Des 052011
 

Si hi ha alguna cosa que havia mort molt abans de néixer és el tristament famós pacte fiscal amb resultat similar al concert econòmic (es poden dir menys coses amb més paraules?).  De fet, no som pocs els que no hi hem cregut mai, perquè estem convençuts que Espanya mai renunciarà als “seus” 60 milions d’euros diaris.  Ara, però, també sabem que des de Catalunya ja s’ha llençat la tovallola abans del primer round.  Ara ja s’assumeix que Espanya no té diners (ni ganes, afegeixo) per assumir aquest acord -aquest hauria de ser el seu problema, no el nostre- i que ara el que toca és fer un calendari.  O el que és el  mateix, ja ens hi podem anar oblidant, perquè qui dies passa, anys empeny.

Potser sí que al final tindran raó aquells que defensen que Espanya no ens roba.  Potser és que nosaltres donem els nostres diners sense que gairebé ni ens els demanin.  Som així de generosos, o d’imbècils.

Desmantellat el projecte del pacte fiscal, què li queda a l’actual govern de la Generalitat?  El seu principal argument electoral es dilueix als peus de la majoria absoluta del PP, de la nul.la capacitat d’influència a Madrid, de la necessitat (i la voluntat) de pactes amb el PP a Catalunya, i d’un bany de realitat econòmica aliena assumida com a pròpia, fins i tot.

Ja no hi ha espai per a res més.  Parlar de calendaris, de canvis de mentalitat col.lectiva i de projectes nacionals absolutament eteris no porta enlloc, mentre cada dia constatem com ens empobrim, tant econòmicament com nacionalment, i com ens van anorreant les escasses estructures de país que havíem aconseguit:  l’escola, la televisió, una certa presència internacional i, ben aviat, pel que sembla, fins i tot la policia, si se’n paralitza la dotació de recursos.

Tot plegat sona a rendició.  Una rendició indigna per a un país que aspira a molt més, però que no sap trobar, o no té, qui sigui capaç de fer seva i articular aquesta ambició nacional.

css.php