set. 202011
 

Diuen els savis que les matemàtiques ho regeixen tot.  No sé, jo sóc de lletres, però és cert que de vegades els números ens ajuden a fer simple i comprensible alguna que altra cosa important.  Per exemple: arriba un punt en la vida en què ja no tens clar si encara sumes o si ja comences a restar.  Aleshores te n’adones que ja tens més records que projectes.

Fas números i les coses són com són i no deixen marge a interpretacions.  Arribat a aquest punt faig un altre càlcul, però ara comptant-te a tu i, com per art de màgia, tot canvia, perquè amb tu encara tinc més projectes al davant que records en la memòria.  I és que, amb una mica de sort, vint-i-cinc anys de records compartits encara no són gran cosa.

Ja ho veus, si em miro a mi sol, vaig costa avall, però amb tu, encara ens queda terra per córrer, i molta, si la biologia ens és una mica amable.

Déu n’hi do quants records i quantes imatges acumulats en vint-i-cinc anys.  I aquestes alçades, dia a dia me n’adono que encara conservo intacta la il.lusió de quan era tan jove i les ganes de seguir compartint el futur amb tu.  De fet, no puc (ni vull) imaginar-lo de cap altra manera, perquè sé que amb tu hi ha un projecte encisador que cal fer realitat, que amb tu hi ha molts paisatges per descobrir,  molts horitzons on arribar i molts capvespres on descansar la mirada, i no me’n vull perdre cap, si tu hi ets.

Feliç aniversari.  I per molts anys, si tu també ho vols.

set. 192011
 

Quan un polític ha de recórrer a qüestions extremadament íntimes i personals i fer-ne bandera com a element d’atracció de votants i simpatitzants, o de posicionament davant els seus, malament rai, perquè això indica que ja no té discurs polític, ni idees, ni propostes.  I això és tot just el que ha fet la candidata socialista Carme Chacón en un recent discurs davant el consell nacional del seu partit.

És cert que la formació política de la Sra. Chacón no és el primer cop que tira d’historial mèdic amb finalitats clarament polítiques i electoralistes, però no per això la pràctica em sembla menys  repugnant.  Potser és que sempre he cregut que l’espai íntim és el que realment dóna la nostra autèntica dimensió com a persones, davant de l’exposició que tots tenim, en major o menor mesura, a l’espai públic, ja sigui a la feina, a l’escola, amb els amics… i, per tant, cal preservar-lo com un bé molt valuós.

Però es veu que no tothom opina igual.  Cap problema.  Si més no, ja sabem que a falta d’arguments més sòlids que considerar tothom enemic, ja sigui de dretes, nacionalista, independentista, o el que calgui (n’estem acostumats, també, a aquestes fugides de gallina sense cap), sempre es pot tirar de la sensibileria i de les vísceres.  Molt poc edificant, de molt poc nivell polític i, per què no, fins i tot una mica gore, tot plegat.

I és que quan no hi ha res més, no hi ha res més.  I com diem nosaltres, d’on no n’hi ha, no en raja.

set. 182011
 

La ministra González-Sinde és un dels exponents més clars de la inutilitat real de les mesures preses en funció d’interessos molt puntuals i molt difícils de justificar, en molts casos, per massa particulars i poc socials.  La seva famosa llei contra les webs de descàrregues és un gran exemple d’aquesta inutilitat de la demagògia política.

La demostració la tenim en l’acció que han dut a terme dos advocats especialitzats en temes tecnològics.  Durant una conferència seva han creat una pàgina de descàrregues utilitzant els serveis en línia de Google.

Per a mi, l’experiment posa de relleu dues coses:  que una pàgina de descàrregues és molt fàcil de crear (i molt barata) i que és impossible de perseguir perquè, si com s’ha fet en aquest cas, s’utilitza com a suport un document creat amb una aplicació gratuïta i en línia de Google, cal tancar Google?

En una recent entrevista a Rac1, el mestre i pedagog Joaquim Arenas, a propòsit del sistema educatiu català, dèia alguna cosa com que el problema de molta gent que parla i parla en contra de la immersió lingüística és no haver llegit mai un llibre sobre la matèria.  Cert.  Aquesta afirmació m’ha vingut al cap a propòsit de la mistra Sinde i la seva guerra particular a internet.  Potse també li aniria una mica de cultura (quina ironia, tractant-se de la ministra del ram) en qüestions informàtiques per saber que no es poden posar portes al camp i que intentar regular allò que potser és irregulable només dóna lloc a normes absurdes, inútils i esperpèntiques, que l’únic que consegueixen és traslladar aquests adjectius a qui les impulsen.

