set. 182011
 

La ministra González-Sinde és un dels exponents més clars de la inutilitat real de les mesures preses en funció d’interessos molt puntuals i molt difícils de justificar, en molts casos, per massa particulars i poc socials.  La seva famosa llei contra les webs de descàrregues és un gran exemple d’aquesta inutilitat de la demagògia política.

La demostració la tenim en l’acció que han dut a terme dos advocats especialitzats en temes tecnològics.  Durant una conferència seva han creat una pàgina de descàrregues utilitzant els serveis en línia de Google.

Per a mi, l’experiment posa de relleu dues coses:  que una pàgina de descàrregues és molt fàcil de crear (i molt barata) i que és impossible de perseguir perquè, si com s’ha fet en aquest cas, s’utilitza com a suport un document creat amb una aplicació gratuïta i en línia de Google, cal tancar Google?

En una recent entrevista a Rac1, el mestre i pedagog Joaquim Arenas, a propòsit del sistema educatiu català, dèia alguna cosa com que el problema de molta gent que parla i parla en contra de la immersió lingüística és no haver llegit mai un llibre sobre la matèria.  Cert.  Aquesta afirmació m’ha vingut al cap a propòsit de la mistra Sinde i la seva guerra particular a internet.  Potse també li aniria una mica de cultura (quina ironia, tractant-se de la ministra del ram) en qüestions informàtiques per saber que no es poden posar portes al camp i que intentar regular allò que potser és irregulable només dóna lloc a normes absurdes, inútils i esperpèntiques, que l’únic que consegueixen és traslladar aquests adjectius a qui les impulsen.

Si volem respecte social cap als creadors i la seva feina, el que cal és posar en valor aquest treball, amb polítiques culturals de debó, amb aquelles que tenen per objectiu incrementar el nivell cultural de la població en el seu conjunt (perquè quan només és a l’abast d’una selecta minoria, passa a ser un luxe i no un valor), i deixar-se de normes inquisitiorials i ridícules.

css.php