set. 042011
 

Va dir el president Mas que, si no s’admetien les esmenes de CiU a la reforma de la Constitució, Catalunya estaria més lluny d’Espanya.  Sona bé, com a titular de diari, però em temo que hi trobo alguna cosa que no és del tot exacta.  Potser és una deformació de la meva infantesa amb Barri Sèsam, qui sap…

Passi el que passi amb la Constitució, i crec que no cal ser cap savi per imaginar-ho, Catalunya seguirà tan lluny d’Espanya com els seus governants vulguin i, ara com ara, “lluny” encara vol dir “a prop”.

Bona part de la ciutadania catalana cada dia té més clar que la relació entre Catalunya i Espanya és un carreró sense sortida (per a nosaltres, evidentment) i que el somni d’un estat federal, per exemple, és un de tants enganys de la pseudoesquerra espanyolista per aprofundir en la idea d’estat (únic) manipulant el concepte de federalisme (autonomia mínima i igual per a tothom i, per tant, inútil per a nosaltres).

CiU, ho vulgui admetre o no, cada dia és més lluny del govern d’Espanya, perquè ja no fa falta.  El PP guanyarà amb una majoria més que sobrada les properes eleccions i posarà en marxa la seva política de destrucció autonòmica (entre altres) que ja podem anar endevinant a partir dels seus bancs de proves de València, Balears, Castella-La Manxa… Comptar amb Catalunya ja només és una qüestió tan estètica com innecessària.

I és que Catalunya ja és molt lluny d’Espanya, ara mateix, perquè ja no és cap problema per a Espanya.  La política combinada de PP i PSOE ha donat com a resultat un enfortiment de la idea d’una única Espanya, suposadament afeblida per unes autonomies que cada dia es veuen més com a generadores de dèficit.  En aquest procés, Catalunya va al mateix sac, tot sovint també per mèrits propis, que Múrcia o Melilla, per exemple i sesnse cap protagonisme ni capacitat d’influència.

Es reformarà la Constitució i Catalunya seguirà al mateix lloc:  Molt lluny d’Espanya, si mirem des d’Espanya, i molt a prop si mirem des de la voluntat del govern català.  De vegades penso que els diferents governants catalans pateixen una variant socialment letal de la síndrome d’Estocolm que els fa sentir una curiosa complicitat amb els seus captors, com recentment hem pogut veure en l’actuació de Duran i Lleida al Congrès, durant el debat de la reforma constitucional, per exemple. Inqualificable (per no dir entre patètica i ridícula).

Caldria mirar de retrobar el capítol corresponent de Barri Sèsam (TVE el va començar a emetre l’an 1976, curiosament) i entendre i aplicar l’adverbi  “lluny” amb propietat, tot i que em temo que no hi ha cap intenció.  El perill és que “a prop” acabi sent “a dins, del tot”, de tant a prop com s’hi estarà.

css.php