Si volem respecte social cap als creadors i la seva feina, el que cal és posar en valor aquest treball, amb polítiques culturals de debó, amb aquelles que tenen per objectiu incrementar el nivell cultural de la població en el seu conjunt (perquè quan només és a l’abast d’una selecta minoria, passa a ser un luxe i no un valor), i deixar-se de normes inquisitiorials i ridícules.

set. 172011
 

Ha mort Jordi Dauder.  Dir que ha mort l’actor Jordi Dauder seria terriblement injust amb una de les figures més sòlides i més complexes del panorama cultural contemporani d’aquest país.

Jordi Dauder és un personatge de convincions profundes i d’interpretacions contundents.  Ara, ben segur, vindran tota mena de reconeixements institucionals, elogis i lloances.  Benvinguts siguin, sense cap dubte, per merescuts, a un representant de la cultura en majúscules.  De l’alta cultura, si voleu.

En qualsevol cas, per què tinc la sensació que, com a país, no hem fet les paus amb tot el Dauder ha aportat al nostre panorama cultural i intel.lectual?  Potser per la complexitat del personatge?  Potser per les seves conviccions ideològiques?  Potser el seu treball, seriós, rigorós?  Potser per una mica de tot, de fet.

Desapareix una grandíssima figura.  En vindran d’altres tan remarcables, o més, això segur, però Dauder se’ns ha anat i ja no tindrem cap nou treball seu que gaudir.  Ja no tindrem el privilegi de no haver de llegir la crítica en veure el seu nom associat a una obra, per saber que ens trobem davant d’una creació de qualitat contrastada.

Que descansi en pau.

set. 162011
 

Un pas més per fer caure la impunitat amb què l’església catòlica tracta els capellans acusats de pederàstia:  un grup nord-americà d’ajuda a les víctimes d’abusos sexuals denunciarà el Papa Benet XVI i altres tres càrrecs vaticans d’ocultar els abusos a menors per part de religiosos.

Quan vaig llegir la notícia, no sé per què, em va venir al cap el setge judicial a Pinochet, fa uns anys.  Suposo que va ser perquè tots dos casos semblen impossibles de portar a bon port;  és a dir, a una condemna justa, un cop demostrats els delictes.  En aquesta ocasió, l’acusació és per crims contra la humanitat.

En el cas que ens ocupa, però, la cosa és força complicada perquè el Vaticà ni reconeix la Cort Penal Internacional.  Ja sabem que la justícia, el dret i els poders terrenals només interessen a l’església quan poden servir als seus interessos, com molt bé vam poder comprovar durant la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid.  Quan la justícia i el poder terrenals no els són favorables, senzillament, no els reconeixen.

El més greu de tot és que estem parlant d’encobriment de delictes de pederàstia.  Francament, em costa d’imaginar un delicte més cruel pel que implica d’abús de poder per part de persones que, a priori, s’acosten a la víctima des d’una posició de respecte i autoritat moral, si més no, i pel mal que fan en el futur desenvolupament psicològic i social dels nens que en són víctima.

Potser no tindrem més remei que esperar la justícia divina, si n’hi ha, perquè faci pagar aquesta colla de criminals els seus pecats.  Els seus delictes serà més difícil, però un bon mal de cap segur que no els el treu ningú, amb aquesta iniciativa.  A més, potser contribuirà a desenmascarar-los davant de molta gent de bona fe que encara se’ls creu i els respecta.

set. 152011
 

Una de freda i una de calenta:   el Congrés aprova una moció de suport a la immersió lingüística a l’escola, amb els vots favorables del PSOE (i del PSC).  Paral.lelament, el Congrés rebutja una proposició no de llei que instava a demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea, amb els vots en contra de PP i PSOE (i del PSC).

Es veu que això de l’escola en català, a Catalunya, encara pot arribar a ser tolerable, tot i que amb matissos (complint interlocutòries i sentències sense sentit, afegint la tercera hora d’espanyol…), però que el català pugui treure el cap Pirineus enllà… això sí que no.   Per si encara calia, tenim una nova mostra de la posició dels socialistes catalans respecte a la llengua:  a casa, encara, però a fora, ni en broma.  Disciplina de vot a Madrid, per damunt de tot.  I com ja ve sent habitual, de la maneta del PP.  Quanta hipocresia (o quanta complicitat).

És molt trist constatar que una bona part de les energies del país, del nostre país, es perden i se’ns giren en contra així que arriben a la capital del regne.  Calen més proves de la submissió i l’obediència deguda que patim?

Mentrestant, un capellà denuncia pressions perquè faci les misses en espanyol.  Sembla que les afinitats entre determinades formacions polítiques i la jerarquia eclesiàstica van contribuint a fer la feina bruta.  Es veu que també en aquest cas es pot exigir (ells en diuen triar en nom de la llibertat) la llengua de culte, igual com a les escoles, per exemple, fent saltar pels aires la pau i la normalitat de dècades de convivència.

