Des 232011
 

Una de les imatges que sempre m’han provocat un sentiment de pena important és la d’un hàmster corrent desesperadament dins d’una roda per no arribar enlloc.  No sé què deu pensar la bestiola en qüestió, però una despesa d’energia tan important per a res no ha de ser gaire motivadora, encara que hi torni i hi torni un cop i un altre.

Alguna cosa similar ens deu passar als catalans, que ves a saber per quina predisposició genètica o per quin condicionament cultural ancestral som capaços de fer tombs i més tombs  sense arribar a cap lloc i sense atrevir-nos a canviar el nostre destí, malgrat que se’ns suposa una intel.ligència un tant més desenvolupada que la dels rosegadors.

Disculpeu si la cosa sona dura, però després de llegir aquest alliçonador article tinc molt clar que alguna cosa falla, i molt, en la nostra manera de fer, de pensar, d’assumir la realitat i de projectar el nostre futur.

Com podeu veure, no hem canviat gaire en 115 anys, ni pinten novetats, tot i que al nostre Parlament, ara mateix, hi ha una majoria suposadament nacionalista (o potser no?) i que l’estratègia de deconstrucció nacional (si mai havíem contruit gran cosa) des de Madrid és en marxa.

css.php