No cal que en facis gaire cas

Quan algú juga a marginar i a trencar la cohesió, potser el millor que li pot acabar passant és que acabi marginat.  L’alternativa sempre és molt pitjor,  i sempre comporta efectes socials més greus, quan no irreparables.

Vull proposar una solució per a aquells quatre pares i mares mal comptats que en nom de no sé quina llibertat volen trencar un sistema escolar vigent durant dècades i prou efectiu.  Recordem que, a Catalunya, la llengua vehicular a l’escola ha de ser (no ho és en tots els casos, i si no em creieu, volteu per diferents escoles del país) el català.  D’altra banda, el sistema ha de garantir la competència lingüística en català i en espanyol en acabar l’ensenyament obligatori.

A aquests pares que volen que els seus fills es puguin educar en espanyol, els proposaria:  un professor particular que els impartís totes les assignatures, a ells sols, en una aula (amb un petit despatx ja faríem) a part i amb les hores dedicades al català a l’aula habitual, amb el professor i els companys habituals.  No oblidem que han de fer català, també.

Segur que esteu pensant que la proposta és una bestiessa i que margina l’alumne.  Doncs crec que no.  La meva proposta és absolutament respectuosa amb la voluntat i les prioritats expressades pels seus pares i, qui realment exigeix un tracte diferent i marginal per al seu fill són ells, que no respecten un sistema educatiu perfectament vàlid per a la immensa major part de la població.  O potser el que volen no és que els seus fills rebin una determinada educació, d’una determinada manera, sinó obligar la resta de nens i nenes de Catalunya a ser educats d’acord amb la seva voluntat i no d’acord amb els criteris científics de la comunitat educativa?  Això no sembla gaire democràtic ni te res a veure amb la llibertat, em sembla.  Ni amb l’educació, de fet.

I arribats a aquests punt, senyors pares, si us plau, expliquin als seus fills per què reben classes a banda i al marge del que fan tots els seus companys.  Segurament no els hauria de costar gaire, si tan segurs estan del que demanen i de les seves prioritats.  I si tenen cap dubte, demanin ajuda als tribunals, que segurament que els ho sabran explicar molt bé.

De tota manera, no ens enganyem, aquesta ofensiva contra el català no és cap fet aïllat.  També hi ha les sentències contra els reglaments municipals, i en vindran més (voleu fer apostes sobre quan començarà el moviment per exigir el bilingüisme a TV3?), amb l’únic objectiu d’imposar, per mandat constitucional, només faltaria, l’espanyol.  Com a avís a navegants, recomano l’editorial de Vilaweb.  I mentre esperem la tornada a les aules en un curs que promet emocions fortes, desapareixo uns pocs dies, per agafar revolada.

Tweet

Va dir el president Mas que, si no s’admetien les esmenes de CiU a la reforma de la Constitució, Catalunya estaria més lluny d’Espanya.  Sona bé, com a titular de diari, però em temo que hi trobo alguna cosa que no és del tot exacta.  Potser és una deformació de la meva infantesa amb Barri Sèsam, qui sap…

Passi el que passi amb la Constitució, i crec que no cal ser cap savi per imaginar-ho, Catalunya seguirà tan lluny d’Espanya com els seus governants vulguin i, ara com ara, «lluny» encara vol dir «a prop».

Bona part de la ciutadania catalana cada dia té més clar que la relació entre Catalunya i Espanya és un carreró sense sortida (per a nosaltres, evidentment) i que el somni d’un estat federal, per exemple, és un de tants enganys de la pseudoesquerra espanyolista per aprofundir en la idea d’estat (únic) manipulant el concepte de federalisme (autonomia mínima i igual per a tothom i, per tant, inútil per a nosaltres).

CiU, ho vulgui admetre o no, cada dia és més lluny del govern d’Espanya, perquè ja no fa falta.  El PP guanyarà amb una majoria més que sobrada les properes eleccions i posarà en marxa la seva política de destrucció autonòmica (entre altres) que ja podem anar endevinant a partir dels seus bancs de proves de València, Balears, Castella-La Manxa… Comptar amb Catalunya ja només és una qüestió tan estètica com innecessària.

I és que Catalunya ja és molt lluny d’Espanya, ara mateix, perquè ja no és cap problema per a Espanya.  La política combinada de PP i PSOE ha donat com a resultat un enfortiment de la idea d’una única Espanya, suposadament afeblida per unes autonomies que cada dia es veuen més com a generadores de dèficit.  En aquest procés, Catalunya va al mateix sac, tot sovint també per mèrits propis, que Múrcia o Melilla, per exemple i sesnse cap protagonisme ni capacitat d’influència.

Es reformarà la Constitució i Catalunya seguirà al mateix lloc:  Molt lluny d’Espanya, si mirem des d’Espanya, i molt a prop si mirem des de la voluntat del govern català.  De vegades penso que els diferents governants catalans pateixen una variant socialment letal de la síndrome d’Estocolm que els fa sentir una curiosa complicitat amb els seus captors, com recentment hem pogut veure en l’actuació de Duran i Lleida al Congrès, durant el debat de la reforma constitucional, per exemple. Inqualificable (per no dir entre patètica i ridícula).

Caldria mirar de retrobar el capítol corresponent de Barri Sèsam (TVE el va començar a emetre l’an 1976, curiosament) i entendre i aplicar l’adverbi  «lluny» amb propietat, tot i que em temo que no hi ha cap intenció.  El perill és que «a prop» acabi sent «a dins, del tot», de tant a prop com s’hi estarà.

Tweet

Sempre és divertit  llegir els currículums dels nostres polítics.  Hi podem trobar des d’estudis incomplets, fins a girs lingüístics impossibles per amagar autèntics forats negres pel que fa a formació.  De tota manera, el més interessant és veure què considera cadascú com a mèrit, més enllà de les certificacions acadèmiques.  El darrer capítol, el de l’exconseller de seguretat de Melilla, Ramón Antón Mota, del PP.

Mèrits curiosos:  formar part del Cos Superior de Policia a Irun, quan s’hi va decretar l’estat d’excepció, o haver exercit a Barcelona, on va assistir a l’execució de Salvador Puig Antich.  Aquests són alguns dels mèrits que reconeix i premia el PP.  I aquest és l’autèntic substrat ideològic del futur govern d’Espanya.

Viatjant Ebre enllà podem comprovar que el franquisme és ben viu, tant als carrers i a les places com a la memòria col.lectiva i a la mentalitat de molts ciutadans.  Ara, molts d’aquells que mai han volgut jutjar críticament una dictadura brutal tornaran al govern, en un moment de feblesa absoluta de l’ideari d’esquerres i amb el rerafons d’una involució autonòmica innegable, possible des de la connivència  entre populars i socialistes.  I no ho faran per mèrits propis, perquè la seva contribució a la vida política dels darrers anys ha estat lamentable, quan no inexistent;  ho faran com a alternativa anys de clara incompetència en l’exercici de la governabilitat.

Constatar com es poden mantenir i honorar franquistes, encara, em referma, cada dia una mica més, en la convicció que la manca de capacitat i de talent per governar només genera monstres que acaba votant la gent.  En tenim prou exemples en els diferents governs municipals i autonòmics que s’han format, gairebé de manera exclusiva, a partir de propostes populistes, xenòfobes, feixistes…  Aquest és el futur immediat.

Tweet