Realment, la llengua és un dels grans camps de batalla contra Catalunya, i ho serà sempre, mentre seguim sotmesos al control d’Espanya.  Perquè no ens enganyem, darrere de la llengua hi ha el país, una identitat col.lectiva que vol sortir al món tal com és, sense el filtre d’Espanya.  I aquest és el veritable objectiu.

set. 142011
 

Que la retòrica política no és el que era és un fet que podem constatar a diari.  El gust per la obvietat elevada a la categoria d’argument o de tesi és constant.  Imagino que quan ja no es té res a dir, només es pot recórrer a les obvietats, dites amb aparent convicció, per intentar projectar una imatge de falsa solvència, i de falsa innocència.

Les darreres declaracions del candidat Rubalcaba sobre la relació entre Catalunya i Espanya en són un bon exemple.  Anem a pams:

– Titular:  vuit anys de govern del PSOE no han millorat les relacions.  Una obvietat com una casa de pagès.  Si més no des de Catalunya, i fora dels seus seguidors incondicionals, dubto que ningú pugui creure ja en aquell “govern amic” que ens va voler vendre el tripartit, amb els socialistes al capdavant.

– Argument:  però la culpa no és nostra.  Evidentment, la culpa d’aquest desencontre creixent és del PP, dels seus atacs a l’estatut i de les seves campanyes anticatalanes.  I les mentides reiterades, sense anar més lluny, del president Zapatero? I els cincompliments flagransts en inversions i infraestructures?  I les votacions al Congrés, de la maneta del PP?  I els recursos contra l’Estatut i altres lleis del Parlament presentades pel PSOE?  D’alguna manera, tot això també hi deu haver contribuït, no?

– Raonament:  s’han fet coses malament des de les dues bandes.  Segurament que sí, però la palma en matèria de mentides, d’incompliments i d’enganys (causa final del desencontre) se l’emporta el PSOE, amb la connivència dels seus socis a Catalunya.

– Conclusió:  cal un exercici de respecte mutu.  Quina barra!  amb l’excés de lleialtat institucional que s’ha desplegat des de Catalunya durant dècades (allò de contribuir a la governabilitat, del sentit d’estat…). parlar de respecte “mutu” és una mostra de cinisme intolerable.

Si aquesta és tota la solidesa argumentativa del candidat a president, per part del PSOE, no tinc cap dubte que els seus seran els pitjors resultats electorals de la història.

En qualsevol cas, l’alternativa (un govern del PP) no millora gens les nostres espectatives.  Un cop més es demostra que tant li fa qui governi a Madrid.  A Catalunya sempre tenim les de perdre.  I encara pretenen que compartim els seus discursos mediocres i tendenciosos.  Si és que…

set. 132011
 

Ahir, finalment, vam tornar a la rutina que millor marca el ritme de milions de catalans:  la tornada a l’escola.  Satisfacció dels nens per retrobar companys que fa dies que no havien vist i satisfacció dels pares, que veuen reordenada la seva agenda quotidiana.

Aquest any, però, la tornada al col.le té elements vells, que de tant vells, fins i tot ens semblen nous:  tornem a reclamar una escola en català (als que tenim una edat ens hem de sacudir la mandra haver de tornar-hi), tornem als exàmens de setembre (potser sí que l’estiu es pot aprofitar una mica, si cal), tornem a no patir la setmana blanca (em venen al cap les declaracions de l’exconseller Maragall i l’esquí), tornem el debat, tot i que molt apaivagat, sobre els uniformes a les aules (segueixen sent tan sexistes com sempre)…

De vegades, hom té la sensació que en aquest país no passa el temps i que res no es mou.  Una vegada, la meva mare em va comentar que aquesta era una de les coses que recordava de la posguerra:  que passaven els anys i tot era igual.  No canviaven les espectatives de futur, ni la manera de vestir, ni les maneres de fer.   Aquesta és la trista sensació que tinc, de vegades.  En altres moments, penso que potser sí que canvien les coses, si més no, des de la nostra perspectiva, i que en realitat estem vivint una mena de revival orquestat per quatre nostàlgics.  Però els gustos i les maneres de fer han canviat i res no pot ser com era, per més que vulguin.  És el que té qualsevol revival.

Tornem al col.le.  Fem-ho amb rutines tan noves com puguem.  Amb il.lusió, fins i tot.  Amb una ma davant i una altra darrere, com sempre hem fet, però amb energia.  Perquè caldrà molta il.lusió i moltes ganes per encarar els mesos que tenim al davant, i per superar fracassos anunciats com la negociació d’un nou pacte fiscal, o per posar bona cara a vells coneguts que fa molt que no havíem vist (Sra. Chacon, quant temps sense saber res de vostè, per aquest país).

