, per més que ens vulguin repetir, d’aquí a quatre dies -amb motiu de la Diada- que som una nació, perquè ja no serà cert.

El president Mas té l’oportunitat històrica de ser recordat com el president que va iniciar la marxa definitiva de Catalunya a la independència o com el president que va tolerar la destrucció de la minsa recuperació nacional postfranquista.   Ja no hi ha terme mig, ni terceres vies.

css.php