Tot sembla vell, fins i tot nosaltres, però en realitat tot és nou, com les llibretes i els bolígrafs dels que tornen a l’escola.  Només cal creure que tenim molt per aprendre i que encara tenim un futur en blanc que cal escriure, ni que sigui en la recuperació de setembre.

set. 122011
 

Estat del benestar.  Eus ací l’argument en nom del qual es pot prendre qualsevol mesura política, social o econòmica.  Només cal invocar el suposat manteniment de l’estat del benestar i tot resta, automàticament legitimat i revestit d’una pàtina d’honorabilitat i progressisme.  Però no.

Jo diria que l’estat del benestar és, abans que cap altra cosa, aquella situació en què una societat gaudeix de seguretat, en els diferents àmbits:  educatiu, sanitari, laboral, d’habitatge, d’infraestructures…  Quan es garanteix aquesta seguretat, la societat realment es pot desenvolupar en un escenari de benestar.

Les mesures que aquests darrers temps han estat prenent els diferents governs també ens han aportat seguretat en diferents espais:  seguretat que mai més tindrem una feina fixa, seguretat que no tindrem un sou digne, seguretat que no tindrem accés al crèdit bancari, seguretat que mai no podrem comprar un habitatge, seguretat que no podrem estudiar en la nostra llengua, seguretat que els nostres impostos es malbarataran en línies d’AVE inútils, seguretat que si volem una bona sanitat l’haurem de pagar a banda, seguretat que som i serem cada cop més pobres i que els rics seran cada cop més rics…

Aquestes són les úniques seguretats amb què comptem, a hores d’ara.  S’ha destruit absolutament un mediocre estat del benestar que ens havien venut les darreres dècades com a panacea progressista.   No oblidem, per exemple, que les xifres de l’atur a Alemanya, en el pitjor moment de la crisi, eren inferiors a les d’Espanya en el millor moment de bonança econòmica (quan es parlava del miracle espanyol).  I el més greu és que el futur immediat no pinta pas millor.

No podem seguir tolerant que ens menteixin com ho fan aquests suposats defensors del benestar amb les seves polítiques i mesures absolutament inútils per sortir de la crisi (no crec que es pugui dir, honestament, que cap ni una hagi estat efectiva, ans al contrari), que ben bé podrien compartir els sectors polítics més reaccionaris, i que han destrossat el poc benestar i la poca seguretat que teníem.  I això des de governs suposadament progressistes i d’esquerres.

Si us plau, no tornin a utilitzar el nom de l’estat del benestar amb la frivolitat que ho fan, que la realitat no admet més tonteries ni més mentides.  Ni nosaltres les mereixem.

set. 112011
 

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.  Sí, sí, nacional, perquè som una nació, encara que no un estat.  Així i tot, ens agrada tenir un dia que ens recordi que tenim un passat i que aspirem a tenir un futur.

Avui assistirem a un seguit d’actes institucionals a pràcticament tots els pobles, viles, barris  i ciutats de Catalunya on els diferents representants polítics exhibiran la seva millor i més nostrada cara (o el seu rictus feixista) en actuacions tan imprescindibles com inútils, perquè sovint emanaran un tuf excessiu de cartró pedra i bambolines que s’esvairà tan bon punt sonin les darreres notes d’un himne massa incòmode per a determinada gent, que tornarà a la seguretat de casa, a fer un bon dinar i migdiada, com li escau a un dia de festa.

Però també hi haurà una altra diada, anònima, o potser no tant, per col.lectiva, de milers de persones que van aprendre “Els Segadors” en una octaveta amb una lletra borrosa i una senzilla partitura, o en un single que algú va tenir l’ocurrència d’editar per recordar-nos qui som i d’on venim.  Serà la diada de moltes persones que, com cada any, o potser com cada dia, faran un viatge al fons de la memòria, a un temps sense renúncies ni traïcions.  Serà la diada de la gent que es llevarà d’hora (en paraules de Guardiola) per treballar i construir un futur;  la de les persones conscients i orgulloses de ser qui són i de voler el que volen, perquè saben que tres-cents anys només són un accident històric que es pot superar.  Serà la diada de tots aquells que pengen la senyera al balcó, ni que siguin els únics de l’edifici;  la de tothom que és conscient que en té dret i mereix una societat millor, més rica, més plena i més lliure.

Més enllà de les paraules ampul.loses i dels escenaris llustrosos, hi ha el país, la seva gent, que exigeix ser allò que és, honestament, dignament, i que mereix una resposta adequada a la seva il.lusió, a la seva constància i, perquè no, als seus somnis.

Bona Diada.

css.php